Avisar

Els membres de la família repassen les respectives agendes per trobar-hi els telèfons d’aquelles persones que han de ser informades. Cada membre de la família hi anota uns quants noms. En general, per quedar bé i per evitar que el telefonat descobreixi, al cap d’uns dies, que s’ha mort la dona o el pare del seu conegut i li retregui «no me n’havies dit res». L’informant és sincer quan li fa saber «només t’ho dic perquè ho sàpigues», i potser el destinatari de la trucada no ho és tant, de sincer, quan vol saber l’hora i el lloc del funeral i diu «vindré per poc que pugui».

A més dels que es mostren adequadament dolguts amb les quatre paraules necessàries, hi ha qui, com si els altres no tinguessin res a fer, demana informació. «Caram, digui’m, digui’m, ¿com ha estat això?». La relació amb el difunt potser havia estat molt vaga, però hi ha gent que viu avorrida, i aprofita l’ocasió.

A més de les agendes de cada parent, hi ha l’agenda del difunt. Pot ser una matèria delicada. Repassar-la pot suposar que hi apareguin molts telèfons de persones desconegudes. «¿Qui és l’Andreu Rodríguez?». Deliberació familiar. «¿Li heu sentit parlar alguna vegada d’aquest Andreu?». Hi ha gent que mai fa neteja de la llista de telèfons i s’hi acumulen noms i números.

A la pàgina «P» pot ser que s’hi trobi una Pilar de la qual cap parent té notícia. També troben aquest nom en algunes de les pàgines de l’agenda, normalment els dijous. Els dijous eren els dies que el difunt avisava que no vindria a sopar.

No crec que ningú, en el seu testament, faci constar la llista de telefonables en cas de mort. El temps passa i la vida d’una llista de telèfons és molt fràgil.

A més, darrere el nom d’un desconegut pot haver-hi algú que pensi «Ja era hora!». També hi ha el risc de topar amb un verborreic, que abusa de la trucada de cortesia i explica amb tots els detalls el seu esporàdic tracte amb el difunt: «No oblidaré mai aquell dia en què vam coincidir en un sopar amb en Rovira, que celebrava els cinquanta anys, com passa el temps, Déu meu, (i jo, i jo, i jo…)».

Em pregunto si aquesta difusió sistemàtica de la notícia és necessària. Però sempre hi haurà algú que més tard es queixarà: «No me n’havíeu dit res». Encara que al funeral no hi haurien anat. Una llista de telèfons no és una oficina de reclutament.