L’antic amic

Ha descobert l’esquela al diari i decideix anar al tanatori. Ha estat un rampell de nostàlgia. ¿Quant de temps feia que no s’havien trobat? Com han passat, els anys… De tant en tant sopaven junts amb les dones. També havien compartit, només ells dos, algunes nits de petita disbauxa.

Era un noi agradable, sí, i llest. Tenia un bon càrrec en uns laboratoris, havia estudiat química. Es van anar distanciant no recorda exactament per què, simplement van perdre el contacte. És la vida.

Un dia, algú que havia estat un amic comú li va dir que en Ricard estava molt malalt. Francament greu. I ahir va llegir l’esquela al diari. Després de sopar es va plantejar si aniria al funeral; la dona no, a les cinc de la tarda, precisament, havia d’anar a fer de cangur de la néta.

Ell hi ha anat. Al tanatori hi ha bastanta gent al davant de la sala número 7. La del Ricard. Una gent que li és desconeguda.

Sent una mica d’enyorança, però sobretot de desconcert, d’incomoditat. Van ser uns bons anys, aquells. Ni amb en Ricard ni amb altres amics d’aquell temps havia tingut mai cap problema. El món funcionava. Ara li sap greu no haver continuat tractant en Ricard, o no haver sabut buscar-se nous Ricards. Veu com alguns asssistents al funeral parlen en petits grups. Algú riu, tranquil·lament.

No entra a la sala de vetlla.

El tanatori té una cosa bona. Ningú pregunta: «¿I vostè per què hi és, aquí?».