Cerc el que lluu entre pedra i calçobre

I el gla perdut en l’octubrer callís,

Calç pellingots, i m’aparent al pobre

Que, inflat d’orgull, a tots es fa submís.

Vaig al portal que ja sé que no s’obre

I al mas caigut sense foc ni pallís,

Al freturós deman el que li sobra

I al camí ral preferesc el pendís.

I m’aliment de sèver, indigent,

Fantasma alçat en la Nit inclement,

Escarceller de la meva mentida.

Us clam per tot on Us voldria absent

I em faig un pler del meu propi lament

Quan, a camp ras, trob la inútil eixida.