L’assimilació interior

Hegemonia i irradiació. No hem de pensar que, davant una qüestió com la de la llengua, per exemple, els homes de l’Edat mitjana reaccionessin com els d’avui, amb un criteri diguem-ne nacionalista. Però és lògic que d’alguna manera intuïssin la utilitat d’una orientació uniformadora. El prestigi polític, material i intel·lectual de la ciutat havia de repercutir, necessàriament, en una mena d’expansionisme unitari. Es tractava, com podem preveure, d’una gestió rudimentària i no gens sistemàtica; no coactiva, de més a més. València era el nexe vertebral del regne, sobretot, i la seva autoritat havia de desplegar-se amb efectes positius. Poso l’exemple de la llengua, perquè als nostres ulls representa l’aglutinant més patent i entranyable d’un poble. Les comarques no catalanes del País Valencià no van mostrar-se rebeques a la suggestió de la capital, i s’esforçaren per ajustar-s’hi. El català, idioma oficial de la zona hegemònica, fou acceptat com a tal, sense cap pressió coneguda, per tots, o almenys pels més importants llocs de parla aragonesa o murciana. La documentació municipal i eclesiàstica, la mateixa dels protocols dels notaris, hi fou redactada en la llengua dels valencians de nissaga catalana.

Aquesta tendència, que s’inicia al segle XIV, perdurarà, espontània, fins al XVI, al XVII i —en algunes ciutats com Oriola— fins a la vigília de l’abolició del règim autònom per Felip V.

L’assimilació lingüística anava més enllà de l’òrbita burocràtica, i algun literat oriünd de les contrades aragoneses escriurà en català. I també podríem assenyalar, com formant part del mateix fenomen, la facilitat amb què algunes viles d’aquestes comarques adoptaren la legislació de València, renunciant a furs privatius o estranys que les regien des de la Conquista. Mentre la capital va conservar-se a l’altura del paper rector que li assignaven les determinants polítiques i socials del país, el procés d’unificació interna tingué una notòria viabilitat. Els enclavaments aragonesos i murcians podien haver estat absorbits, ja que llur feblesa demogràfica els hi abocava. No fou així. La zona no catalana del País Valencià, però, no va interferir-se en el predomini català. Més ben dit: només va fer-ho a través de les ambicions feudals dels senyors aragonesos amb possessions en el regne. Sigui com sigui, el fracàs de l’assimilació «territorial» deixava subsistent una rèmora molesta: per sempre més seríem un país nacionalment heterogeni. Vull dir, en tant que el «país» coincidís amb les ratlles jurisdiccionals del «regne» medieval.

Però si les circumstàncies van impedir que el nucli català assimilés oportunament —i naturalment— les divergències aragoneses i murcianes, cal proclamar que, en canvi, reeixia en una altra assimilació, més àrdua, incessant. Amb el segle XVI comença una nova etapa en l’evolució de la societat valenciana. El País Valencià —que, com deia mossèn Gaspar Escolano a la darreria d’aquella centúria, era «voceadora tablilla de mesón, que en todos los siglos ha llamado huéspedes de otras naciones»— serà, a partir d’ara, terra promesa per a tota mena d’immigrants. Segueix havent-n’hi del Principat, però ja es fan notar els d’altres orígens en quantitats apreciables. Castellans i aragonesos, singularment. I també francesos o portuguesos. L’expulsió dels moriscos, en deixar un buit enorme en la humanitat local, obre més proporcions a l’accés de forasters. No és, però, sinó en el XVIII que s’accelera aquest nou «repoblament». Els aragonesos hi tenen una participació incrementada, la qual es prolonga durant el segle XIX. Des de la meitat del Set-cents l’economia valenciana experimenta una creixença bastant impetuosa a penes destorbada pel desgavell polític vuitcentista, i això havia d’atreure la gent de països veïns, habitants d’espais menys confortables. Les comarques meridionals d’Aragó donen el contingent més poderós.

La filtració humana a què al·ludeixo fou penetrant i escampada. Tres dels homes més representatius de la València del XIX tenen ascendència aragonesa recent: el marquès de Campo, Joaquim Sorolla, Blasco Ibáñez. En una llista de contribuents destacats que reunís la burgesia mercantil de la capital a la mateixa època, trobaríem també molts noms en idèntiques condicions. I si pogués puntualitzar-se en estadística, veuríem que la multitud aragonesa anònima, fosa amb el baix poble natiu, fou realment impressionant. El País Valencià ha estat un refugi afectuós, i permanent, per als aragonesos que defugien la desolació de llurs terres. Tots ells s’assimilaven, eren assimilats. Ells mateixos, o a tot estirar llurs fills, esdevenien ja —en llengua i en tot— «valencians». La capacitat que els pobladors de la zona catalana han demostrat, en els últims dos-cents anys, per a catalanitzar els incessants i inacabables nou vinguts, ha estat sensacional. Pocs valencians dels nostres dies —sobretot en determinades contrades— no tindran un antecessor «xurro» relativament immediat.

I això que dic dels aragonesos pot ésser repetit dels castellans, que, arribats en un volum menor, tampoc no han d’ésser oblidats. L’energia social, la fortalesa de «poble» que suposa aquesta reabsorció continuada d’immigrants, no necessita ponderació. És un dels trets més admirables de la nostra història. Quan podem acusar-nos de tantes febleses, això resulta altament significatiu. I més encara perquè es tracta d’un fenomen de vitalitat elemental i inconscient. Cal afegir-hi que aquesta inesgotable voracitat vernacularitzant ha tingut una contrapartida pertorbadora. El procés assimilador no quedava mai cancel·lat. Els elements no «païts» acabaven per ésser-ho; però sempre n’hi havia de nous, amb els quals calia recomençar. Per consegüent, la societat valenciana dels dos segles darrers havia de ressentir-se d’una certa inseguretat «nacional». El to mestís no arribava a ésser anul·lat: a la capital, almenys. És a Valencià on es concentra i es dissol la major part d’aquell corrent immigratori. A les zones rurals, i fins i tot als centres industrials incipients —Alcoi, Elx—, l’assimilació era més ràpida, i no oferia aquell risc. El cas de la ciutat d’Alacant era distint: ja en parlarem.

Un altre detall que no hem de negligir: l’assimilació de forasters es produïa així mateix en el camp cultural estricte. És el que passa a tot arreu, és clar, quan hi ha integracions d’aquesta espècie. Però hem de recordar que la Renaixença —el moviment cultural autòcton del XIX— no va tenir al País Valencià massa força ni gran crèdit. Si la majoria dels «valencians» estaven culturalment castellanitzats, no semblava previsible que els trasplantats sentissin la menor inclinació per adherir-se a l’impuls renaixentista.

L’assimilació era natural en el nivell de la vida ordinària, però inconcebible en el pla literari. Tanmateix, l’assimilació cultural també compta amb exemples que mereixen d’ésser reportats. Hi hagué immigrants aragonesos —com els Iranzo i els Gómez, poetes menors— que van escriure en català. I oriolans —com Blasco Moreno i Pérez Sànchez— que igualment triaren la llengua dels «altres» valencians a l’hora de fer llurs provatures poc o molt literàries. Els noms citats són d’una mediocritat gairebé irrisòria: no els addueixo sinó en tant que reveladors d’una faceta més del fenomen assimilador, no gens desdenyable. En un altre pla, hem de recordar que el mateix Blasco Ibáñez, fill d’aragonesos, va estrenar-se en literatura escrivint en català. Podem conjecturar, doncs, que, amb una Renaixença més esponerosa —com la del Principat—, l’assimilació hauria estat integral. Amb tots els avantatges que això podia implicar: molts.