Excuses per a deformar-nos

Potser el lector pensarà que exagero. He deixat insistit, en més d’una de les pàgines precedents, que la zona castellana del País Valencià, si bé conté unes quantes comarques extenses, no suposa sinó un percentatge modest de població, ni representa un potencial econòmic considerable. Hauríem de concloure, per tant, que els perills que acabo de ressenyar són més aviat desdenyables. Comptat i debatut, poca cosa seran el dia que la zona catalana prengui plena consciència de si mateixa. Una mirada retrospectiva, tanmateix, ens advertirà que la «dualitat» ha tingut sovint unes conseqüències que no depenien de la respectiva fortalesa dels seus elements. La condició fronterera de les contrades castellanes els atribuïa un valor estratègic ben insidiós. Foren el pont indefectible de les invasions castellanes i aragoneses fins al segle XVI, i gairebé sempre amb l’anuència de llurs habitants. Els senyors aragonesos de l’Edat mitjana prou que saberen aprofitar-se’n, i Ferran d’Antequera durant l’interregne del 1410 al 1412, i els virreis de Carles V en la guerra de les Germanies. Des d’un cert punt de vista era com tenir l’enemic dins de casa —o almenys un seu corresponsal.

Hi ha hagut historiadors que han volgut veure en les discòrdies internes dels valencians una constant d’antagonisme, que més o menys es correspondria amb la «dualitat» del país. Des de les primeres querelles medievals fins a la guerra de Successió, asseguren que hi ha, sempre, un «partit» procatalà i un «partit» proaragonès —o procastellà—, els quals, de més a més, haurien estat, simultàniament, el «partit» democràtic i el «partit» aristocràtic. La interpretació peca d’evasiva, i sobretot de romàntica. Això no obstant, un fons de veritat, ja el té. El trobem clar i palmari en la lluita entre la ciutat i el nucli feudal en el XIII i el XIV; el trobem així mateix en l’oposició de Vilaraguts, seguidors de Jaume d’Urgell, i Centelles, clients del Trastàmara, per l’herència de Martí l’Humà; es dibuixa un moment en les disputes de Carles de Viana amb Joan II, que també ací tenen una lleu repercussió; és obvi, novament, en la revolució del 1520, amb el poble agermanat, instigat —diuen— per provocadors vinguts del Principat i solidari amb els insurgents de Mallorca, d’una banda, i els nobles indígenes ajudats per la reialesa i l’aristocràcia castellana; i encara podríem suposar que cueja al principi del XVIII, quan el baix poble «maulet» cau vençut per la confabulació hispano-francesa i pels «botiflers» locals. En tots aquests episodis hi ha un punt o altre en què el «partit» no català, per tal d’esclafar el seu rival, fa ingressar al territori del regne contingents militars castellans o aragonesos, i per a fer-ho es val de la porta oberta de les comarques castellanes, llocs de frontera, on ells justament tenen la força.

Tot això, si voleu, és història oblidada. Aquelles fronteres han desaparegut amb la formació unitària de l’Estat espanyol, i els antagonismes de la societat valenciana moderna no admeten l’explicació d’un mecanisme tan ingenu i tan bonic. Però la «dualitat» segueix facilitant excuses per a operacions nocives a la personalitat autòctona.

Ara es tractarà de desfigurar-nos. D’una banda, s’accentuarà la dicotomia interna a base d’afegir noves terres castellanes a la zona tradicionalment valenciana de parla castellana; de l’altra, hom mirarà d’incloure el País Valencià en alguna organització «regional» on també formaven territoris aliens a la seva contextura nacional. Tant l’una cosa com l’altra anaven adreçades a sufocar el nervi català de la regió, compensant-lo amb l’augment del sector castellà, o dissolent-lo en un còctel territorial més ampli.

Seran els liberals del Vuit-cents els encarregats de procurar-ho. Ells també, jacobins, maquinaran la divisió «provincial». La Monarquia unitària de Felip V havia deixat subsistents, com a simple ortopèdia administrativa, l’esquelet dels regnes medievals. Els liberals del XIX van estimar que la perduració d’aquelles reminiscències podia donar peu a un revifament dels antics particularismes, i es dedicaren a desmuntar-les. Els residus d’«unitat» local eren temuts com a obstacles a l’altra «unitat». El retallament en «províncies», calcat dels départements francesos, tenia, sens dubte, d’altres justificacions: l’aconsellava la necessitat de dotar l’Estat unitari d’uns mitjans d’acció més elàstics i concisos. Però també em sembla evident que, en el fons, hi havia una suspicàcia ja alertada envers uns «regionalismes» potencialment sospitosos.

A simple vista fa la impressió que una tal suspicàcia, al principi del XIX, sigui impossible. Existia, però. El perill que flairava, no cal dir-ho, era més aviat il·lusori. La perifèria de l’Estat començava, certament, a mostrar-se díscola i alterada: tanmateix, aquesta indisciplina no tenia un contingut nacionalista —ni el podia tenir.

Però els jacobins sentien d’alguna manera que hi havia un risc en germen. La paraula «provincialisme» estava en circulació, i n’era un indici. L’Estat «un i indivisible» que s’estava construint havia d’eliminar qualssevol larves de disgregació que albergués la societat. Les larves hi eren: el XVIII havia consumat el desfasament de l’evolució social i econòmica entre els diversos fragments de l’Estat, i això no podia deixar de tenir, a la llarga, conseqüències polítiques. La perifèria s’oposava vagament al centre, o se’n desentenia. Els homes de la perifèria potser no se n’adonaven tant com els del centre. La fina sensibilitat del liberalisme jacobí es feia càrrec de la transcendència i de la gravetat de la situació. Els jacobins no eren ximples i endevinaven una amenaça, llunyana, però no gens menyspreable.

No invento res. L’observador més imparcial del nostre XVIII ha de reconèixer que, sota la capa de servilisme borbònic que dominà la centúria, sota la castellanització absoluta de llengua general entre la gent de lletres del país, l’esperit autoctonista alçava el cap. El moviment historiogràfic del segle significa un «retorn a les fonts» indiscutible.

El P. Teixidor, un dels erudits valencians més típics de l’època, recomanava en 1764 a un dels seus deixebles, el P. Lluís Galiana, que s’apliqués «a ilustrar las cosas del reino, pues esto no hay que esperarlo de los extraños», i afegia: «Déjese de trabajos en favor de extraños, y estime el honor de su nativa patria y reino». Som ben lluny de la política, encara. Carles Ros, el mateix P. Galiana, i alguns altres escriptors setcentistes, emprenen un intent de rehabilitació cultural de la llengua indígena. Tot això, en desembocar en el XIX, despertarà profundes aprensions en els jacobins. En 1837, i a València, un anònim escriu una carta al setmanari El Mole, que es publicava en el dialecte més vulgar de la capital, i li reprotxa que «debe reputarse como pernicioso» perquè estava redactat «en lemosín». Com veiem, la data és reculada. Rubió i Ors encara tardaria dos anys a començar els versos de la sèrie del Gaiter, i l’Oda d’Aribau a penes havia transcendit. Qualsevol desconfiança suggerida per l’ús de la llengua privativa en paper imprès hauria de semblar demencial, a força d’ésser injustificada. Doncs a València, en 1837, aquesta desconfiança, ja la professa «un español» —és la seva firma— que polemitza amb una revisteta popular, la qual, d’altra banda, estava amarada de patriotisme espanyol. Aporto aquest detall —poc conegut, penso— perquè l’estimo ben simptomàtic. Simptomàtic, és clar, del recel jacobí.

Era un recel que no devia ésser estrany al fet de la divisió «provincial» del 1833 —ni al de la projectada pels napoleònides del 1810, ni al de la dels liberals del 1822. Al Principat, les noves demarcacions administratives no comporten cap conseqüència lesiva: només l’esquarterament de la unitat regional. Però la «dualitat» del País Valencià permetia als buròcrates del centralisme una major llibertat d’acció. Cal dir, en primer terme, que el simple desmembrament en províncies ja tenia, per a nosaltres, i per raons de la mateixa «dualitat», una importància singular. En totes tres —Alacant, Castelló de la Plana, València— el nucli català conservava l’«hegemonia»: però només en la de València aquesta hegemonia tindrà, en el futur, la fortalesa de sempre. Una mica deslligats de la capital i de la seva potència, els trossos de sector català que formen les províncies d’Alacant i de Castelló de la Plana quedaran «paralitzats». No és pas que les corresponents zones castellanes se’ls imposin: és, senzillament, que la pressió social catalana havia de trobar-s’hi sense la força i la vigència que li pervenien de la capital del país. Però això era encara un efecte secundari.

En 1822 l’antic regne de València havia estat dividit en quatre províncies —Alacant, Castelló de la Plana, València i Xàtiva— i les noves demarcacions rebien pobles i comarques procedents dels països veïns: la comarca de Requena, a la de València, i la de Villena a la d’Alacant. En la divisió del 1833, la província de Xàtiva desapareixia, i les terres de Requena i de Villena es reintegraven, respectivament, a les províncies de Conca i Múrcia. Però l’annexió d’aquestes contrades a l’enderrocat edifici valencià degué ésser una idea que els buròcrates i els polítics jacobins devien reconsiderar repetidament. Jo no asseguraria pas que fos amb la intenció de desvirtuar expressament la fisonomia del País Valencià; però tampoc no gosaria negar-ho. En 1836, el Marquesat de Villena era unit a la província d’Alacant; en 1851 ho era la comarca de Requena a la província de València. I així continua. Els parcel·ladors de l’Estat en províncies, naturalment, no sentien el menor respecte per les realitats històriques i idiomàtiques dels territoris que manipulaven des de llur covachuela cortesana. Encara que el País Valencià hagués estat una regió de coherència monolítica, ells haurien fet el mateix. Però es trobaven amb aquella «dualitat» valenciana que els autoritzava a fer-ho amb més franquesa. Al capdavall es tractava d’agregar unes comarques castellanes a províncies que ja en tenien d’altres i des de sempre. Villena i Requena venien a reforçar la «dualitat» valenciana. Són un postís impertinent en el cos regional. No cal recordar l’anècdota de la làpida republicano-proborbònica del 1907 per a comprendre-ho.

L’altre aspecte de la qüestió ve donat pels projectes de reagrupació regional que foren preparats al segle XIX. Vista la deficiència del règim de províncies, i per a certes concentracions funcionals, alguns governs pensaren de crear unes noves formes de «regió» administrativa. El País Valencià tampoc no hi fou respectat en la seva entitat justa. Els moderats del 1874 imaginaren una «regió» que incloïa les tres províncies valencianes, més la de Múrcia i Albacete. En 1884 el propòsit encara era més absurd: una «regió» abraçaria les províncies de Castelló de la Plana i de València, amb les de Conca i Terol, i una altra la d’Alacant, amb les de Múrcia i Albacete. En 1889 hom ressuscitava el model del 1847. En tots els casos el perfil del País Valencià quedava destruït. També ací la «dualitat» donava ocasió, si no justificació, a la maniobra: al cap i a la fi, del cantó murcià o del cantó aragonès, sempre podria ésser al·legat el fet d’una «continuïtat» entre terres afins. I de passada hom afegia més barreja a la barreja existent. Per sort, cap d’aquelles temptatives de distribució regional no va reeixir.