Senzillament, no torna

Ja fa temps vaig llegir una informació que em va impressionar. No he pogut oblidar-la.

En algun racó de món, en una vall profunda de l’Àsia immensa, es conservava un antiquíssim costum relacionat amb la mort. Més exactament: amb la previsió de la mort.

Quan un vell d’aquella comunitat sentia que la mort se li acostava, no es quedava a la seva barraca. Abandonava el lloc on fins aleshores havia viscut la joventut i la vellesa. Recollia alguns aliments per poder fer unes hores o uns dies de camí, s’allunya-va de la família i emprenia un viatge per les muntanyes.

Es feia habitant de la soledat. No recordo si s’enduia un llibre de pregàries. Em sembla que no. La voluntat era desfer-se de tot. Convertir-se en anònima matèria de la naturalesa, que l’absorbiria com s’absorbeix una gota de pluja.

Saber morir sol. No arribar a ser una càrrega feixuga per a ningú, no oferir agonies ni reclamar compassió. «És hora d’anar-me’n». Anar-se’n, senzillament. I el seu fill farà el mateix quan senti que se li acosta l’hora.

La mort que ignora l’espectacle. Només un petit fet personal: ell se n’ha anat i no torna.