Paràbola d’una eufòria

En 1523 la «normalitat» quedava restaurada al País Valencià. Era una «normalitat» momentàniament penosa per a la burgesia i per al menestralat de la capital i de les viles reials, i per als pagesos cristians de la major part del regne.

L’aristocràcia urbana i rural dominava la situació. Si a la darreria del XV ja havia aconseguit de sobreposar-se als «ciutadans honrats», ara anihilava l’altre rival en potència: la conjunció dels burgesos i els menestrals, el «poble», que, de sobte, s’havia fet amenaçador. Les reformes introduïdes pels agermanats en l’administració municipal, naturalment, foren abolides: només van restar-hi, potser per descuit, els assistents del Justícia Criminal i del Mostassa, d’elecció popular, creats durant la revolta. Restablert el règim anterior, els «ciutadans honrats» seguien ocupant els oficis de la ciutat en proporció superior als nobles —quatre Jurats contra dos—: però els cavallers serien, ja, d’aleshores endavant, l’única classe dirigent efectiva. Al camp, els senyors es troben més forts que mai. L’aristocràcia es rescabalava ràpidament de les pèrdues de la revolució i prenia un auge fastuós i directe. Ara serà, enfront de la Monarquia, una aristocràcia dòcil. La victòria sobre els agermanats, la devia a l’ajuda de l’Emperador. I unit a la corona d’Espanya, el regne deixa d’ésser «centre» i passa a ésser «perifèria»: fet que afecta la noblesa —com tot el país— amb unes limitacions noves. La cort de Germana de Foix —particularment després del 1526 en què, la reina, casada ara amb el duc de Calàbria, s’afeccionarà a les gràcies afables de la moda italianitzant— dóna la mesura de molts aspectes de la situació nascuda del fracàs dels agermanats. La cavalleria de la ciutat s’aplega entorn d’aquella augusta i corpulenta senyora. Ella representa la Monarquia, i en ella la noblesa local diposita les seves agraïdes adhesions. L’ambient —Lluís del Milà el retrata en El Cortesano— no pot semblar més confortable i benestant, animat de jocs cultes i de jovialitats rutilants. El duc de Calàbria és, en versió modesta, un príncep del Renaixement, i es construeix un entourage al seu gust. De més a més, els aristòcrates vernacles comencen a castellanitzar-se o, en tot cas, troben en la cort de Germana de Foix estímuls més vius de castellanització. La institució del virrei adquireix, d’ençà que els nostres reis són reis de Castella, una importància particular, i la noblesa pren posicions entorn de les persones que detindran aquell càrrec, a fi d’obtenir-ne les més suculentes condescendències. Cada dia s’eixampla una mica la distància que separa el clan aristocràtic de la resta de la societat.

El panorama econòmic, durant la primera meitat del XVI, era bastant satisfactori.

Burgesos i menestrals van superar el daltabaix que per a ells, globalment, suposà la desfeta de les Germanies. Els negocis tornaren a rutllar. En un sol dia del 1544 són imposades a la Taula de Canvis de la capital més de cinc mil cinc-centes lliures. El Mediterrani estava en decadència —els Oceans oferien noves rutes, i els pirates infestaven les nostres aigües—; però el País Valencià semblava ésser-hi, també ara, una excepció. Quan l’escassesa d’or era general a tot Europa, a València abundaven els ducats d’alta qualitat, i castellans i genovesos n’exportaven clandestinament a llurs països. Manufactures i productes agrícoles indígenes sortien encara cap al comerç exterior. La noblesa territorial treu apreciables rendiments de les seves possessions, i, concentrada a la capital i a les altres ciutats importants, es construeix palaus, dota obres pies i organitza festes de relativa prodigalitat. Les comunitats religioses i les esglésies seculars acumulen patrimonis considerables. Els estalvis ciutadans es vessen sobre el camp en forma d’hipoteques o censos consignatius. Tot semblava estable i fins i tot pròsper. La València d’aquesta època no creix, ans minva en nombre d’habitants —poc més de cinquanta mil—, però conserva la fama de ciutat rica i divertida que tenia al segle anterior. La vida cultural era moguda i brillant, i són molts els escriptors castellans que hi vénen i lliguen relació amb els amateurs locals. El teatre castellà tindrà a València un dels seus focus més actius.

Tanmateix, la descomposició, una descomposició inexorable, soscavava aquell edifici ampul·lós. Fullejant els dietaris de l’època un hom s’adona de seguida que la societat valenciana del Cinc-cents era corcada per mals de difícil esmena. Les «males voluntats» que quedaren pendents després de la Germania n’originaven d’altres o hi connectaven. El bandolerisme, en el sentit més vulgar de la paraula, començava a afligir les comarques. I l’altre bandolerisme, el dels bàndols nobiliaris, alçava el cap de nou.

Quan, en 1559, un valencià —fill de mercader francès, però—, Jaume Rasquin, emprèn una expedició a Río de la Plata, i hi enrola més d’un centenar d’indígenes, un dels expedicionaris, castellà, podia fer aquesta observació: «Todos o los más valencianos que iban en el viaje eran hombres de bando y homicidas y fugitivos, ecepto algunos caballeros que iban muy honrados, mas al fin son valencianos y de menil condición, porque son de cuadrilla». I afegeix, pensant en una possible colonització per la nostra gent: «No podia dejar de haber otra Valencia en el Río de la Plata, digo en los bandos, porque había muchas insignias dello». A la València de la Península les més diverses formes de la criminalitat es feien quotidianes: no tant, sens dubte, com en la centúria següent, però ja en gran escala. I, de més a més, hi havia els moros. Els moros —que ara es diran moriscos— estaven inquiets, et pour cause. Les pirateries de Barbarossa i de Dragut, que mortificaven el litoral valencià, tenien en ells un cap de pont evident.

Era llur reacció davant les violències de què eren víctimes —o temien d’ésser-ne. Els moriscos seran, potser sense ells voler-ho, la causa principal del naufragi d’aquella societat.

Els Reis Catòlics havien decidit d’extirpar les dissensions religioses en llurs dominis. L’expulsió del jueus fou un primer pas en aquest camí. Amb els hebreus exiliats, els regnes hispànics perdien una gent activa i espavilada, potser el nucli econòmic més dinàmic del cos social, des del punt de vista econòmic: però els piadosos monarques no estaven disposats a tolerar ja la presència de la Sinagoga en llurs terres, encara que fos a costa d’un sacrifici d’aquell tipus. L’enfortiment de la Inquisició completava el pla dels reis: un sistema de policia i de sanció, ben organitzat i poderós, procuraria d’eliminar les reminiscències més o menys clandestines de la religió condemnada, entre els jueus convertits al catolicisme que esquivaven el desterrament.

Això que es feia amb els hebreus havia de fer-se també amb els musulmans. La conquista de Granada augmentava el contingent islàmic de la població de la Monarquia, i potser això empitjorava el problema. Un edicte de 1502 posava els moros en la disjuntiva de batejar-se o d’ésser expulsats. Però la Corona d’Aragó va quedar exempta d’aplicar-lo. Més encara: a les Corts generals de Montsó, en 1510, el rei accedia a garantir que els moros valencians no serien «foragitats» ni obligats a fer-se cristians. Era inevitable. A Aragó, i sobretot al País Valencià, l’economia agrària descansava sobre la mà d’obra musulmana, i una bona part del petit comerç i de les activitats industrioses hi tenien igualment llur suport. La noblesa territorial en treia el millor profit, ja que la majoria dels moros li eren vassalls, i havia de defensar amb ungles i dents una situació que li era tan favorable.

La motivació religiosa que esgrimiren els Reis Catòlics va trobar un inesperat auxili en els excessos de la Germania. Els agermanats havien batejat a la força molts dels moros que capturaven, i, un cop restablert l’ordre, els teòlegs van plantejar-se la qüestió de la validesa d’aquells baptismes. No ens interessa ara l’aspecte tècnic —canònic— de l’embolic: sembla que, a base de subtileses doctrinals, els clergues dictaminaren que els moros batejats durant la Germania eren cristians sacramentalment correctes. Però els revolucionaris havien repartit l’aigua beneita i les fórmules rituals d’una manera bastant irregular entre les masses islàmiques: de manera que la confusió resultava evident i incòmoda per a les autoritats eclesiàstiques. Una pragmàtica de Carles V, en 1525, pretenia d’arranjar-ho: tots els moros eren comminats a batejar-se, i si no ho feien, serien desterrats. Els baptismes peremptoris van multiplicar-se, en conseqüència. Fra Antonio de Guevara, el famós escriptor castellà, es vantava en una carta d’«haver baptizado en el reino de Valencia veinte y siete mil casas de moros».

Els musulmans més reticents van rebel·lar-se contra aquesta violació «legal» de llurs creences, i prengueren les armes: la serra d’Espadà fou, durant els anys 1525 i 1526, una esquerpa fortalesa morisca.

L’alçament d’Espadà ja era una excel·lent pedra de toc respecte a l’actitud que els senyors autòctons mantindrien en els cent anys següents. Per a sotmetre els moros rebels calgué introduir al país mercenaris castellans i alemanys. Si el poble, dessagnat per la Germania, i suspecte, no podia intervenir-hi, els aristòcrates locals tampoc no van posar massa entusiasme en la lluita: «por no hacer daño a sus vasallos», diu un bisbe contemporani dels fets, Els nobles, en efecte, volien conservar inalterable el statu quo medieval: el principi de tolerància envers els súbdits musulmans. Era una manera de tenir-los contents: era, també, una gratitud que els devien per l’adhesió que aquells van demostrar-los en la revolta dels agermanats. Al llarg del XVI els senyors procuraran d’estalviar a llurs vassalls les ires de la Inquisició i les inclemències del poder reial.

Alguns d’ells els protegiran a totes passades, i encobriran sense escrúpol el retorn subreptici a les pràctiques islàmiques. Un Cardona, almirall d’Aragó, serà condemnat pel Sant Ofici per les seves deferències al mahometisme del seus moros, i fins i tot per incitar-los a resistir a la catequització cristiana. Els moriscos, conversos per pressió oficial, seguien essent tan «moros» com sempre: «más moros que nunca» com diu un document de l’època.

Cal dir que l’Església s’havia limitat a impartir el baptisme a tenor de la pragmàtica del 1525. No va desplegar, en canvi, una campanya de «conversió» real i efectiva. Els prelats que s’ho van proposar van trobar-se amb una mancança gairebé absoluta d’elements per a treballar-hi. Hi havia pocs capellans que es prestessin a afrontar l’hostilitat d’un poble morisc, i, menys encara, que ho volguessin fer sense paga. Els religiosos regulars van inhibir-se. Les Mitres del país hagueren d’acudir a la importació de clergues castellans per sortir del pas. De tota manera, el «remedio de la predicación» —era com se’n deia— venia frustrat des dels seus orígens. Els jerarques civils i eclesiàstics van impedir que es prediqués als moriscos en llur llengua.

Simultàniament, la Inquisició, actuant contra els criptomusulmans, no contribuïa a apaivagar els esperits. Les aljames continuaven acatant la rectoria moral i religiosa dels alfaquins, celebraven les cerimònies alcoràniques, i duien llur documentació en «algaravia». Si sempre —vull dir, d’ençà de la Conquista— els moros valencians havien conservat llur condició de comunitat distinta, ara, perseguits, se sentiren més a part i aïllats: els lligams morals que els unien ells amb ells van enfortir-se. L’acarament de tots dos pobles, moros i cristians, es convertia en una incompatibilitat insoluble.

La protecció dels senyors era un refrigeri, i prou eficaç, de la situació dels moriscos: la seva insuficiència, però, també resultava clara. Amb «composicions» o donatius en metàl·lic, les aljames obtenien així mateix, dels monarques o del Sant Ofici, certes lenitats provisionals, que, en definitiva, per «comprades», havien d’acceptar-se amb escassa satisfacció: «Se les hace grave vivir como cristianos y pagar como moros», reconeix un eclesiàstic d’aquell temps. Els neoconversos valencians s’adonaven de com era de falsa i d’insostenible llur posició dins la societat en què vivien. Molts d’ells van fugir a l’Àfrica: com podien, d’amagat, amb els pirates, fins i tot via Marsella. D’altres ajudaven els corsaris algerians que plovien sobre la costa del país. La idea d’un complot morisc per apoderar-se del regne obsessionava els cristians, i potser no deixava d’ésser una il·lusió compartida per alguns moriscos exaltats. Les autoritats locals afirmaven que els «cristians nous» «recullen, recapten i afavoreixen» els bandolers, «i els donen de menjar i els oculten i guarden de la justícia i folguen de llurs enormes delictes». Si estaven o no en relació amb els francesos, en guerra amb la Monarquia espanyola, és cosa que no ha estat aclarida: però la possibilitat no era menyspreable, i angoixava els cristians.

El procés d’excitació s’accelera a partir del 1568, en què es produeix la rebel·lió dels moriscos granadins i Felip II accentua la política repressiva. Com diu Joan Reglà, en l’opinió del rei i dels seus consellers, els moriscos havien esdevingut una vertadera «cinquena columna», que feia el joc a les dues pressions exteriors que sofria la Corona: l’otomana i la francesa. Les propostes d’expulsió, que mentrestant havien estat esquivades, ara passen a adquirir un aire de necessitat ineludible. Només el temor al desastre econòmic que se’n seguiria retarda la decisió quirúrgica i fulminant. En el fons, no eren els valencians —els cristians del País Valencià— els qui més interès hi tindrien, tot i que sobre ells pesaven directament el perill sospitat i l’anarquia quotidiana. Certament, el baix poble no cedia en el seu odi antimorisc, i un gran sector —si no la totalitat— de la clerecia es mirava el problema a través d’un prisma sectari. Però la noblesa aspirava a retenir els moriscos. Els senyors volien conservar, fos com fos, aquells vassalls tan productius. «Todo el tesoro dese reino y la vida dellos estaba en la conservación de los moriscos», diu un document. La burgesia, ben mirat, havia d’estar amb la noblesa, en aquest punt: un bon pessic de les seves rendes procedia d’inversions agràries, dependents del treball morisc en últim terme. En 1608 l’arquebisbe Joan de Ribera ho advertia a Felip III: «Todos cuantos son necesarios a la República para el gobierno y ornato espiritual y temporal de ella dependen del servicio de los moriscos, y se sustentan de los censales que han cargado ellos o sus antecesores sobre lugares de moriscos…».

La «camarilla» governamental de la Monarquia —l’oligarquia latifundista castellano-andalusa— era, realment, el grup promotor i defensor de l’expulsió.

L’enorme paperassa civil i eclesiàstica que va derivar de la qüestió morisca, i que omple tants prestatges dels arxius públics, emana quasi exclusivament de plomes castellanes. El rei —Felip III ja— i els seus assessors no pensaven sinó en les derivacions polítiques que la situació podia tenir; potser també eren moguts pel sentiment religiós.

La fricció, doncs, es produeix entre el clan director de la Monarquia i la noblesa local, poc o molt assistida de la burgesia. Els senyors valencians encara aprofiten els destrets econòmics de la reialesa per a aconseguir una demora de l’expulsió, que semblava imminent. A les Corts de 1604 els valencians voten uns esplèndids subsidis al monarca i al seu valido, Lerma. Sens dubte esperaven, com a compensació, l’ajornament sine die del projecte luctuós. De més a més, Lerma, marquès de Dénia, era també senyor de moriscos en els seus dominis valencians, i això devia contribuir a esperançar-los. Però els esdeveniments es precipitaren. En 1609 Felip III ordenava l’exili massiu dels moriscos. Allò era la ruïna. Els cent anys escassos transcorreguts des de l’endemà de les Germanies concloïen llur trajectòria parabòlica. D’una calamitat a l’altra hi havia hagut uns moments brillants. Ara, el cop era més dur.