Cementiri

Abans els cementiris estaven dins els pobles, i després, per raons higièniques, diuen, es van allunyar els cadàvers dels llocs habitats. ¿És que la «presència» dels morts resultava psíquicament incòmoda? No ho crec. La gent rural té amb els difunts una magnífica familiaritat. ¿Potser és que els morts són «impurs»?

Al llarg de les meves caminades he vist bastants cementiris. A vegades eren el senyal que hi hauria un poble a prop. La visió de la mort era el pròleg de la troballa de la vida. Jo m’hi aturava, i si la reixa de ferro era oberta, hi entrava.

Perquè els cementiris parlen. En el petit cementiri dels pobles he pogut llegir els noms i la repetició d’un cognom m’ha fet veure quina era la família més important del poble. I la fotografia esmaltada, en blanc i negre, d’aquella noia que va morir als setze anys. Una cara bonica, amb els ulls negres i unes llargues trenes. He trobat al llarg dels anys i dels camins cementiris modestos, discrets, petits. En canvi, el cementiri d’Alcover és gran, perquè la vila ho és. Hi ha hagut molta vida, aquí, i tanta vida ha anat dipositant aquesta mort escampada per terres, i nínxols, i tombes.

En una sepultura, a terra, hi han deixat una bufanda blau grana, i la vida es manifesta aquí amb un crit inesperat: «Força Barça». És una versió moderna de l’antiquíssima tradició, sobretot de les cultures orientals, d’enterrar amb el mort alguns objectes particularment estimats o significatius.

Entre les tombes hi ha una presència que em sobta: tres grans contenidors de colors, un de verd, un de blau i un de groc exultant amb el sol fort de la tarda.

Un dels dels grans contenidors duu aquest rètol: «vidre». Un altre diu: «plàstic». I el tercer: «matèria orgànica». No passa cap cop d’aire però sento una esgarrifança: «matèria orgànica». En totes les tombes i en tots els nínxols, ¿què hi ha sinó matèria orgànica en descomposició? A la porta del cementiri hi podria haver aquest rètol: «Atenció. Passeu amb respecte. En aquest recinte hi ha matèria orgnànica en silenciosa evolució».

Quan surto, arriben tres dones que es reparteixen decididament pels caminets, amb galledes i flors.

No oblidaré mai el Cementiri dels Anglesos, a la Costa da Morte, prop del cap Tosto. És un tancat enmig d’un espai ample, sorrenc. Aïllat de tot, prop del mar. M’hi acosto amb un punt d’inquietud. Silenci en una extensa soledat. Fins i tot les petites onades semblem mudes quan arriben i se’n van.

Aquí va naufragar el vaixell anglès Serpent una nit boirosa de novembre de 1890. Dels 176 tripulants només se’n van salvar tres. Durant molts anys, un vaixell de l’Armada britànica s’acostava a la platja per retre homenatge als mariners ofegats: disparaven les salves de reglament i llançaven al mar una corona de flors.

Un espai abrupte i desolat, quin contrast amb els nostres petits cementiris rurals, amb els xiprers presidint el jardí dels morts.

No he de fer, aquí, la llista dels cementiris que m’he trobat a peu dels camins. Només recordaré el que vaig veure al País Basc, prop del turó de Mendata. Estava tancat però damunt la porta hi havia aquesta inscripció: «Otoitz bat eta gero arte». O sigui: «Una pregària i a reveure».

Jo no sé si ens tornarem a veure, els morts, el que no he deixat de veure és la gent que s’ha barrejat amb la meva vida.