Lloc on morir

Sainte-Beuve ho va proclamar com un ideal: «Néixer, viure i morir a la mateixa casa».

Eren uns altres temps.

Ara s’acostuma a néixer en una clínica, no és estrany viure en dues o tres cases i sovint es mor en un hospital.

El paisatge vital s’ha fragmentat. En aquelles èpoques que ja semblen molt antigues, però que ho són ben poc, hi havia gent que vivia en dues cases, la que era habitual i una altra casa on es passava el temps de vacances.

Morir en la casa de vacances era una desgràcia doble. Els parents eren lluny, passant l’estiu, el metge de capçalera, el de confiança, no podia assistir el malalt imprevist en els últims moments.

Néixer i morir en la mateixa cambra, en la mateixa casa, semblava l’acompliment natural d’una vida.

Morir a l’estiu, en la casa que sigui, és socialment un fracàs. Les relacions familiars és probable que estiguin disperses. Fins i tot és l’època de les morts ignorades. «A l’estiu tota cuca viu» no és una afirmació aplicable a l’espècie humana. Els mesos de juliol i d’agost es desenganxen de la resta de l’any. El buit que deixa el morir sembla més gran.