A Victòria

En tendre prat gaudir el paisatge estricte

Però trèmer amb el blat i la rosella

I la color que encén l’alba novella,

I coldre la Natura, el cor convicte

Davant la Ment, que la mesura dicta,

I caminar per l’ombrosa comella,

Escoltar ploriqueigs de fontanella

I preguntar-me, dubtós, ço que és ficte:

Els senys goluts —olfacte, tacte i ull

Que em fan el viure gai—, o el nombre cru

I sec, i nu de divina nuesa!

I a ple congost, que les remors acull

En defallent ressò d’aigua i devesa,

Copsar el Present fet de ment i de Tu.