La mort dels objectes

Com els humans, hi ha objectes que moren sobtadament i objectes que defalleixen definitivament després d’una llarga i progressiva decadència.

Com una fotografia d’un besavi que havia anat desmaiant-se lentament. El gris era cada vegada més pàl·lid. Un dia vaig descobrir que aquells ulls ja no em miraven. Només hi eren.

Hi ha objectes que he arraconat, que he oblidat en un armari, i quan jo sigui mort i arribi l’hora de cridar un drapaire, el comprador proclamarà la sentència: això al cel de la supervivència, allò a l’infern de la destrucció.

Un objecte, a vegades, no és simplement una cosa.

Pot ser el rastre d’un gest, d’un sentiment, però tots els rastres acaben esborrant-se. Potser algú es quedarà amb aquell mirall antic, i aquell mirall ressuscitarà amb una nova cara.

I el llibre que s’havia adormit potser es desperta amb el tacte d’uns nous dits passant les pàgines.

A mi se’m va morir una pipa caminant pel Somontano aragonès. Vaig demanar a en Sebastià, company de viatge, que enterrés al seu hort els dos trossets de fusta.