La mort i les llavors

Hi ha morts que són estèrils. Són com un gra que cau de l’arbre en un terreny inhòspit. Hi ha morts fecundes, que reneixen en els sentiments, en les idees dels altres. Morts que han deixat un petit rastre en uns llibres, en unes músiques, en unes pintures. Són les morts que han estat acollides pel pas de temps.

La mort potser existeix perquè una nova vida pugui empènyer el món. No sempre és fàcil dominar els finals. Jo sóc un ballador inexpert però feliç. I em sap greu que la música s’aturi. La música m’alleugereix les passes i la respiració.

No sempre és fàcil saber dominar els compassos finals. Els d’un amor, d’un negoci, d’una amistat, d’una conversa, d’un discurs.

Potser hem tingut bones iniciatives, però sovint no som bons acabadors.

No és estrany que els humans sàpiguen matar millor que morir. El mecanisme d’una metralladora és fàcil. El mecanisme que ha de posar en marxa la nostra acceptació de la mort és més lent i demana entrenar-se en la més difícil de totes les renúncies. No esperar una altra collita i saber que al nostre voltant s’escampen noves llavors.

És l’art difícil de morir amb un somriure, potser invisible.