Lleis per a la ciutat

Amb el Codi de 1240 Jaume I proporcionava a València una legislació particular, diríem «municipal», però alhora donava la norma del que volia que fos, en la seva orientació constitucional, la totalitat del regne. El Codi tenia un caràcter romanitzant ben insistit, i això ha estat interpretat com una decisió proburgesa. Cal reconèixer que ho era. La nova llei alçava una barrera defensiva, perfectament intencionada, contra la pressió senyorial, i tendia a regular amb les màximes condicions favorables la vida d’una comunitat industriosa i mercantil. Si no el mateix Codi, els Furs que el van completar i continuar acabaven per aconseguir-ho. L’administració ciutadana passava a ésser patrimoni de la classe dels «ciutadans honrats», i encara que al final hi hagué d’ésser admesa una certa intervenció de la noblesa urbana, els feudals prepotents n’eren exclosos. Les mateixes classes inferiors, a través de les parròquies i dels gremis, participaven en el Consell, espècie d’assemblea consultiva. I si Jaume I ja disposava que l’aclariment dels dubtes que poguessin sorgir en l’aplicació dels Furs quedava atribuïda als «homes bons» de la ciutat, Pere el Gran va concedir a les autoritats municipals un veritable ius statuendi. En certa manera podem dir que els Justícies i Jurats de València —les magistratures de la ciutat— dictaven dret. Els reis construïen així un marc jurídic folgat i elàstic, i el deixaven com un ressort de progrés i de vida autònoma a l’arbitri de la burgesia. Es tractava d’assegurar els fonaments d’una ciutat lliure.

Però no solament d’una ciutat lliure. La llei de la ciutat capital era destinada a estendre’s a tot el País Valencià: el romanisme que la inspirava induïa a «territorialitzar-la», a implantar-la com a règim unitari del regne. Abans del 1240, castells, viles i llocs havien estat poblats a tenor dels furs més diversos —catalans, aragonesos, castellans. El Fur de València s’hi introduïa com un principi d’unificació legislativa. La qual cosa, naturalment, no podia ésser ben vista per l’aristocràcia feudal. Els grans senyors no van voler «consentir en aquel fuero, por que la Conquista», deien, «era d’Aragón e devia ser poblada a fuero d’Aragón». La pretensió d’annexionar el País Valencià al regne aragonès era, en aquell moment, aguda i suspicaç: les intencions de Jaume I anaven fent-se inequívoques. De més a més, el Fur de València, en la mesura que regulava les institucions feudals, no concedia tantes facultats ni tan omnímodes als nobles territorials com els en concedia el Fur d’Aragó. Al capdavall, els senyors aragonesos potser no haurien donat tanta importància a l’aparició d’un nou fur —un més entre tants—, si no hagués estat francament restrictiu per a llur classe.

A les Corts de Saragossa, de 1264, els aragonesos acorralaven Jaume I amb llur petició descarada. Reclamaven la divisió del País Valencià en senyorius, que haurien de repartir-se entre ells, i reclamaven al mateix temps la vigència única del Fur d’Aragó. El rei els ho va denegar. La Conquista no havia estat un afer exclusiu dels aragonesos, argumentava: les comarques valencianes havien de constituir-se en regne a part, i per tant necessitaven un fur propi. No hi ha dubte que allò que interessava el monarca no era tant la independència del nou regne com frenar i coartar l’extensió del feudalisme, i concretament de l’agressiu feudalisme aragonès. Això no obstant, Jaume I va accedir, en aquelles Corts, a respectar el Fur d’Aragó als llocs del regne de València on estigués en vigor: no podia fer menys. Els senyors aragonesos obtenien la confirmació de llurs privilegis al País Valencià. Era un obstacle que hom creava a la territorialització del Fur de València. Era, també, l’excusa sempre oportuna que aquells podrien esgrimir, en temps posteriors, contra la seguretat del litoral burgès.

Cal dir que, després de promulgat el Codi de València, els reis no foren massa tenaços en la seva aplicació a les noves poblacions. Generalment, sí: era concedit a les viles reials, i fins i tot a alguns nous territoris senyorials que es creaven, amb una certa parsimònia, a les comarques mes meridionals. Tanmateix, les excepcions eren abundants. Continuaven atorgant-se cartes-pobles a furs no valencians. La varietat de legislacions era caòtica i absurda. De seguida indicaré els episodis de la seva liquidació.

La ciutat de València, tot i saber-se forta en la seva exuberància cada cop més esplendorosa, temia les atzagaiades d’un hinterland feudal, i veia en una ordenació jurídica uniforme del regne la garantia de la seva solidesa. Això havia d’ésser per a ella el millor dels avantatges interns. El patriciat urbà, nucli-pilot de la política valenciana medieval, ho havia de resoldre d’una manera o d’altra. En 1330 es fa un gran pas endavant. Però la qüestió, perdut ja el seu mordent, continua enquistada en la vida del país. És un germen més d’heterogeneïtat, que se suma als altres en el període constitutiu de la nostra societat. En tot cas, va suposar-hi un destorb provisional: una altra causa de retard en la consecució de la maduresa social a què hom aspirava.