IX

En palmells d’or guardem els ulls de pedra dels faraons vençuts per l’home que erra solitari per orris i calelles

Teniu els ulls sense gregals ni arbres

I em deu les mans amb trenta codolells;

—Deixeu-me sol, que só molts, i fressejo

Aigua i fullam pels clots assolellats.

Míser em sé, però sol torno a néixer

En prats frescals, en masos matiners.

No sou —sou tants!— i la veu us retorna

En únic so, i tremoleu de por

Quan l’altra veu, que les ones modulen

I els rocs eterns, invoca solituds.

Sóc el qui fou per clares torrenteres

I em faig un clam del silenci de tots.

Us veig alçats per semblar més encara,

Tinta la faç i amb fatídics coturns,

Clamant als déus, i a les vestals. I al Cèsar!

Els ulls sagnants en bacines de fang.

Només mos ulls són meus, no pas els vostres,

I petjo ferm en nits d’eternitat.

Us emmureu, morents, en llum somorta,

Al so crioll d’instruments enyorats,

I us projecteu a l’obrador dels somnis

A un ellà esvaït, en negre i blanc.

Us sé dorments en inclements pagodes

Jo, l’aiguaneix d’un planell sobirà.

No teniu mans per aplaudir el miracle,

Aneu cap cots i junts per plaça i circ,

Canteu, incauts, tonades de crepuscle,

Entre fullams, en els suburbis broms.

Cantaré sol per orris i calelles

El cant de tots, amb aire antic i plors.

A riba mar us agleveu febrosos,

El cos flairós i nu, tiges solars

De l’erm carnal, sense gra ni migrança,

A l’Absolut estranys, i al foll Instant.

—Oh mar, miratge de les ombres orfes,

Obre’m l’abís del teu solatge pur!

Heu mutilat icons, i això us conhorta;

Amb metalls clars feu tomba i pedestal.

Moriu plegats per salvar-vos d’angoixa

I el trofeu d’un és el trofeu de tots.

En or palmat guardem els ulls de pedra

Dels faraons vençuts en areny fosc.

Els Torrents, de Lladurs, 1939