Tensions medievals
La intenció de Jaume I no admetia dubtes. El Conquistador va voler dipositar el govern de la ciutat i de les viles reials a les mans d’una sola classe: la dels «ciutadans honrats», gent que vivia de les seves rendes o que almenys no exercia ofici vil o mecànic. D’una manera vaga, podem dir-ne «burgesia». Els «ciutadans honrats» no eren, però, els únics que mereixien d’ésser anomenats «burgesos»: també, i potser amb més de raó, ho haurien d’ésser alguns «artistes» —notaris, mercaders, juristes, etc.—, que encarnaven, en molts aspectes, plenament, les virtuts d’empresa i d’agilitat social atribuïbles al moment inicial de l’ascensió burgesa. La divisòria entre els uns i les altres no sempre és clara. Per als nostres efectes, amb vista a considerar les línies generals del desenvolupament de l’Edat mitjana, no serà cap abús terminològic si els qualifiquem tots de «burgesos». Tanmateix, les magistratures municipals no eren a l’abast sinó dels «ciutadans honrats». Només durant el curt parèntesi revolucionari de les Germanies els «artistes» arribaran a disposar d’un càrrec de Jurat. Cal pensar que la discriminació dictada per Jaume I responia a la situació de fet creada arran de la Conquista: els primers «burgesos» pobladors de la ciutat van convertir-se en «ciutadans honrats». A ells quedava assignat el regiment de la cosa pública, tant a València com a les viles reials. Les classes superiors i inferiors a la dels «ciutadans honrats» n’eren excloses, de moment.
Pere el Gran, en 1278, va proveir que, als quatre Jurats que fins aleshores administraven la capital, se n’afegissin dos més. Aquests Jurats de nova creació serien elegits entre els «ciutadans» de la «mà menor», que així s’incorporaria a les magistratures municipals: els altres quatre seguirien essent elegits entre els «ciutadans» de les «mans» «major» i «mitjana». Sembla que aquesta disposició mai no fou complerta, i fou expressament derogada per les Corts del 1283. Tampoc no va quallar a València, de manera neta, la classificació de «ciutadans» en «mans», normal en altres llocs. Ací, «ciutadà» era una designació de classe. «Artistes» i menestrals —la «mà menor»—, postergats, covaren llurs reivindicacions polítiques, i temps a venir, en sentir-se socialment més forts, van formular-les amb les més diverses formes de pressió.
Molts avalots populars de la València medieval tenien, de segur, aquest origen subterrani, estimulat per qualsevol circumstància. Sobrequés ho insinua també respecte als motins de 1348: la «Unió» aragonesa, ara agressora de Pere el Cerimoniós, aconseguia una sorprenent i absurda adhesió per part del baix poble de València, i potser això era degut al descontentament d’aquesta classe per trobar-se eliminada del govern municipal.
Els agermanats de 1520 exhumaran el privilegi de 1278 per donar un aire «legal» a llurs exigències.
També els nobles van atacar ben d’hora el monopoli que els «ciutadans» tenien sobre els càrrecs de la ciutat. En 1270 Jaume I ordenava que en la terna proposada per a l’elecció de Justícia, en un principi integrada només per «ciutadans», hi hagi «un cavaller e que l’elegen los cavallers». Aquesta innovació no va prevaler. La lluita que la ciutat emprenia contra els senyors feudals justificava la desconfiança dels «ciutadans» envers tot l’estament aristocràtic. Tanmateix, molts nobles —de la petita i de la mitjana noblesa— s’aveïnaven a València, i no deixarien de representar-hi una força a tenir en compte. La solució que en 1329 hom donava —o intentava de donar— al problema del Fur de València, portà involucrada la de la pretensió nobiliària de prendre part en el govern de la capital. Fou acordat aleshores que, en el regiment de València, hi hauria dos Justícies —civil i criminal—, un dels quals seria cavaller, i l’altre, «ciutadà»; als quatre Jurats «ciutadans», van unir-se’n dos més, de cavallers; i la funció de Mostassa seria exercida per torn anual entre «ciutadans» i cavallers. Això era un triomf de la noblesa, en bona part. El patriciat urbà s’hi avingué, sens dubte perquè la concessió anava lligada a l’altre avantatge. Els «ciutadans» podien pensar, encara, que retenien la posició majoritària.
Sota aquest plantejament legal, bastant precís, el joc dels interessos tenia uns contorns molt borrosos. Les «classes» no eren impermeables. La porositat de la dels «ciutadans honrats» resultava prou marcada. Els mercaders i la gent de professió liberal hi tenen vinculacions ben estretes. D’altra banda, certs privilegis dels reis acostaven «ciutadans» i fins i tot plebeus a les conveniències de la noblesa. Recordem que la «jurisdicció alfonsina» podia ésser exercida per qualsevol persona, no necessàriament noble, que posseís un lloc de quinze cases. Pere el Cerimoniós, en 1363, autoritzava que «cascun ciutadà e veí de la ciutat» pogués comprar i tenir castells i poblacions «a semblant d’hom de paratge». Les afinitats que aquestes disposicions podien establir entre cavallers i potentats del diner són presumibles. La mateixa opulència general feia que les classes laborioses —aquells «burgesos» no catalogats com a «ciutadans honrats», i la classe mitjana d’oficis mecànics— tendissin als dispendis sumptuaris. Vestien i celebraven festes amb una fastuositat tal, que l’alta administració de la ciutat ho trobava escandalós: allò, el fast de les classes desqualificades, induïa al confusionisme social.
D’aquí que els Jurats —«ciutadans honrats» i nobles— dictessin reglaments severíssims, prohibint el luxe a qui no fos d’estament elevat. «Per demostrar la diferència de les persones, puis la divinal Providència ha feta aquella en lo cel e en la terra, e per profit de la cosa pública», una disposició del 1385 mana que ningú no gosi portar determinada indumentària pomposa, «si doncs no és noble o cavaller, o hom de paratge, o ciutadà honrat». Calia que «la diferència de les persones» tingués aquest reflex exterior imposat.
No podem dubtar que el «profit de la cosa pública» exigís una reducció de despeses supèrflues. Però el sentit classista del veto és ben clar. La qual cosa volia dir que, en certs aspectes, la frontera de classe s’esfumava pel costat de la «mà menor».
De tota manera, les tensions de grup es destaquen enmig d’aquesta barrejadissa tèrbola. Els nobles eren nobles, els «ciutadans honrats», «ciutadans honrats», i els altres, una tercera i vaga aglomeració. Les dissensions entre els estaments eren, sovint, actives: pugna entre classe i classe. D’altres vegades prenien un altre camí. Les bandositats aristocràtiques, endèmiques a la València medieval, s’expliquen per aquest costat. Les picabaralles entre nobles, plets de famílies rivals o de simple substància econòmica, havien d’ésser sotmeses a la jurisdicció ordinària, és a dir, a un jutge «burgès»: l’orgull de casta no tolerava aquesta submissió, i els interessats preferien de ventilar la discòrdia amb les armes, en modestes guerres civils. Els bàndols tindrien potser, d’altres pulsions.
La pau exterior, en alguns períodes, deixava ociosos els cavallers, i allò —la brega de clans— era un exutori alliberador. També podem atribuir a alguns d’aquells antagonismes una dimensió política més seriosa: Centelles i Vilaraguts, per exemple, canalitzen, al principi del XV, i respectivament, la tendència feudal i filoaragonesa i la popular i filocatalana. Però el pretext més creïble és aquella negativa aristocràtica a acceptar un veredicte «burgès» —una superioritat «burgesa»— per a les seves divergències intestines.
Durant dos segles i mig llargs els «ciutadans honrats» van poder aguantar-se, segurs, en la direcció de la ciutat i, per consegüent, del regne. Ells presideixen, ordenen i estimulen l’etapa més complexa i alhora més lluïda de la història de València. La intervenció dels nobles en el govern municipal, tal com venia regulada pels Furs, no fou un inconvenient insuperable per a llur acció. El Consell, cos consultiu de base popular, sostenia el patriciat enfront de l’aristocràcia. Davant el «poble menut», i dels mateixos «burgesos» que no tenien accés a les magistratures, els «ciutadans honrats» tampoc no vacil·laven a buscar l’aliança amb els nobles. Les bullangues populars solien ésser reprimides pels edils amb la col·laboració sempre amatent dels cavallers. Amb aquesta mena d’equilibris i de confabulacions, els «ciutadans» van anar fent, i no podem dir pas que la cosa els sortís malament. En el regnat de Ferran el Catòlic, però, la seva situació comença a flaquejar. Els esquemes institucionals foren ultrapassats i vulnerats més d’una vegada. Eren ja les vigílies de la Germania. Al llindar del XVI el patriciat ha d’acarar-se amb el doble embat de classe, que posava en perill el seu regular usdefruit del poder: el dels nobles, cada cop més agosarats, i el de les capes inferiors, en una fase d’excitació agressiva.
Al principi del XVI, en efecte, les tensions socials s’endurien en el clos de la ciutat. Tot i que la normalitat econòmica no sofreix —sembla— cap commoció catastròfica, no hem de descartar una certa inquietud en el baix poble, produïda per eventualitats aparatoses. La mancança de blats —una mala collita, un retard en les importacions de grans— ocasionava, de vegades, moviments fugaços de revolta. Així en 1502: bastava un grup de «macips de menestrals», arterament instigat, perquè esclatés l’avalot. Les pluges i la riuada del 1517, les pestes del 1508 i del 1519, s’inserien en un clima d’histèria col·lectiva, fomentat per les prèdiques de frares demagogs i per la difusió d’estranyes profecies. Els nobles, per llur compte, accentuaren llur atreviment.
El «poble menut» potser sentia més vexatòries aquelles intemperàncies dels cavallers que ferien llurs interessos immediats: ofenses a les dones, espolis, injúries irritants. Els «burgesos» hi veien això, i també la presa de poder que l’aristocràcia intentava per tots els mitjans. Un magnat com el comte d’Oliva, en 1503, havia esdevingut l’amo de la ciutat de València, i dominava els Jurats i els feia actuar al seu gust. Càrrecs que sempre havien estat i eren legalment exclusius del patriciat, ara passaven als cavallers. Els «ciutadans honrats» ja no controlaven la capital amb l’eficàcia d’altres temps. Els «altres» burgesos van voler treure’n partit. I la revolució de 1520 en fou la conseqüència.