Plantejament de classe

No hi ha dubte que la conquista del País Valencià fou una iniciativa aragonesa.

Si del Principat havien partit el projecte i la maniobra del rescat de les Balears, per a l’empresa valenciana Jaume I rebria la inducció dels aragonesos. I es comprèn que fos així. Sembla que unes determinants geopolítiques ostensibles havien de precipitar aquelles preferències. De moment, els catalans se sentirien atrets per la utilitat estratègica de les Illes, amb vista a una expansió mercantil i militar sobre el Mediterrani.

Les comarques valencianes, al contrari, es presentaven com una oportunitat especial per a Aragó: una eixida a la mar. Aragó la necessitava. D’altra banda, els senyors aragonesos hi veien, també, l’ocasió d’estendre llur potència feudal. Ells eren els principals instigadors de l’aventura, i esperaven treure’n aquest partit. A la campanya, no hi van concórrer únicament aragonesos: com en qualsevol altra guerra medieval contra l’Islam, hi van participar gents d’extracció molt dispersa, seduïda pel botí material i per les indulgències eclesiàstiques. No va faltar-hi una potent intervenció catalana. Però l’impuls i el designi provenien d’Aragó. I els aragonesos estaven convençuts que les noves conquistes no podien ésser sinó un natural eixamplament de llur regne.

No hem de caure en l’anacronisme de mirar aquest plantejament sota una llum exclusivament «nacional». S’hi interferia un factor de classe prou més actiu. En el fons es tractava de la disputa, ja llarga, entre l’aristocràcia feudal i la institució monàrquica.

Només que, en aquest cas nostre, l’aristocràcia feudal venia a confondre’s amb l’element aragonès. Jaume I en tenia una amarga experiència. «Al món no ha tan soberg poble com són cavallers», deia el Conquistador. En la seva voluntat de consolidar el vacil·lant poder reial, havia xocat durament amb la noblesa d’Aragó, aleshores forta i en plena eufòria ambiciosa. El rei estava decidit a no deixar-se desbordar per les pretensions dels senyors aragonesos. Si la conquista es feia, volia que fos, sobretot, a benefici de la Corona. Ho demostrà des d’un principi, fins i tot acudint a la violència.

Sense l’ajut militar dels nobles, la guerra hauria estat impossible, i el monarca havia de consentir en recompenses territorials i jurisdiccionals que premiessin la col·laboració aristocràtica. Però les seves concessions foren cautes i moderades. Hauria estat perillós per a la Corona qualsevol condescendència excessiva que pogués redundar en un augment desmesurat de la sobirania feudal.

Jaume I no va tolerar, en efecte, que cap posició castrense d’importància quedés a les mans dels aragonesos, ni va avenir-se a donar-los en feu ciutats i viles pròximes a la costa, de camp reditici o amb potencialitats d’una altra mena. Quan Blasco d’Alagó s’apodera de Morella, el rei no tarda a exigir-li que la lliuri a la Corona, i ho fa amb un gest personal d’energia autoritària. D’altres vegades el monarca ha de valer-se de l’astúcia, i aconsegueix la rendició de musulmans a la seva mateixa persona, d’amagat dels seus cavallers. El rei conta en la seva Crònica les gestions que realitzà per obtenir la capitulació de la capital: en comunicar-ne l’èxit als nobles aragonesos que l’acompanyaven en el setge —«per tal que ells se n’alegrassen, que València era nostra»—, els aristòcrates «perderen les colors, així com si hom los hagués ferits endret del cor», i «no hu lloaren ni hu graïren a Déu, ni hu tengren per bo». Els aragonesos havien de considerar-se’n estafats. Jaume I els escamotejava —i reiteradament— els millors fragments de la victòria. L’antagonisme entre el rei i els senyors feudals esdevenia així, i d’una manera indirecta, un coeficient d’indiscutible envergadura en l’articulació social del País Valencià del segle XIII.

La política dirigida a enervar les aspiracions dels nobles aragonesos fou hàbil. Potser Jaume I no va poder evitar d’atribuir-los dominis a les parts interiors del Nord, frontereres amb Aragó: en aquella zona s’instauren els grans feus, efectivament.

Això es produïa, però, durant la primera etapa de la Conquista. A mesura que les hosts cristianes avancen cap al Sud, el rei fa menys concessions senyorials. Incorporada la capital a la Corona, la gran jugada del monarca fou de convertir els nous territoris en «regne» independent d’Aragó. Dins la vaguetat institucional pròpia de l’època, les conquistes anteriors havien quedat sense vinculació exacta: els aragonesos esperaven, i podien esperar, de veure-les unides a llur regne. Una vegada València guanyada, Jaume I començà a proveir d’esquelet jurídic el «regne» naixent. En 1240 dotava la ciutat amb unes lleis privatives, que haurien d’estendre’s a tot el nou Estat. En 1247 ja es batia moneda valenciana. El «regne» prenia, de mica en mica, una cohesió ben travada, i era inútil de seguir confiant a incloure’l dins les fronteres aragoneses. La colonització posterior complementaria la maquinació antisenyorial —diguem-ne antiaragonesa.

Jaume I i els seus successors van procurar que els corrents immigratoris repobladors partissin del Principat. Això era una tàctica conscient.

La monarquia s’esforçà per crear a la zona no infeudada una societat estable i pròspera. A les comarques rurals que foren evacuades pels moros, la terra, dividida en petites parcel·les, fou distribuïda entre propietaris lliures. Menestrals, «artistes» i burgesos emprenedors foren cridats i arrelats a la capital i a les viles reials: ells formaren la llenca —per a entendre’ns— «burgesa» del país. La majoria d’aquests repobladors, urbans i agraris, era, ja queda dit, catalana. Els aragonesos que en un principi s’hi agregaren —baix poble, procedent de Terol i de l’«Extremadura»—, aviat van compenetrar-s’hi. Els dos grups «nacionals» tenien, doncs, un substrat molt diferent d’estructura social. Les tensions ulteriors —algunes— es condensaran en aquella doble i incompatible coagulació: l’aristocràcia feudal de l’interior s’oposarà a la burgesia de la costa, i la pugna, a una distància de segles, ha de semblar-nos entaulada entre l’ingredient aragonès i el català. Quan, més tard, apareix una aristocràcia ja pròpiament «valenciana» —i també més o menys feudal—, encara el grup nobiliari aragonès s’obstina en el seu reducte dessolidaritzat. EI problema del «fur d’Aragó» en serà el cavall de batalla.

Solament que la disputa no sempre va quedar definida en termes d’igualtat. Els nobles aragonesos amb dominis valencians acostumaren a obrar com a aragonesos, i tenien darrera d’ells l’assistència infal·lible d’Aragó. Darrera la burgesia del litoral, per contra, no hi havia el Principat. Els senyors feudals no dubtaren mai a utilitzar el concurs de forces estranyes al regne —aragonesos, connacionals seus, però també castellans—, en les lluites contra la ciutat de València i allò que ella representava. La situació fronterera dels seus territoris ho permetia i afavoria. Ho veiem durant la primera guerra de la Unió, i el fet es repeteix sovint. La ingerència aragonesa en la política valenciana del XIII al XV té aquesta explicació —i aquest signe feudal. És una reminiscència del frau de Jaume I: els aristòcrates no es resignaren a renunciar. Si no abrigaven cap esperança de recuperar la totalitat del País Valencià i de repartir-se’l en honores, com s’havien proposat amb la Conquista, almenys van servir-se d’aquest «dret» inicial per a justificar llurs accions expansionistes contra el sector burgès.