La pluja; el temps

El temps, pacient, m’acompanya quan m’assec a contemplar el mar des d’un balcó. Jo sóc un badocaire, o com s’hagi de dir.

Badar és obrir la boca, però també els ulls. Mirar amb una atenció absorta, diu la definició. Però no estic d’acord que absort signifiqui tenir l’ànim suspès davant «una cosa extraordinària». L’ànim suspès, potser sí, però allò que ens absorbeix no ha de ser forçosarnent, objectivament, extraordinari.

Jo m’embadoco sovint. Davant la dona que va estenent la roba en un terrat. Davant l’avió que va entrant i sortint dels núvols. Davant la barca de pesca que s’acosta molt lentament al port.

El temps passa a poc a poc, i el bon badoc mai no té pressa. El rellotge no existeix. I quan el rellotge no existeix, el temps tampoc. El temps és massa amic dels badocs per voler recordar-los que la quietud i el silenci poden ser senyals de la Mort.

Són les filles del Temps les que no ens deixen instal·lar feliçment en la contemplació del món. Les agressives, les implacables Hores.