Les cares mortes queien amb fressa de fulles, però els mestres d’obres no plegaven

La dolcesa de viure oculta el Fet,

I es colltorcen les testes moribundes;

Braços segurs basteixen murs extravagants

—I hem esquinçat els cartells que tapen els sostres celestes!

Tots mirem per l’ull de les claraboies

I acotem, agònica, la faç,

I els teus ulls, i els meus ulls, i els vostres,

S’acluquen tendres i temibles en el son.

Si ens donàvem les mans no temeríem

Ni la projecció damunt els guixos

De tantes cares mortes,

Ni l’anar i el tornar sense folga,

Entre aiguamolls, borres i cordes,

Dels mestres d’obres impassibles.

Abril de 1928