La mort: un monosíl·lab

¿Quan va néixer la primera paraula?

¿Qui en va ser l’autor?

Abans devia haver-hi uns sons, només. Expressions guturals que significaven plaer —encara n’usem, tastant un plat—, sorpresa, por, amenaça. Senyals acústics. Un «Morse» elemental i compartible.

Hi havia els sons de la selva, de la tempesta, dels rius, dels animals. I els crits de por, d’avís, d’alegria.

¡Quants milers de generacions van ser necessaris per inventar la Paraula! Per descobrir el «dir».

Els crits guturals van morir en els territoris que evolucionaven amb el descobriment de les síl·labes. Neixia l’articulació de la frase. La matisació de les idees.

Han sobreviscut els monosíl·labs per expressar la contundència: sí, no, prou, més, res, tot… Vam aprendre a dir possiblement, contradictori, insubornable… Fins i tot vam aprendre a dir anticonstitucional, encefalograma.

Una paraula ha resistit amb tota la seva rotunditat sil·làbica: mort.

S’ha intentat suavitzar-la, emmascarar-la amb altres sons: defunció, decés, òbit, expirar… S’ha arribat a acceptar que morir sigui palmar-la.

Una mica de respecte. Com va dir un poeta francès, un mort «és algú que ja ha arribat a port».

Mort i port, dos monosíl·labs per resumir la vida.

Hi ha dies que decideixen no llevar-se.

Surto al balcó i veig que l’aire encara s’embolica amb un pijama gris. No hi ha cap vent que vulgui sacsejar-lo.

Cauen algunes gotes en silenci i tanta quietud m’inquieta.

¿Pot ser que un dia em trobi que el temps s’ha mort?