Liquidació general
En 1626, quan Felip IV convoca Corts valencianes a Montsó, els tres Braços del regne hi compareixeran afeblits i deteriorats per la sotragada del 1609. El comte-duc d’Olivares hi anava amb unes intencions ben clares. Les seves exigències tributàries significaven «la ruina del reino», amb paraules d’un aristòcrata valencià de l’època. El mateix fet de convocar les Corts particulars fora del regne era ja una ofensa descarada, que el valido es permetia per allò: «que tenemos a los valencianos por más muelles».
Només alguns cavallers, potser dels menys afavorits per les recompenses reials, van resistir a les pretensions d’Olivares, i el monarca hagué de fer una exhibició d’autoritarisme engallat a fi de sotmetre’ls. Els «malaventurats, i molls, i temerosos, i amedrentats valencians» —els adjectius són de mossèn Porcar— claudicaren a Montsó. Més càrregues fiscals venien a «oprimir el poble». Ja era un mal, perquè anaven a alimentar guerres tan alienes com imbècils i avideses palatines també remotes. Però, encara, la societat valenciana s’hi veia escapçada. Els quadres dirigents del país demostraven llur inoperància, filla potser de llur impotència. L’aristocràcia havia quedat liquidada com a força rectora. El desmantellament era total. «Aquí yace un reino entero…», dirà un epigrama anònim «que ixqué el dia que fón vençut el Estament Militar». Haurà de passar més d’un segle perquè tornin a funcionar al País Valencià uns nuclis socials eficients.
L’esfondrament va consumar-se de mica en mica, cada cop més marcat, després de les Corts del 1626. Una indolència irreparable insensibilitza els valencians per als afers públics. No falta qui hagi interpretat l’adopció del procediment insaculatori per a designar els magistrats municipals com un senyal de desinterès respecte a la vida civil.
A partir del 1633, en efecte, Jurats i Justícies són nomenats per sorteig. En 1652, els grans barons, que continuaven al marge del govern de la ciutat, hi són admesos, sense més obstacle que un litigi formulari: tant hi feia, ja. Els gremis s’encarcaren i alguns es dissolen, «con la esterilidad de los tiempos». De tant en tant es produeix alguna petita commoció —com en 1663, en què més de sis mil llauradors de l’Horta de València assetgen la capital en protesta per l’exacerbació dels impostos—; però tot plegat és poca cosa. Tota la vitalitat que subsistia en aquella població és esmerçada en baralles de carrer, homicidis estúpids i processons inversemblants. Les autoritats disputen per foteses de protocol. La misèria fomenta el bandolerisme. La delinqüència sacrílega hi té variants d’una certa amenitat. Les caresties de vitualles donen amables oportunitats als eterns profiteurs, que sovint són el mateix virrei o qualssevol altres capitostos. És el Barroc, diran: és un Barroc sense grandesa.
Al camp la nova repoblació preparava inquietuds per a un futur immediat. Els senyors pretenien «sacar de los cristianos viejos lo mismo que sacaban de los moros», escriu puntualment un clergue siscentista. En el XVIII, el naturalista Cavanilles encara ho recordarà: «Las condiciones fueron mas gravosas donde fue mayor el número de pretendientes, mejor la naturaleza y condición de los campos, y menor la bondad natural de los señores. Unos se contentaron con la octava o la sexta parte de los frutos, otros con la quinta o cuarta, y algunos exigieron la tercera, reservándose además varios derechos, como de almazara, lagar, horno, mesón, etc.». En 1693, a la comarca de la Marina i en alguna altra, on els senyors havien estat particularment abusius amb llurs nous colons, la revolta —una «germania» més— va esclatar. «Aconsejados de retores imprudentes y frailes lisonjeros», anota un dietarista, «movieron sedición escandalosa y desesperada». L’arquebisbe Rocabertí va amenaçar d’excomunió tots aquells qui «dejaran de pagar a los señores los referidos derechos y pechos». El virrei marquès de Castel-Rodrigo pogué sufocar la rebel·lió comperola. Però aquests fets lliguen d’una manera directa amb els de la guerra de Successió. De bello rustico valentino: així titulava Minyana la seva relació d’aquella lluita que, en la superfície, debatia els drets dinàstics d’Àustries i Borbons. En una mesura molt parcial, si voleu, la guerra de Successió, al País Valencià, té un ocult sediment de desassossec agrari.
Quan, en 1705, Basset, al front de les tropes de l’arxiduc Carles desembarca a Altea, fa córrer la veu que el pretendent austríac aboliria els tributs senyorials i ofereix franqueses i privilegis als pobles que es declarin per l’Habsburg. El partit «maulet», amb un tal programa, es guanya de seguida amples simpaties a la Marina i a les contrades pròximes, justament l’escenari de la revolta de 1693, i, en general, una mica a tot el País Valencià. No subestimo ara cap altre dels factors que poguessin incitar els valencians del principi del XVIII a embarcar-se en aquella guerra. Hi devia haver el ressentiment antifrancès, tradicional als Països Catalans i que en el regnat de Carles II encara nodria a València avalots de la més destrempada xenofòbia. Hi havia potser el temor a l’absolutisme i al centralisme, que els Borbons practicaven a França amb més destresa que els Àustries a Espanya. Fins i tot hi devia haver qui se sentís disposat a matar i a deixar-se matar pels drets hereditaris d’un príncep estranger i desconegut: en aquest món hi ha gent capaç de qualsevol cosa. Però cal tenir present el caràcter antisenyorial i rural que hi havia subjacent. Després de la victòria de Felip V subsistien «las disensiones domésticas causadas de unos labradores», que «sugeridos y aconsejados de algunos malcontentos», alteraven la seguretat dels camins. Un dietarista —un observador directe— afirma que «los más son unos hombres pobres» i que «no han tenido haciendas».
Naturalment, ni que sigui per pura simetria, hauríem de pensar que els nobles valencians foren «botiflers», pro-borbònics. I no hi ha dubte que la majoria dels magnats indígenes —el duc de Gandia, els comtes de Parcent, Almenara i Cervelló, el marquès d’Albaida, etc.— van militar del costat de Felip V. Però també una part de la noblesa urbana, i dels burgesos de la capital, i no pocs eclesiàstics, jugaren la basa de l’arxiduc.
Rafael Melchor Macanaz exagerava quan deia que en aquest país «hasta las piedras se levantaban contra la Casa de Borbón». No era tant, ni de bon tros. Va haver-hi «maulets» en abundància; va haver-hi també «botiflers» en nombre considerable. Quan Felip V abolirà els Furs i suprimirà, en conseqüència, el règim autonòmic del regne, no faltaran filipistes vernacles que se’n queixaran. Tanmateix, el camp fou predominantment «maulet», i no tant per afecte a l’arxiduc Carles —per què li n’havien de tenir?, em pregunto—, com per l’esperança de trobar amb el seu triomf una mitigació de les opressions senyorials. A la Barcelona assetjada del 1714, grups de camperols valencians encara combatien contra les tropes de Felip V.