Funeral: música i lletra

Les portes de la capella es tanquen. Som a dins. Els funerals d’avui són obres curtes, d’un sol acte. Però els assistents no saben quina mena de representació se’ls oferirà.

Segons el que hagi precisat el difunt —i si no ha precisat res, segons el que hagi decidit la família—, la cerimònia pot ser religiosa o laica. No fa pas tant de temps que la segona opció era impensable. Aquella sala del tanatori és i no és una església.

Des dels arcs gòtics, les imatges de l’altar i el retaule de l’absis, Santa Maria del Mar o el Pi són església. La capella del tanatori és una església desmuntable.

Quan hi entrem tallem les converses. Els acompanyants del difunt anterior acaben de sortir. No ens trobarem els uns amb els altres. Els pastors condueixen els ramats. Hi ha vasos comunicants, però no funerals comunicants. Es tanquen les portes. Ben aviat comença a sonar una música. A vegades és gravada, a vegades és interpretada en directe, sovint per una parella de músics.

Bach serveix per a tota mena de funerals. I d’un temps ençà s’ha posat de moda «El cant dels ocells». Quan sento aquesta música em neguitejo. A l’oratori no puc protestar, però en aquesta pàgina, sí. «El cant dels ocells» és una cançó alegre. Només cal escoltar la lletra d’aquesta extraordinària cançó de Nadal. «En veure despuntar, el major lluminar, en la nit més ditxosa, els ocellets, cantant, a festejar-lo van, amb sa veu melindrosa».

És una melodia que s’ha de cantar airosament. Van començar a desvirtuar-la algunes corals, que es van interessar per la possibilitat d’alentir la melodia i per l’orquestració amb diverses veus, renunciant a transmetre la vital exaltació de la lletra. Un cant optimista convertit en un prolongat lament.

Algú hauria de fer la prova. Suprimir la lletra del «Cant del Barça». Alentir el ritme. Convertir l’optimisme enèrgic del «Tant se val d’on venim!» en nostàlgia i tristesa.