El cas de València

Mentrestant, la província de València filava també el seu provincialisme.

Sorprèn una mica, això. Perquè, quin sentit hi tindria un provincialisme «restringidor», si l’única conseqüència que pot comportar és la reducció de l’àmbit d’influència de la vella capital del regne? I, tanmateix, hi és. Els valencians de la ciutat de València estaven acostumats, de segles, a considerar-se ells mateixos com la «totalitat» del país.

La seva situació «hanseàtica» ho fomentava. Realment, la capital «era» el país, perquè, a excepció de les altres ciutats i viles reials, ben poc potents en definitiva, la resta del regne era domini senyorial, i les classes dominants de València van haver d’assumir el paper de «dirigents» exclusius de la política regional. Calculo que si la Diputació de la Generalitat, peça de l’organització foral valenciana, no aconseguí entre nosaltres les atribucions polítiques que va tenir al Principat, i es quedà reduïda a un mer centre de recaptació tributària, és perquè no calia una institució d’abast supraciutadà: els Jurats de València, simples autoritats municipals, podien complir les funcions d’una «Generalitat» del regne. En el XVIII les comarques aflueixen sobre València, i, per primera vegada, el país sencer hi compta. Però això dura poc: la provincialització ho interromp. Castelló de la Plana i Alacant atrauran la porció del país que respectivament els pertoca en el repartiment provincial. I València no ho lamenta, no ho considera com una mutilació de la seva esfera d’irradiació capitalícia. Estava habituada a no veure gaire més enllà de les seves muralles.

D’aquí que els valencians de la capital, en els darrers cent anys, quan parlen de «València», continuïn referint-se exclusivament a llur ciutat. A la ciutat i a la rodalia típica i crematística de l’horta: a la província, la d’ells només, després. Hi ha un pseudo-folklore «valencià», una profusió de tòpics literaris «valencians», que, per inferència, queden emmarcats en aquell nou localisme. La nomenclatura confusionària, repeteixo, ho embolica tot. Segons això, «València» és una estampa fixa i única: el Miquelet urbà, el camp feraç, la barraca, la «llauradora ab aspecte de regina», etc: tot de coses que són solament pròpies de la ciutat i del seu terme municipal. És un clixé incompatible amb el Maestrat i amb les Serres d’Alcoi, amb el Camp d’Elx i amb els Ports de Morella: però també amb el Camp de Llíria, eixut i auster, i amb la Ribera de Xúquer, d’un altre tremp i un altre paisatge, i amb la Vall d’Albaida… El localisme «valencià», per tant, venia a donar excuses als altres provincialismes: els valencians d’un extrem i de l’altre del país no s’hi sentien representats. Si «València» era «allò», ells haurien d’ésser una altra cosa: alacantins, castellonencs o el que fos. I així, la capital renunciava a consolidar-se com a capital. El «sucursalisme» de les classes dirigents de València s’acontentava d’aquestes limitacions. Si la cosa no ha adquirit proporcions perilloses és perquè el País Valencià conserva les seves estructures unitàries, de tipus social i econòmic, bastant fortes, i València continua essent la «capital» malgrat ella mateixa: un punt inevitable de relació i de concentració. Però li manca la capacitat directiva. No «fa seu» el país ni l’encarna o el representa en la mesura que caldria.

Seria sobrera qualsevol reflexió més sobre el particular. El lector se la farà pel seu compte. No hi ha dubte que el provincialisme és debilitador: per al país com a totalitat, i per cadascun dels seus membres que en el provincialisme troben un miratge d’autosatisfacció localista. No sé si mai hi ha hagut al «centre» cap confabulació per dividir-nos: però és el sinistre furor jacobí que la nostra divisió ha de beneficiar. La unitat del País Valencià, intacta en el seu fons econòmic i cultural, no té sinó un reflex insuficient en el pla de la consciència. O el reenfortim, o caurem en la més insoluble de les disgregacions. Deformant lleugerament unes paraules de Maragall, i aplicant-nos-les, podem imaginar un viatger que ens contempli i que digui de nosaltres: «Ací hi ha una gran població; però per cert que no hi ha un poble». La «població» passa a «poble» per un acte de consciència. I aquest és un pas que no tots els valencians han donat. La superació dels localismes inics i destorbadors ens és necessària com el pa que ens mengem. Començant pel localisme de la capital. Si no ho fem, els valencians estarem condemnats a esdevenir cada vegada més «provincians». Volem dir: més inerts, més despersonalitzats, més ensopits.