PRÒLEG

Per la meva edat m’ha tocat assistir a diversos funerals i enterraments, i més enllà d’una natural tristesa, no he pogut evitar gairebé mai una sensació d’incomoditat.

L’últim funeral al qual he assistit servia de comiat a un amic amb qui havia tingut una relació afectuosa, complementada per l’humor. Ell i jo compartíem una visió entusiasta però també irònica de la vida. I en la cerimònia funeral vaig tenir la sensació que alguna cosa no funcionava. Com si no fos el seu funeral, sinó un espot mal dissenyat per anunciar la mort en general. (El meu amic era un expert en publicitat i en relacions públiques.) Jo em sentia neguitós. Perquè el meu sentiment de tristesa es barrejava amb una visió crítica, fins i tot irònica, d’allò que m’envoltava.

Ni les paraules ni les músiques em semblava que tinguessin el to desitjable. Potser no existeix el ritual perfecte per acompanyar la mort. En tornar a casa vaig pensar que la meva sensació d’incomoditat era compartida per altra gent. I que potser valia la pena de repassar tot allò que es produïa al voltant d’una mort.

El respecte em sembla compatible amb alguns apunts satírics. He evitat tant com he pogut el to transcendent i solemne i m’he acostat a la mort com a fet natural, quotidià, repetit. Però ple de matisos. I això m’ha impulsat a recollir lliurement les múltiples manifestacions de la seva diversitat.

La meva mirada aspira a ser una personal reflexió sobre un fet íntim i alhora social, a vegades amb un punt d’humor, perquè la mort és, també, un fet vital.

JOSEP M. ESPINÀS