Cites sobre la mort

Georges Brassens, en una cançó sobre la platja de Seta, diu que voldria ser-hi enterrat a la sorra, i així passar la mort de vacances. Envoltat de nens que juguessin a pilota, de noies maques i de gent feliç.

«Oh muerte, ¿por qué te han pitado con colores tan negros cuando eres el único rayo de esperanza que nos ilumina en la carrera de la vida?». Juan de Mariana.

¿És que els éssers humans no tenim altres esperances que ens animen i empenyen mentre vivim?

«Tenim diversos motius per menysprear la vida, però no hi ha cap raó per menysprear la mort». La Rochefoucauld.

¿La vida és menyspreable? ¿Pensar i escriure, com vostè va fer, senyor, va ser una activitat menyspreable? ¿No seria més just estimar la vida i respectar la mort?

«La mort és el més important de tots els béns. Potser l’únic. Gairebé val la pena viure una existència miserable per gaudir, finalment, del sublim privilegi de morir-se». Amado Nervo s’acredita com un magnífic especialista en bestieses.

«Una dolça i triomfant llibertat s’apodera dels qui saben que moriran aviat». ¿L’ha experimentat, el savi, aquesta sensació?

«¡Oh qué amor tan callado el de la muerte; qué sueño el del sepulcro tan tranquilo!». Bécquer. M’inquieta que, en vers, es puguin dir aquestes coses amb tanta impunitat.

Sobre la mort s’han dit moltes falsedats, i les han dit personatges il·lustres, generalment considerats «clàssics». «Els estimats pels déus moren joves», sentencia Menandre.

O sigui que els déus no estimen qui aconsegueix tenir una llarga vida. Costa imaginar que els déus prefereixin la mort prematura dels éssers humans. Em sembla una predilecció molt poc caritativa.

Però el que més em molesta és que es facin jocs verbals sobre aquest tema, com fa Eurípides: «¿Qui sap si allò que anomenem mort en realitat és vida, i en canvi allò que pensem que és vida no és realment mort?». Això està escrit com si ens proposessin una endevinalla. Ni l’ínclit Eurípides es va lliurar de la frivoltat de fer jocs de paraules. La frivolitat s’escampa per tots els àmbits, potser més entre els cultes que entre els analfabets. Els analfabets tenen en el llenguatge una eina modesta, mentre que hi ha una gent culta que confon tenir idees amb lluir frases. I fins i tot em costa creure que Epicur hagi estat capaç d’escriure aquesta evidència com si fos un extraordinari descobriment: «Mentre vivim no hi ha mort; quan arriba la mort ja no vivim». Què em diu, ara!

Quan Tàcit assegura que «una mort honrosa és preferible a una vida vergonyosa», potser hauria estat raonable que anés a contrastar la seva opinió amb alguns honorables moribunds i alguns lamentables supervivents.

El dogmatisme també ha arribat a uns clàssics més moderns, i m’estranya que sigui visible un menyspreu tan generalitzat contra els vius. El judici de Petrarca és implacable: «La mort s’enduu primer els millors i deixa els culpables». O sigui que el simple fet biològic ens fa culpables.

Jo, fins ara, vivia conformadament la vellesa, sense saber que el fet de sobreviure un any més, i encara un altre any, era una desgràcia que m’expulsava del gremi dels millors.

Els elogis de les virtuts de la mort confesso que em desconcerten. «Si no existís la mort, gairebé no hi hauria poesia en la vida», ha dit Arturo Graf. ¿És possible fer de la mort una cosa tan frívola?

I quan Pérez de Ayala es pregunta: «Muerte, ¿sombra de vida? Vida, ¿sombra de muerte?», no em puc estar de dir-li: «Escolti, ¿a què juguem?».

Més que per alguns pensadors més o menys transcendentals, jo em sento acompanyat pels escriptors que parlen de la mort amb un punt d’humor o d’ironia.

Estic amb Molière: «La mort és un remei, però no s’ha d’utilitzar fins a l’últim moment». I em sembla molt aguda l’observació de Julio Camba, un escriptor gallec que no em cansaria mai de llegir, i que va fer aquesta divertida i seriosa observació: «La mort és una cosa molt seriosa, que augmenta el nostre prestigi i que, gairebé, equival a un ascens».

Sovint es comenta si una mort és oportuna o inoportuna. Molts moralistes discuteixen sobre aquest tema, però Ibsen, expert autor de teatre, ho té clar: «No es pot morir a la meitat del cinquè acte».

I un dels millors consells que jo conec és el que va donar Joubert: «Si és possible, s’ha de morir amablement».

Morir amablement… Perfecte: la culminació d’haver viscut amablement.