El cas d’Alacant

La «provincialització» dels valencians no sols ha produït el provincianisme: ha creat així mateix uns «provincialismes» de perill no menys amenaçador. Ho he indicat pàgines enrere. El «patriotisme» valencià, que la ciutat improvisava a partir del segle XIV per enfrontar-se amb Saragossa i amb Barcelona, no va tenir temps de convertir-se en un lligam efectiu. El patriotisme espanyol, sorgit a la seguida de la unió amb Castella, i sobretot sota la Monarquia dels Àustries, l’absorbiria, o almenys li restaria fortalesa. Quan apareix la «província» vuitcentista, amb totes les seves formes de vinculació a part, aquella primera —i prima— consciència d’unitat regional fa crisi immediatament. La província, sens dubte, era una confecció arbitrària, artificial. Però, per necessitat, les comarques reunides en cada demarcació havien de coordinar-se amb unes connexions particulars, centrades en les capitals de nova creació. El «regne» quedà dividit en tres províncies: cada província, a la llarga, tendirà a procurar-se un diguem-ne «patriotisme» a la seva mida, un «provincialisme». Dins l’àrea hispànica, allà on un «patriotisme» d’Estat medieval subsistia, el «provincialisme» el minarà. Així passa, també, al Principat. Amb una enorme diferència, però, respecte al País Valencià. La del nom comú. Cap de les quatre províncies en què fou dividit el Principat pels jacobins del 1833 no reté en exclusiva el nom de «catalans»: «barcelonins», «lleidatans», «gironins» i «tarragonins», avui, poden seguir dient-ne «catalans» —bé: catalans estrictes. Al País Valencià tot ocorre, en això, d’una altra manera. València —regne de València— era el nom tradicional de la regió: ara ho serà solament d’una província. L’amfibologia resultava d’una malignitat angoixosa.

Potser per aquesta confusió de nomenclatura la qüestió del provincialisme té entre nosaltres una importància tan singular. Gallecs, bascos, aragonesos, «catalans» —en el sentit «regional» de la paraula—, són, segueixen essent això: gallecs, bascos, aragonesos, «catalans», malgrat les respectives escissions provincials. El nom del vell país se sobreposa al de les províncies, i les uneix en una instància superior. Els provincialismes sempre hi trobaran aquest fre. És el fre que ens manca, als valencians.

Ara hi haurà uns valencians que no són ja «valencians»: són «castellonencs» o «alacantins». Hi ha uns valencians que, legalment, són els valencians per excel·lència —el veïnat de la província de València—; els altres valencians, per consegüent, miraran d’accentuar llur denominació diferencial. Com que això s’esdevé en unes condicions locals ben determinades per la geografia i la història, el provincialisme no progressa sincrònicament a les tres províncies, ni a totes tres pren la mateixa direcció. A la de Castelló de la Plana a penes té conseqüències. Les comarques del terç septentrional del País Valencià eren les menys propenses al secessionisme provincial. Castelló de la Plana, com a ciutat, és, de les grans, la menys «provinciana» de tot el país, i, per tant, les vel·leïtats provincials no podien tenir-hi sinó un predicament mínim.

El cas d’Alacant és ben distint. Avui hi ha un «alacantinisme» d’una certa tossuderia. No deixa d’ésser curiós que no afecti tota la «província» per igual. Els «alacantins» vertaders —els que volen distanciar-se o, si més no, diferenciar-se, dels altres valencians— són els de les comarques més meridionals: grosso modo, les que s’estenen al sud del riu Montnegre o riu de Xixona. Un home d’Elx o de Monnòver, d’Alacant o de Guardamar, es diu i se sent valencià —i tant!—: però cau fàcilment en la temptació de professar un «alacantinisme» provincial. Un home d’Alcoi o de Dénia, de Benidorm o d’Altea, se sent i es diu, solament valencià.

L’«alacantinisme» de la gent de la Marina o de les Serres d’Alcoi és administratiu, i encara gràcies. Hi ha hagut moments, al ple del segle XX, en què aquestes comarques han arribat a reclamar del Poder central llur desglossament de la província d’Alacant i la correlativa incorporació a la de València. Podríem pensar que aquest desafecte al provincialisme «alacantí» és una simple querella de ciutats rivals: al capdavall, Alacant —ciutat «senyoreta», parasitària i turística només, mercantil i burocràtica— no compta amb gaires simpaties, ni al nord ni al sud del riu Montnegre. Però el fet que aquesta divisòria sigui tan marcada, ha d’induir-nos a pensar que les causes del fenomen són més profundes. I ho són.

La línia indicada —riu Montnegre o de Xixona— ve a coincidir amb la línia Bussot-Biar que fou objecte del tractat d’Almirra del 1244 entre el nostre Jaume I i Alfons X de Castella. Jaume I havia conquistat les terres sud de Busot-Biar, però en aquell conveni volgué o hagué de cedir-les a la sobirania del rei castellà. Va haver-hi després una revolta dels moros indígenes d’aquestes comarques —que formaven part del regne de Múrcia, unit a la Corona castellana—, i fou Jaume I qui va reprimir l’alçament musulmà, perquè el seu gendre, Alfons X, era incapaç de fer-ho. Alfons X havia estat també incapaç de repoblar els territoris que el rei català li conquistava per dues vegades.

En la pròpia Crónica confessa, «porque no podía haver gentes de la su tierra que los poblasen, vinieron e poblaron muchos catalanes de los que eran venidos poblar en el reino de Valencia». Els nostres reis no podien oblidar aquest doble antecedent: bèl·lic i demogràfic. El tractat d’Almirra interrompia la seva expansió territorial cap al sud. Era una hipoteca intolerable sobre el futur de la Corona. Els successors de Jaume I no s’hi resignaven. Quan la política interior i exterior de Castella presentà un punt flac, Jaume II l’aprofità; en 1305, Jaume II, després de vèncer Ferran IV de Castella, annexiona al regne de València les comarques de l’Horta d’Oriola i del Camp d’Elx, de la Vall de Novelda i de l’Horta d’Alacant, més la vila de Capdet. Els castellans, per llur compte, tampoc no s’avenien a renunciar a aquella zona. Durant la guerra entre Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel de Castella, el castellà exigia, com a condició per a la pau, la devolució de les terres obtingudes per Jaume II. Però, després de tot, el sud de l’actual País Valencià va restar definitivament valencià.

Era, tanmateix, una incorporació tardana. Els reis van articular aquelles comarques en el «regne», i ho van fer mantenint-les en un status especial, com d’annex.

En primer lloc van constituir amb elles una «governació», com si diguéssim una «província», dins l’Estat valencià. Era, però, una «província» lleument autònoma. Hi havia també —per exemple— una «governació» de la Plana, que podria haver estat un antecedent «provincialista» per a l’actual província de Castelló de la Plana. La «governació» de la Plana depenia dels organismes centrals de la València foral, mentre que la «governació d’Oriola» —la del sud neovalencià— tenia una major «independència».

Amb el temps, una diòcesi amb Seu a Oriola donava versió eclesiàstica al petit «fet diferencial» de les comarques del Sud. La ciutat d’Alacant, amb la seva prosperitat que arrenca —potser— de l’època de Ferran el Catòlic, hi afegia un nou estímul singularitzador. Alacant acabà «desbancant» Oriola. Com que els ports pròxims i competitius —València i Cartagena— estaven gravats, des de temps anteriors, per un excés tributari especial, el d’Alacant va absorbir un tràfic que, en altres circumstàncies, hauria d’haver estat repartit entre tots tres. Alacant, de més a més, era ja en el XV, la millor sortida mediterrània de Castella: comercial, és clar. La ciutat disposa del millor moll de pedra de la costa hispànica del Mediterrani. En 1519, tenia 600 cases; en 1562, en tenia 1.100. Com a conseqüència de l’expulsió dels moriscos, Oriola perd habitants; Alacant, en canvi, és una de les poques ciutats valencianes que, després d’aquell esdeveniment, augmenten de població. El seu progrés es fa encara més brillant en el XVIII.

Cavanilles, al final del Set-cents, registra 5.000 «veïns» —famílies— per a la ciutat d’Alacant. Era un creixement ràpid, que no podia explicar-se sinó per una immigració potent. El comerç el facilitava. «El trato familiar y continuo con hombres de todas las naciones de Europa que frecuentan el puerto», escriu el venerable geògraf, «ha comunicado a los alicantinos trajes y costumbres que apenas se conocen en lo interior del reino; la contratación y sus provechos han traído multitud de familias nacionales y extranjeras que mezcladas al presente forman un pueblo en gran parte nuevo, como lo evidencian los apellidos». El bullici mercantil hi havia portat, en el XVI i en el XVII, petites colònies de francesos i d’anglesos; els italians no hi foren estranys. Era gent que acabava arrelant a la ciutat. Alacant es convertia en «un pueblo en gran parte nuevo»: les classes dirigents, la burgesia local, sobretot, es consolidaven amb aquesta incorporació de negociants forasters, rics i emprenedors. Desaparegut el règim foral, allò que abans fou la «governació d’Oriola» gravità naturalment entorn d’Alacant: Oriola, mitrada i rural, aristocràtica i lenta, cedia el seu lloc capdavanter a l’àgil i metec Alacant. Si fins aleshores la capitalitat d’Oriola —ciutat de parla castellana— no havia imprès a les comarques del sud «caràcter diferencial», perquè en últim terme Oriola queia dins l’àrea d’influència de la capital del regne, ara tot serà una mica distint.

L’Alacant del XVIII, ètnicament barrejat, pot parlar a València «de tu a tu». Quan, en 1785, Carles III crea el Consolat de Mar alacantí, l’obliga a donar part dels seus ingressos al de València, que té una vida prou menys activa. L’Alacant pròsper i ambigu del Set-cents estava ben preparat per a forjar-se un provincialisme clar.

Ni el poble de la ciutat d’Alacant, ni especialment el de les seves comarques, no perdia ni ha perdut la seva «valencianitat». El bilingüisme tradicional, de base geogràfica; les relacions sovintejades amb Castella, per raons de comerç; la continuïtat geoeconòmica amb les comarques de l’Horta de Múrcia: són factors que contribuïen a donar a aquelles terres un caràcter de «transició», desfibrat i indefinit. Malgrat això, l’element català s’hi mantenia hegemònic. Ho he dit ja respecte a Oriola, que va conservar el català com a llengua oficial fins a l’abolició dels Furs. En català parlava aquell «pueblo en gran parte nuevo» que es congriava a l’Alacant del XVIII: fins i tot les minories d’ascendència estrangera. Només les recents allaus d’immigrants murcians i manxegos, no massa assimilades, han donat a Alacant la fesomia d’una ciutat altament castellanitzada. Elx ha sofert també, en els darrers anys, una fabulosa invasió de forasters, instigada per la seva eufòria industrial. Però el poble —tant a la capital com a Elx, i no cal dir a la resta de la zona catalana d’aquelles contrades— es manté «valencià»: català. L’èxit del setmanari dialectal El tío Cuc, abans de la guerra, n’era un baròmetre curiós. En dialecte s’aireja la festa popular de «les fogueres de Sant Joan», espècie de falles de la ciutat d’Alacant, i en català antic es canta encara el Misteri d’Elx, una «òpera» litúrgica, de fons medieval, l’espectacle més esplèndid de la cultura consuetudinària dels valencians. L’afluixament de les relacions entre aquest sud vacil·lant i les comarques centrals del país —València, la capital, sobretot— crea equívocs pintorescos. En 1885 apareix a Elx un setmanari satíric —redactat per un oriolà assimilat, Josep Pérez Sànchez— El Bou, el qual, diu, «s’escriurà en valencià; però no en valencià de València, perquè si açò férem necessitaríem dominar tres o quatre-cents diccionàrios d’eixa llengua per a podémos aclarir, sinó purament en el valencià de la terra dels dàtils»…

Al segle XIX, en efecte, la «província» cossifica tota la vaga dispersió del sud valencià: del sud de la línia Bussot-Biar, tan antiga i tan il·luminadora. El «sucursalisme» dels alacantins de ciutat hi contribueix força. Alacant aspirarà a ésser la «platja de Madrid», i el ferrocarril directe amb la capital de l’Estat ho farà possible: una platja subalterna, però, perquè la cort i els paniaguados s’estimaran més San Sebastiàn. De tota manera, el nou «alacantinisme» no podia aguantar-se tot sol. Hi havia la temptació de Múrcia per l’altre costat. Comarques tan importants com la d’Oriola són francament «murcianes». I amb el temps, la murcianització d’Alacant començà a deixar-se sentir. L’«alacantinisme» oficial no hi trobava més inconvenient que el nom. N’han trobat un, molt divertit: el Sureste de España. Amb aquesta etiqueta, tan bèstia com la de Levante, es tracta d’abraçar la província d’Alacant i la de Múrcia.

El «secessionisme» hi és patent. Però la seva viabilitat és també més que dubtosa. Lògic en zones com Oriola, nacionalment de Múrcia, el «sudestisme» resulta una idea hilarant propugnada a Alcoi o a Dénia, a Benidorm o a Pego: ho és, igualment, predicada al poble d’Elx, de Xixona, de la Vilajoiosa, de Monnòver, d’Alacant. «Cataluña es Valencia, y es Alicante y es Mallorca», havia escrit en Una hora de España Azorín, l’home de Monnòver. Això és un fet, que el «sudestisme» no aconsegueix d’esborrar. En el fons d’aquesta maniobra contra la «valencianitat» —la catalanitat— d’Alacant i dels seus voltants només hi ha uns mediocríssims interessos financers. La seva falsedat es delata per ella mateixa. Però, com que opera sobre uns ferments de dissolució indiscutibles, i sobre un provincialisme tosc i cert, pot resultar i resulta nociu.