La mort dissimulada

L’espècie humana no ha negat mai la mort, ben al contrari. Ha incorporat la paraula al vocabulari quotidià i sovint, a més, li ha donat un arrelament popular.

¿Potser per desdramatitzar-la? Dir «estic mort de gana» és una manera d’exagerar, de reduir la mort a una metàfora.

«He corregut tant que arribo mort». No, la mort ni corre ni es cansa, és una treballadora que es presenta amb la feina feta quan li sembla.

«Tornar de mort a vida» és simplement una invenció, una mentida pròpia de l’única espècie capaç de dir mentides. I sembla que davant la rotunda realitat que és la mort el llenguatge hagi volgut suavitzar-la amb unes frases dissimuladores i fins i tot elegants.

«Ha lliurat l’ànima a Déu». «Ha deixat aquest món». «Ha passat a millor vida». (¿No li agradava prou, aquesta?)

La mort es deixa dir de tot. D’algú que ha mort es diu que ha estirat la pota —potser pensant en un cavall—, també que se n’ha anat a l’altre barri, que no deixa de ser una expressió simpàtica i poc pretensiosa. La idea de barri és agradablement familiar: tots som d’un barri o d’un altre, en aquest món, però uns són d’un barri de luxe, de bona vida, i uns altres d’un barri «de mala mort».

Buscar substituts a la paraula morir deu respondre a un impuls molt humà. Sense acudir a metàfores que embelleixin o emmascarin el fet, sembla que els romans van trobar una solució molt senzilla, diu Montaigne: no deien «Lucius ha mort», sinó «Lucius ha acabat de viure».