Passejant el mort

Jo he anat seguint un fèretre pels carrers de Barcelona.

Més d’una vegada.

Quan era molt jove encara hi havia els «carros dels morts»; potser, per donar al fet una certa dignitat, se’n deien «carrosses» —que transportaven el difunt des de casa seva a la parròquia on se celebraria l’ofici funeral.

A primera fila, darrere del fèretre, hi anaven els parents més directes. Després desfilaven els parents més llunyans, els amics, els veïns, els representants d’algunes entitats o associacions de les quals el difunt havia format part. Jo encara he vist com, darrere del fèretre, avançaven lentament uns guàrdies municipals a cavall, quan el mort era un personatge important.

Hi havia enterraments de primera, de segona i de tercera. Es valorava molt si la comitiva era llarga. No seria pas inoportú parlar d’èxit, perquè la corrua despertava l’admiració de la gent que veia passar la carrossa, i fins i tot els comerciants sortien a la porta de la botiga per contemplar l’espectacle. La circulació de vehicles quedava interrompuda al pas de la comitiva fúnebre.

I alguns senyors que formaven el seguici comentaven la marxa del negoci, o el programa del Liceu, i a la cua uns homes amb gorra lamentaven que s’hagués mort don Franciscu, que era un home exigent però molt bona persona, més que l’Antòniu, l’encarregat del taller.

La mort tenia, doncs, una presència pública que ha desaparegut. Ara el mort és traslladat directament, discretament, des de la casa mortuòria fins al tanatori. O des de l’hospital, on el ciutadà ha viscut els seus últims dies o les seves últimes hores. La Mort ja no es passeja pels carrers. Potser seria considerat de mal gust. La vida cada vegada és més dominadora.