Els pobles i llurs terratinents

Durant l’Edat mitjana, durant el XVI i el XVII, ja ho he recalcat, València concentra les màximes vitalitats del país: poques o moltes, la capital les conté, les domina i les maneja. Junt a ella, una petita constel·lació de pobles i les ciutats d’alguna categoria mantenien l’entrellat cristià i econòmicament operant del regne. Catí —els seus burgesos del XV enviaven els fills a aprendre ciència a París o comerç a Venècia, ha estat dit— i Sant Mateu, situats enmig del tràfic llaner del Maestrat i d’Aragó, adquirien una indisputable personalitat. Alacant, ruta de productes castellans cap a la mar, s’enforteix a partir del regnat de Ferran el Catòlic. Oriola, Morella, Xàtiva, potser Morvedre, i Elx, eren localitats actives, amb menestralies diligents, burgesos útils i veïnat de nobles. La resta era pur àmbit rural, on el predomini musulmà de primer, i les estructures primàries sempre, no deixaven gaires possibilitats de vida expansiva. L’home de minifundi, el vassall o l’arrendatari carregat de gabelles, era un animal obscur i de mans lligades, capaç només de revoltar-se quan les circumstàncies se li feien intolerables. Els senyors, passada l’etapa de l’agressivitat feudal, s’instal·laren a les ciutats. Era la mateixa configuració de la propietat rústica allò que sumia tantes comarques valencianes en aquella indigència —no solament material. Després de l’expulsió dels moriscos, el buit demogràfic va agreujar l’apatia del nostre camp.

Alguna cosa canviava ja aleshores, però. En molts llocs l’abandó de terres que va subseguir l’exili dels «cristians nous» plantejà ja una nova situació en el repartiment de predis. Els repobladors i els cristians vells que ja hi residien van tenir l’oportunitat d’aconseguir, per compra o per concessió senyorial, extensions de camp relativament grans. Alguns van aprofitar-se’n. No es tractava de latifundis, ni de bon tros. Però les entitats patrimonials que anaven construint-se així donaven a llurs titulars una desimboltura econòmica major. Aquest procés de tímida concentració de propietats prossegueix al llarg del XVIII. La conjuntura alcista que es produeix a la mitjania del segle, en elevar els preus dels productes agrícoles, afavorirà els nous propietaris, i en general accelerarà el ritme del fenomen. Per bé que la noblesa rural s’aguantarà en les seves posicions, la fisonomia de les comarques valencianes, quant a la composició social, en resulta ben alterada. Els pobles es reanimen, sobretot en afluir-hi diners en bona quantitat a la segona meitat del Set-cents.

Els terratinents valencians del XVIII foren uns admirables aliats de la Il·lustració. Ells van promoure, mirant per ells mateixos però també induïts pels corrents de l’època, moltes de les innovacions que restauren el nostre camp: obres de reg, canvis de tècniques en el treball, substitució de cultius, rompuda de terres incultes, sanejament d’espais empantanats. Alguns, per matrimonis o valent-se de trampes genealògiques, s’uneixen a la petita noblesa camperola; d’altres obtenen el mateix prestigi al·legant una vaga condició de «ciutadà honrat» —als pobles menuts no tan definida com a la capital i a les ciutats reials—, que els reis havien equiparat a la hidalguía. Encara avui podem trobar en la ruralia valenciana enormes casalots del XVIII, amb portalades d’heràldica menor, que testimonien l’opulència d’aquella gent. Homes de professions liberals, afavorits també per la prosperitat, s’afegien a la nova casta de propietaris. Fills d’uns i d’altres feien estudis, i retornaven al poble amb llur bagatge universitari o llur dignitat eclesiàstica. Les biblioteques familiars es nodrien de textos d’un llatí pedestre o de manuals agrícoles, de llibres d’història i de formularis jurídics. Les esglésies eren ampliades i decorades amb trastos horribles i cars.

Per primera vegada en la història cultural del País Valencià, és aleshores quan els pobles comencen a donar llur contingent d’intel·lectuals. Si fèiem una estadística dels llocs de naixença dels escriptors valencians, del XIII al XVIII, veuríem que una majoria aclaparadora correspon a la ciutat de València, i la resta es repartirà entre la mitja dotzena de ciutats de segon ordre. Era lògic, en definitiva: per raons de percentatge de població cristiana i per raons d’ambient favorable. A la segona meitat del XVII, però, ja abunda la gent de lletres originària de totes les comarques, fins i tot dels poblets més apartats: és una conseqüència natural del repoblament que seguí l’expulsió dels moriscos. Tanmateix, aquestes primeres generacions pobletanes eren de frares i capellans, és a dir, conformades i projectades fora de llurs localitats, itinerants per convents, monestirs i cúries. Al segle XVIII hi apareixen també seglars, i no sempre emigren del poble. Seglars: vull dir —i generalitzo—, procedents de famílies que poden pagar estudis als fills i que no necessiten enrolar-los a l’Església per a fornir-los d’una situació estable. L’arrelament al lloc d’origen no és insòlit: Gregori Mayans i Siscar, en la seva casa d’Oliva, en seria un exemple. Incorporats a la ciutat, aquests intel·lectuals de procedència kulak hi aportaran una saba nova. De la petita noblesa rural, dels grans propietaris fonciers, tant com de la burgesia mercantil i industrial i de la noblesa urbana, surten els homes de la Il·lustració valenciana.

Les lleis de desvinculació i de desamortització, dictades pels governs liberals espanyols al llarg del XIX vingueren a reforçar les posicions d’aquesta classe ascendent.

En produir-se la sensacional oferta de béns immobles, els propietaris més acomodats, que eren els qui disposaven de major numerari, van convertir-se en compradors sistemàtics. També els rics de ciutat —comerciants, industrials— adquiriren finques desamortitzades, i no poques. Però sens dubte fou l’oligarquia rural, escampada i hàbil, la que va treure millor profit de l’ocasió. Persones sensiblement pies feren cas omís de les excomunions que els fulminava Roma, i no eludiren el negoci. En les lluites polítiques posteriors, com era previsible, van solidaritzar-se amb la Monarquia isabelina i amb la Restauració, enfront de la República i del carlisme. Era una manera d’agrair el benefici i de col·laborar a preservar-se’l. Molts d’ells, afiliats als partits de Madrid, en serien els puntals a les nostres comarques i hi exercirien l’ofici de cacic. En realitat, les forces dinàstiques de la Restauració —«liberals» i «conservadors»— no van tenir, al País Valencià, gaires més adherits. Ací la institució del caciquisme anava estretament lligada a la gran propietat rústica.