Conversa

—La mort em fa por —m’ha dit.

Ja té molts anys, però la seva salut és força bona.

—¿És la mort, el que et fa por, o potser és el moment de morir-te?

—¿No és el mateix? Tot ho vols complicar.

—Mira, si vols dir que la mort és un fet que es produeix en un segon, no tens temps d’espantar-te, amic. El que et pot fer por és anar morint.

—No juguis amb les paraules.

—No hi jugo. Només intento explicar-te la diferència.

Mort és un substantiu, com vida, malaltia, salut. Una altra cosa és el gerundi: estic malalt, m’estic morint… Els adjectius poden matar, els gerundis no.

—Escolta noi, no em compliquis…

—Escolta el que et pregunto: ¿el que et fa por és estar mort o estar morint?

—Home, si ja estic mort ja no em fa por res.

—Exacte. O sigui que allò que et pot fer por és «estar-te morint». ¿D’acord? A mi em passa el mateix. Un mort no té cap sensació de present. En aquest sentit estic molt tranquil. I per cert: ¿no ets tu qui va escriure, no sé en quin llibre o en quin article, que és molt important com s’explica una cosa, no només què s’explica? El com arribaré a morir et confesso que a mi també m’inquieta.

—O sigui que el què és seriós, però el com no és de fiar.

—Exacte. Amb l’escriptura passa el mateix. Si no encerto el com, si la manera d’explicar-me no funciona, el que vull dir-te ja neix mort.

—Mira, noi, jo només volia dir-te que la mort em fa por.