A Tomàs Garcés

Quin mar fullós quan bufa el foranell,

Quin cel tancat sense folc ni teiera,

Quin tany sangós, quin casalot sense era

Em fan un tot on visc i em mera vell?

Quin cant extrem, la nit, d’aigües i ocell,

Quin blat novell, a ple sol, quina espera

D’un cos total que l’ombriu arrecera

Em fan un tot, estrany, de foli vell?

No és follor, ni dol, ni cal metgia

Si l’ull voraç afalaga la ment

Amb pedruscall a tall de pedreria;

En sina d’or de nimfa adolescent

El vidre és llum d’estel, l’alba naixent,

I el drap grosser teixit d’argenteria.