Pròleg a la segona edició

Esgotada de fa mesos la primera edició d’aquesta obra, els editors han cregut que el mercat encara en demana més exemplars, i es proposen de repetir-ne el tiratge. Si tenim en compte els costums del nostre petit món cultural, sembla que això —ben poca cosa, al cap i a la fi— hauria d’ésser considerat com un autèntic «èxit de llibreria».

N’estic content, no cal dir-ho. Però, en el fons, no sé fins a quin punt em correspon el dret personal de gloriar-me’n. Tant mòdic com vulguem, l’«èxit» hi és, no hi ha dubte.

Tanmateix, sospito que em pertoca una part molt reduïda en el mèrit. De fet, el mèrit és del «tema»; del «tema», sobretot. Aquest llibre s’ha venut bé, fonamentalment, perquè el nostre públic —valencià i no valencià— el necessitava. Necessitàvem, necessitem llibres, escrits per algú o altre, tant se val, on d’una vegada i sense ambages, quedin replantejats uns quants dels problemes bàsics que ens afecten en el nostre destí de col·lectivitat diferenciada. Ens urgeixen molts exàmens de consciència —de consciència nacional—: un d’ells, concretament, des de l’angle valencià, era el més urgent i urgidor de tots. Almenys, jo, com a valencià, ho creia així. La curiositat suscitada pel meu paper demostra que no era jo l’únic a pensar-ho.

Nosaltres, els valencians —ho insinuava a les pàgines preliminars, que vénen a continuació— no és sinó un intent provisori de cobrir aquest buit bibliogràfic. Potser la temptativa tenia precedents: no els he sabuts trobar. Per això, en definitiva, vaig decidir d’emprendre-la pel meu compte: construir un esquema de qüestions, de les qüestions vives, i vitals, que sorgeixen de la realitat quotidiana de la nostra societat i que es projecten alhora cap al passat i cap al futur. L’esquema m’obligava a aventurar hipòtesis, interpretacions i judicis més o menys contundents. Que els meus lectors hi hagin assentit, o que n’hagin dissentit, és, «en principi», una cosa secundària. El fet essencial era tot un altre: era el moviment d’atenció apassionada que, entre unes minories útils, arribava a despertar. Insisteixo: no en virtut de cap habilitat intel·lectual meva, sinó per la mateixa vigència o agudesa dels conflictes a dilucidar, per l’ofuscada o lacerada matèria de la meditació. He dit la meva paraula: honestament. El llibre ha provocat discrepàncies rabioses i adhesions absolutes: les unes i les altres, i les actituds intermèdies, són coincidents, en substància. D’una manera explícita convergien a reconèixer amb mi el caràcter «dramàtic» de l’actual situació valenciana.

I això sí, que puc i vull reivindicar-ho com un punt a favor meu: la perspectiva adoptada presentava «una certa» novetat. En primer lloc, prescindia de qualsevol mena de maquillatge retòric. El tòpic i el ditirambe han alimentat, durant segles, la literatura que els valencians dedicaren a llur país, i aquesta vèrbola candorosa intercepta —ens intercepta— la visió clara dels problemes més elementals. I tan habituats hi estem, que, quan he fet la senzilla operació d’apartar-me’n, el meu escrit ha pogut semblar carregat de violència insolent. D’altra banda, en això consisteix la seva principal força de revulsiu. En segon lloc, també m’he negat a acceptar l’òptica submisa, dependent, que ben sovint deforma les conviccions ordinàries dels valencians i les condiciona al mite d’unes superestructures històriques alienes a la nostra personalitat nacional. He procurat en tot moment que l’anàlisi del «cas valencià» sigui apuntada en funció de criteris i de factors valencians —només valencians—. I, finalment, he tractat de subratllar, sempre, davant cada episodi concret, la trama de les tensions i dels antagonismes socials —demogràfics i de classe, econòmics i de cultura— que podien facilitar-ne l’explicació o el sentit.

Tampoc això no havia estat gaire freqüent, fins ara, entre nosaltres.

En posar-me a la feina, i més encara en acabar-la, ja donava per suposat que el llibre tindria abruptes conseqüències de polèmica. No em feia gens de por, aquesta possibilitat. Al contrari. El llibre havia sorgit d’un esforç sincer per a comprendre, per a aclarir-me a mi mateix, en reflexió solitària, les causes i els efectes del nostre fracàs com a «poble». Que els meus resultats eren, són, «discutibles»? La discussió, doncs, hauria estat convenient, profitosa. Per a mi, més que per a ningú. Sóc un home escassament dogmàtic, i m’agrada de contrastar amb les d’altri les meves idees i les meves persuasions: des d’aquest angle, puc qualificar-me de «liberal» en l’accepció més vulgar i més noble del terme. Però la discussió hauria tingut també uns altres avantatges, generals i eficaços, de cara a tothom. La polèmica esclatà, naturalment. Només que no va ésser formalitzada en públic, ni amb un mínim de serietat. Ningú no em «contestà» en el terreny i en el to en què jo em col·locava: argument contra argument, dada contra dada, constatació contra constatació. No va passar d’un enrenou privat i difús. Els meus previsibles contradictors es limitaren a expressar-se amb pures i simples manifestacions de mal humor, que no eren una fórmula dialèctica massa neta.

Més tard —uns quants mesos després de l’aparició de Nosaltres, els valencians—, començà a circular un altre llibre meu, en castellà, merament literari, i també referit al País Valencià. La histèria hi va prendre cos, i es desencadenà en una grotesca torrentada de papers injuriosos. Si em calgués afegir a aquest volum un apèndix documental per certificar els pitjors extrems de provincianisme a què hem arribat, em seria suficient de reproduir-hi una selecció dels textos que en aquella ocasió em foren nominalment adreçats. Però l’incident no té el menor interès, i només l’al·ludeixo en la mesura que presenta un valor de símptoma. Els grups o grupets als quals repugnaven les conclusions tàcites o confessades de Nosaltres, els valencians van replicar-me amb quatre escarafalls exasperats: no amb procediments racionals de refutació. I com que, de més a més, l’ofensiva tenia origen i estil de marcat aire feixistoide, es desautoritzava per ella mateixa. Mentrestant, i per falta d’interlocutors, es frustrava l’esperança d’un diàleg franc i comunitàriament lucratiu. La polèmica no fou polèmica —debat d’igual a igual i subjecte a la decència d’unes regles òbvies— ni va tocar cap qüestió de fons. Potser les circumstàncies i l’ambient no permetien res més que això…

Una nova edició d’un llibre, i en particular d’un llibre com el present, és sempre oportunitat per a introduir-hi rectificacions i palinòdies. Oblits, errors, exageracions intempestives, defectes de tota mena, poden ésser corregits: fins i tot les tesis postulades admeten reconsideració o desistiment. El meu propòsit era aquest. Confiava en uns probables contraopinants, que, en sotmetre’m a una crítica pausada i meticulosa, em forçarien a esmenes i qui sap si a retractacions. No ha estat així: m’han fallat els col·laboradors-contradictors. I avui, en rellegir el llibre abans de donar-lo novament a la impremta, el trobo tan «vàlid» com el dia en què el vaig acabar d’escriure. En les seves línies mestres, continuo mantenint-lo de cap a cap. Uns lleus retocs de forma, pocs, mitiguen algunes matusseries de la redacció primitiva, una mica precipitada. No he volgut ni tan sols arranjar certs detalls subalterns, que bé ho demanaven, ni annexar-hi unes notes de bibliografia o de glossa marginal, com sentia temptació de fer. Ho deixaré per a una altra avinentesa. Ara, l’obra torna a les llibreries i als lectors, idèntica a la seva primera sortida.

I hi torna amb la seva virulència inicial, intacta. Perquè no ens hem pas d’enganyar: el cavall de batalla era, és i serà allò que, per emprar un eufemisme viable, he anomenat «decisió de futur». És per ací que passa la frontera divisòria. A l’una banda, hi ha aquells qui afirmen que ja estem bé com estem, que vivim en el millor dels mons possibles, i que la «província» claudicada, la dimissió lingüística i les ficcions fòssils són ideals desitjables; a l’altra banda, els qui ens refusem a la vergonya d’una trista alienació nacional, els qui creiem que els valencians podem ésser un poble sa i coherent, els qui ansiem per al nostre país una plenitud nova. L’immobilisme i el renunciament, satisfets, indueixen a la més tosca de les inhibicions, a la paràlisi, a l’apatia. «Los valencianos se contentan con sólo el nombre de reino que poseen», ens reprotxà algú, durant la crisi del 1640 —segons reporta el cronista Melo i recordava últimament Martí Domínguez—. Avui n’hi ha que s’acontenten amb molt menys. Però «encara hi ha fe a Israel…». Encara quedem valencians, molts valencians, cada dia més, que no volem resignar-nos a perdre la nostra entitat individuada, que no volem deixar d’ésser el poble que som, que no volem cedir a la dissolució ni a la indiferència. El meu llibre ha polaritzat, per un instant, aquesta tibantor interna. Ni que només fos per a això, ja valia la pena d’haver-lo escrit.