Parèntesi de la mesocràcia

Estudiosos i polítics que han volgut aclarir l’entrellat de la desastrosa vida política de l’Espanya contemporània, solen destacar-hi, com un factor d’«estabilitat», l’estructura social de certes zones de la perifèria peninsular. El problema a debatre és el del fracàs de l’Estat parlamentari, de la democràcia burgesa. Una tesi que té bastants seguidors l’explica per l’absència d’una sòlida «classe mitjana», que és la que, en d’altres Estats europeus, ha servit i serveix de base a aquell règim. En dir «classe mitjana» volem dir així mateix burgesia. Una gran part del territori espanyol —Castella, Andalusia, Extremadura— reposa encara sobre una economia agrària de latifundis, semifeudal. La lògica polarització de classes que es produeix en aquestes regions, no podia ésser un pressupòsit gaire apte per a la democràcia liberal. Les societats d’alguns països de la costa, en canvi, més complexes i matisades, ja donaven un percentatge de «classe mitjana» esperançador. Una major industrialització, i una distribució de la propietat rústica relativament equilibrada, les preparaven a una «normalitat» política de tipus europeu. El País Basc, el Principat i el País Valencià són considerats, pels comentaristes al·ludits, com els fragments d’Estat espanyol que presenten un grau d’«estabilitat» social més respectable. La circumstància que algunes de les grans ciutats fabrils basques, i extenses comarques dels Països Catalans, haguessin mostrat una preferència majoritària per les ideologies liberals venia a confirmar aquella explicació… I potser sí, en últim terme, tot això té un fons de veritat. El predomini d’unes «classes mitjanes» acceptablement sòlides era, en tot cas, la millor oportunitat que la Península ibèrica podia oferir al sistema parlamentari burgès.

Tanmateix, els fets històrics provaren que, malgrat tot, alguna cosa fallava entre nosaltres, i que no acabàvem d’ajustar-nos còmodament al mecanisme de la democràcia liberal. El caciquisme, els «roders» —trabucaires al servei dels polítics rurals—, les batusses endèmiques entre la gent dels partits rivals, la mes desenfrenada picaresca electoral, el pistolerisme urbà, i tantes altres delicadeses de la vida política local del XIX i del XX, eren la negació de qualsevol «normalitat» democràtica. No seria admissible d’explicar aquest «caos» per una pressió proletària. Ben al contrari: aquell clima de violències públiques era creat i sostingut pels mateixos partits «burgesos».

L’«estabilitat» existia, certament, però donava aquests resultats paradoxals. I com havia d’ésser, si no? El plantejament «subversiu» de la vida col·lectiva dels valencians feia inservible el legalisme d’una constitució parlamentària. De més a més, els tres grups polítics valencians de més força —carlins, republicans, anarquistes— coincidien a denunciar la Monarquia liberal com una ficció insultant. Els tradicionalistes l’atacaven pels seus principis liberals precisament; els republicans, per la seva realitat sofisticada, que qualificaven de burla al poble; els àcrates, simplement perquè era un Estat.

Llibertaris a part, que no participaven de la inestabilitat de classe, els altres s’estimaven més la revolta que no la convivència constitucional. Els monàrquics isabelins i alfonsins tampoc no eren, a l’hora de la sinceritat, més «liberals» que els altres. S’avenien al parlamentarisme en la mateixa mesura —i per les mateixes raons— que els oligarques de la Restauració: és a dir, ben poc.