València, «ciutat hanseàtica»

Ha estat dit que la ciutat va crear el regne. L’afirmació no és, en essència, massa exagerada. Si de cas, podríem corregir-la dient que, als efectes més decisius, València «era» el regne. A tot arreu, i sempre, les capitals han estat capdavanteres i protagonistes del país. Entre nosaltres, el paper de la ciutat fou, durant segles, molt més que hegemònic: era, en la pràctica, l’única força viva com a col·lectivitat. Tot el que no era ella pot ésser qualificat de contrapès privat o secundari. Quan els vells documents usen amb una constància sacramental la fórmula «ciutat i regne de València» per a designar l’entitat política del País Valencià, no ho fan sense motiu: reflecteixen l’aclaparadora supremacia de la capital. Caldrà esperar el segle XVIII perquè les altres ciutats i les comarques entrin de manera puixant en la dinàmica històrica de la comunitat. I en escriure això no oblido que ciutats com Xàtiva i Morella, Morvedre i Sant Mateu, Gandia i Dénia, compareixen amb una freqüència eloqüent en els annals de la nostra Edat mitjana; ni que un fet de tanta importància com la guerra de les Germanies té escenaris i actors d’un cap a l’altre del país. Però la capital, València, és el suport agent i definit, únic, socialment i econòmicament, de l’antic regne.

La ciutat havia estat proveïda per Jaume I, més enllà de les seves muralles, d’una «contribució i jurisdicció» relativament extensa. Era un espai agrari, ric, molí, poblat.

Després, a canvi de préstecs o de donatius, els reis l’eixamplarien una mica més, incorporant-hi noves localitats. En el seu centre. València no tardà a convertir-se en un nucli urbà voluminós i despert. Els seus setanta mil habitants del final del XV la col·loquen entre les ciutats més populoses de l’Europa del moment. L’armadura material que aguantava aquella concentració era ferma i massissa: el tràfic mercantil, la densa indústria artesana, la rereguarda agrícola. No ha d’estranyar-nos, doncs, que els seus ciutadans —«ciutadans honrats», de més a més: l’oligarquia urbana, la burgesia incipient— fossin ambiciosos des de llur perspectiva esplendorosa. Van arribar a reclamar per a València la meitat dels vots que en Corts corresponien al Braç Reial. No la meitat dels vots, però sí cinc en van obtenir, quan les altres ciutats i viles reials només n’aconseguiren un cada una. Ben mirat, la proporció no era justa. València era la meitat del regne: era ben sovint, ella sola, tot el regne —ja ho he dit. Les pàgines ditiràmbiques de fra Francesc Eiximenis en la dedicatòria als Jurats de la capital del Regiment de la Cosa Pública són un eco d’aquella situació confiada i autosatisfeta.

Però hi havia, i ben a la vora, la barrera senyorial. Si els monarques procuraren de salvar per a la Corona les millors porcions del regne, no per això havien deixat de concedir dominis a l’aristocràcia, ací i allà, que constituïen per a la ciutat un rerepaís hostil o inhibit. València havia de xocar-hi: un xoc classista, insisteixo —burgesia contra noblesa—, el qual, per pures raons geogràfiques, esdevenia un impediment difícil per a les conveniències i per a la seguretat de la capital. Tot l’interès dels Jurats per instaurar el Fur valencià com a llei única del regne s’adreçava a ampliar el radi de la seva influència i, per tant, a guanyar-se reforços i assentiments. València no disposava, com Barcelona, d’una institució com et «carreratge», que convertís en «carrers» seus pobles i viles, per llunyans que fossin. Només l’adhesió de les ciutats i viles reials podia comptar-hi. No era poca cosa dins l’escala del regne. Era ben poca cosa, alhora, en la mesura de les necessitats de València, sobretot quan, en el Quatre-cents, li pertocarà d’heretar l’alta prelació rectora, que Barcelona ja no podia ocupar dins la Corona d’Aragó.

Un historiador local del segle passat, Joan B. Perales, va trobar-hi la fórmula afortunada: més que no pas la capital d’un regne, la València medieval semblava «una ciudad hanseática». El «dogal del feudalismo» —són les seves paraules— l’obligava a resignar-se a les pròpies forces exclusives. «Dedicada a la industria y al comercio», no fa la impressió d’una capitania política: és un empori, i prou. Ni tan sols no admet un paral·lel amb les ciutats italianes —principats i repúbliques urbans—, que encara tenen un modest hinterland seu. La referència a la Hansa no és mal escollida.

Amb tota la inexactitud que pugui comportar, és gràfica i oportuna. La València de l’època foral s’acostuma a prescindir d’una bona fracció del seu regne. És un hàbit que la ciutat —els seus homes— arrossegaran quan ja l’equació social serà tota una altra. Un retret que els valencians de les comarques —de totes— han pogut fer, modernament, als valencians de la capital, és aquest: que la capital no és ben bé «capital», és a dir: cap d’un cos. València, avui mateix, es desentén de la seva dignitat de «capitania». No hi ha entre ella i la resta del país aquella mena d’osmosi moral —sí material— que la sostindria en el rang que li correspon. València, «hanseàtica», a l’Edat mitjana, era, en ella mateixa, cap i cos. No ha sabut rectificar-se aquesta desviació, després. El defecte actual té una causa ben distant.

Les altres ciutats i viles reials no eren, potser, totes plegades, una potència equiparable a la de la capital. Però amb ella formaven el patrimoni del rei, compartien el Fur, i es governaven per sistemes semblants. Per això València va fer sempre tot el que va poder a fi d’aconseguir la conversió de territoris senyorials en dominis de la Corona.

No estenia així el seu «terme» privatiu, però almenys adquiria uns aliats naturals contra la pressió aristocràtica. I encara més: la capital hagué de vigilar que aquelles zones lliures no fossin enfeudades d’una manera o altra. No tots els monarques foren massa zelosos en la conservació de les possessions de la Corona. De vegades per venda, de vegades per donació, alguns d’ells van desprendre’s de certes jurisdiccions, amb la qual cosa minvaven llur patrimoni particular, però també afavorien la prosperitat del feudalisme i, de retop, l’embarassadora situació de la capital. Sovint, els súbdits burgesos demanen garanties al rei, que no alienarà cap lloc ni castell, o si més no, determinats llocs ni castells. Calia evitar que el «dogal» fos més estret. D’altra banda, si els dominis de la Corona disminuïen, ciutats i viles reials veien augmentar inexorablement llurs obligacions tributàries envers el rei. Al capdavall, elles eren les que fonamentalment el mantenien.

Un episodi famós centra espectacularment aquesta tibantor política: el relaten Pere el Cerimoniós en la seva Crònica i Eiximenis en el Crestià. Alfons el Benigne era un d’aquells reis inclinats a les donacions feudals. La seva segona muller, Elionor de Castella, l’hi instigava: volia dotar els fills del seu matrimoni amb uns senyorius amplis i opulents, que els compensessin de no arribar al tron. El País Valencià fou triat per a la depredació. Una gran part dels dominis reials en el regne foren concedits en feu als infants Ferran i Joan: Alacant, Elda i Novelda, Oriola i Guardamar, i encara Xàtiva, Morella, Alzira, Borriana i Castelló. Allò era tant com suprimir de fet l’existència política del regne —a part el fet d’ésser una veritable castració del poder monàrquic, perquè molts de «los predits llocs són claus de tots nostres realmes», i ara passarien a mans feudals. La ciutat va oposar-s’hi. Ho va fer amb un gest irritat i desafiador. Un dels seus patricis, Guillem de Vinatea, «hom esforçat», va portar al rei l’ambaixada comminatòria: els magistrats de València estaven disposats a morir abans que consentir aquelles donacions, i si morien, la represàlia del poble no estalviaria més vides que les dels sobirans. «Ah, reina! Açò volíets vós oir?», diu que digué Alfons el Benigne a la seva esposa. Elionor va contestar-li entre els plors de la ira: «Señor, no lo consentiría el rey don Alfonso de Castilla, hermano nuestro, que no los degollase a todos». I el Benigne pronuncià aleshores aquella amable declaració, que tan afalagava els nostres patriotes romàntics: «Reina, reina! El nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella; car ells tenen a Nós com a senyor, e Nós a ells com a bons vassalls e companyons».

Les donacions foren revocades. L’incident revela com era de precària la situació de València i els riscos que cenyien l’estabilitat del regne. Un feudalisme castellà com el que pretenia d’instaurar la reina Elionor —perquè es tractava també d’una intromissió castellana— hauria vingut a agreujar l’estrangulació de la capital, ja obsedida pels aristòcrates aragonesos i pels vernacles. El seu «hanseatisme» no en sortia alterat.