L’assistència

Hi ha qui decideix assistir a un funeral com un impuls emotiu. Jo he viscut aquest sentiment més d’una vegada.

Hi ha qui s’ho planteja com una acció solidària. També en algun cas he pres aquesta decisió.

A vegades la solidaritat es manifesta telefònicament. «Trucaré a en Joan, perquè ell va anar al funeral quan va morir el meu pare». «¿No pots escapar-te un moment de la feina i anar-hi?». És com dir: si ell va tenir aquesta atenció, nosaltres hem de correspondre.

Em sembla evident que una mort tendeix a fomentar els hàbits de cortesia i la sociabilitat. I això no em sembla pas malament. Més enllà de les persones que s’han vist directament afectades per aquella mort, són majoria els qui «hi han d’anar», al tanatori, per diverses raons, i són aquests «no obligats» els qui donen un consolador gruix a l’acte.

Si algú es fa present al tanatori per compromís jo li donaria moltíssimes gràcies. El dolor demana un coixí que el suavitzi, i com més gent més anestèsia.

Són els qui no tenen cap obligació de presentar-se al tanatori els que fan possible que es pugui dir, consoladorament, «Quanta gent va venir, ¿oi?».