El desig de Brassens
La reflexió sobre la pròpia mort és natural que inquieti.
Hi ha qui és capaç d’admetre, amb una serena convicció llargament anticipada, que flaquejarà en el moment decisiu. D’altres no hi volen pensar, d’acord amb l’opinió de La Rochefoucauld: «Ni el sol ni la mort es poden mirar fixament».
Hi ha qui troba bonic —perquè ho és— el vers de Malherbe:
«Un home dins la tomba és un vaixell al port». Encara que quan arribi l’hora protesti l’ànima de qui va ser un navegant per la vida.
En una cançó, l’admirable Brassens posa un humor i una tendresa molt terrenals en la seva «Súplica per ser enterrat a la platja de Seta». En trio, i tradueixo, uns quants versos significatius.
«Quan la meva ànima haurà volat cap a l’horitzó / que portin el meu cos a la terra natal […]./A la vora del mar, prop de les blaves onades,/ caveu-hi, si és possible, un petit forat còmode […] / prop dels meus amics d’infantesa, els dofins, / on la sorra és tan fina a la platja de la Corniche. / Les noies que es banyin / faran servir el meu túmul de paravent / per canviar-se el vestit i els infants diran: / mira que és bonica, un castell de sorra! / […] I si no és demanar massa, sobre el meu petit monticle, / planteu-hi una mena de pi, pi-parasol, si és possible, / que evitarà la insolació als bons amics que vindran / […] a fer-me afectuoses reverències. / Pobres reis, faraons, pobre Napoleó / pobres il·lustres difunts que jeuen al Panteó. […] / Envejaran una mica l’etern estiuejant que passa la seva mort fent vacances».
Georges Brassens, tan amant de la vida, va parlar sovint de la mort en les seves cançons. Potser no és cap contradicció. La consciència del goig de viure fa més viu el pensament de la mort. Però quan encara es veu llunyana es pot admetre que sí, que un dia Déu em posarà la mà a l’espatlla i em dirà «vine aquí dalt, on sóc». De tota manera, el poeta es consola amb una imatge molt bella: «Encara és ben dret el pi que serà el meu taüt».
I posa una pinzellada de sarcasme —«deixaré la vida sense rancúnia / ja no tindré mai més mal de queixal»— i, tot seguit, la gran imatge: «I jeuré en la fossa comuna, la fossa comuna del temps».