Uns i altres
En la segona meitat del XVIII la «tolerància» tornava a fecundar la societat valenciana. L’expansió econòmica obria de nou les comunicacions amb Europa, i els filtraments intel·lectuals són insistits i refinats. Les minories cultes del País Valencià, ara repastades, es deixen impregnar de l’esperit de «les Llums». De França vénen llibres i idees. A França mateix arriba la fama d’algun prestigi valencià: Voltaire elogiava Gregori Mayans. Els ferments de l’Enciclopedisme perden una mica de vigor en ésser assimilats pels equips autòctons, la pietat i l’ortodòxia dels quals era indiscutible. Però de mica en mica les conviccions van rectificant-se i guanyen en elasticitat. Monàrquics de cor, l’espectacle de la Revolució francesa —el regicidi, el Terror—, potser els horroritzà. De tota manera, no podien desconèixer el vertader sentit d’aquell esdeveniment, i burgesos com eren gairebé tots, havien de trobar suggestiu el triomf de llur classe a l’altra banda dels Pirineus. En 1808 la Junta Provincial, que dirigia i animava la guerra contra els exèrcits de Napoleó al País Valencià, ja va tenir un acusat caràcter «revolucionari»: Karl Marx ho fa notar quan comenta la pugna que la Junta valenciana va oposar a la Junta Central, per aquells anys, a propòsit de l’apoderament de certes rendes eclesiàstiques. A les Corts de Cadis un valencià, Joaquim Llorenç Villanueva, va destacar per les seves defenses de la sobirania popular i pels seus al·legats contra el restabliment del Sant Ofici. En l’agitada ondulació política del segle XIX espanyol, la ciutat de València serà un indefectible focus liberal. El Romanticisme, que entre nosaltres fou importat de França i, per tant, amb accent individualista, «liberal», havia de donar un gran impuls a la difusió de les tendències progressives. Així va ésser. Alguns dels escriptors valencians més típics del moment s’aplicaren a propagar-les: amb novelles, amb versos, amb articles de diari, amb catecismes. Pasqual Pérez, Vicent Boix, dos homes de la pre-Renaixença local, seran apòstols exaltats del liberalisme. Els partits polítics actuaven cadascun pel seu compte; però, una mica al marge d’ells, i en bona part com a francs tiradors en el combat contra les supervivències de l’Antic Règim, hi ha una pila d’esforços per refermar la consciència liberal de la ciutadania. Potser els més eficaços anaren a càrrec de la premsa satírica escrita en dialecte. «Constitució, llibertat, independència de pensar, sinse partit algú, ni viu ni mort: Isabel Segona i orde», deia El Mole, en 1837, com a declaració de principis. Una radicalització del corrent liberal condueix al republicanisme, que a poc a poc esdevé majoritari a la capital, i que obté assistències a les comarques de regadiu i, en general, a tota la zona de la costa. A la darreria de segle, el promotor ideològic del moviment republicà és el novel·lista Blasco Ibáñez. Els escrits polítics de Blasco són d’una formidable vacuïtat, i sembla que la seva oratòria, tan fascinadora per a les masses indígenes, només recolzava sobre tòpics d’una demagògia elemental. Més responsable fou la seva obra d’editor, perquè publicà en castellà una quantitat sorprenent de textos polítics i filosòfics, que, si no responien a una unitat de criteri, almenys contribuïren a crear una mentalitat «d’esquerra» en el país.
Burgesia —burgesia mercantil— i poble urbà formaven l’ala extremista del corrent liberal, provisòriament aliats en la lluita per la llibertat política. Potser no era sense habilitat que els burgesos dirigents del republicanisme proposaren a les multituds locals una imatge d’adversari fàcilment vulnerable: l’Església, «Le clericalisme, voilà l’ennemi!»: la consigna radical-burgesa no estava desproveïda de justificació; però servia també de diversiu de cara al poble descontent, que així era desviat de la seva oposició a la burgesia. A tot arreu —als països catòlics d’Europa— l’anticlericalisme fou un factor excitant de la política vuitcentista: al País Valencià va adquirir, però, proporcions gairebé còmiques. L’Església local ja no era un enemic temible: ho eren, en tot cas, les forces que la prenien per escut. Quan, en 1892, partia del port de València una peregrinació catòlica a Roma, patrocinada pel marquès de Comillas, conta un testimoni de l’època, «el extenso muelle del Graó se hallaba lleno de heterogéneas masas capitaneadas generalmente por granujas de levitín»: els pelegrins hi foren agredits. Les agressions acompanyaven qualsevol manifestació pública de tipus religiós.
Mai no hi faltaven aquells que la citació anterior anomena «granujas de levitín»: burgesos en actiu. De la butxaca generosa dels burgesos sortia la subvenció de les escoles laiques privades, d’institucions benèfiques de la mateixa índole. La influència de l’Església fou combatuda en tots els terrenys. L’anticlericalisme valencià segueix immutable en el primer terç del segle XX. La Traca, el popularíssim setmanari satíric, el representa en un aspecte. Les cremes d’edificis sagrats i els atemptats personals, en foren un altre.
Paral·lelament, un corrent conservador —conservador en l’accepció més àmplia de la paraula— resistia als embats del corrent liberal-republicà. Un dels seus ramals s’insereix en la legalitat constitucional. La gran propietat rústica i un reduït sector —el més poderós, però— de la burgesia, que s’havien vinculat a la Monarquia d’Isabel II a partir de la Desamortització, donen llur ajut als governs de la «gran etapa moderada» del 1843 al 1868. Un dels seus homes significatius és el financer Josep Campos. Els burgesos del partit progressista i el poble republicà els desplacen en la revolució del 68. En 1876 s’incorporen als partits de la Restauració i en són els corresponsals directes.
Mai no van tenir una gran força numèrica, i en els recomptes electorals, que els donaven una representació parlamentària generosa, cal tenir present que eren ells, en definitiva, els manifassers del caciquisme. Foren els defensors de la «libertad bien entendida».
Llurs diferències de grup i de nom no en suposaven d’altres quant a programa ni sobretot a ideologia. Teodor Llorente, des del seu diari Las Provincias, seria el maître à penser dels monàrquics no carlins. Llorente havia estat, del 1861 al 1865, director de La Opinión, el periòdic de Josep Campos, i en fundar Las Provincias en aquest darrer any, segueix sustentant la mateixa posició política, i a les ordres de Cánovas o de Silvela, serà el «conservador» més característic del país. Patriarca de la Renaixença catalana en terres valencianes, la seva submissió als partits de la Restauració fou nefasta per a la salut del moviment valencianista.
L’altra branca conservadora era específicament tradicionalista. A Cadis, en 1812, ja l’encarna Francesc Xavier Borrull, que, per cert, hi proposà la restauració del règim foral. No faltaren adhesions valencianes a l’absolutisme de Ferran VII, i queda dita la importància —i per quines raons— adquirida pel bàndol carlí a les nostres comarques. La clerecia rural mantindrà al llarg del segle el caliu del carlisme, no tant pel seu contingut polític concret —i, menys encara, per la qüestió dinàstica—, com perquè hi veu l’únic puntal ultrancer de l’Església. «Ha de ser nuestra bandera y nuestro grito: Religión contra Revolución», diria Aparisi i Guijarro. Antoni Aparisi i Guijarro (1815-1872) és el màxim definidor valencià del tradicionalisme. Home pacífic i piadós, de temperament jurídic, no vacil·là a escriure en algun moment: «El que tenga un fusil, que lo limpie, y el que no, que lo compre». El carlisme, fins i tot quan no estava en peu de guerra, era una insurgència decidida. La seva debilitació gradual, a conseqüència dels canvis socioeconòmics experimentats en el camp valencià durant la segona meitat del XIX, permetria un acostament d’ambdues tendències conservadores. Una escissió a l’interior del partit carlí, després de la guerra europea del 1914, va accelerar aquella fusió. Un nou partit, que acabaria titulant-se Dreta Regional Valenciana, reuniria —ja ho he dit— els dissidents del carlisme i no pocs elements que abandonaren els ja desacreditats polítics madrilenys de la Monarquia alfonsina. La Dreta Regional esdevingué el partit del sector catòlic rural valencià, amb un predomini de petits i mitjans propietaris. La bel·licositat carlina hi quedava aigualida. Finalment, en el bienni 1932-83, la Dreta col·laborà amb la República i participà en la coalició governamental Gil Robles-Lerroux.