Línia de l’Església

Poble tan catòlic com qualsevol altre de l’àrea llatina, el valencià té com un element actiu de la seva història la clerecia en totes les seves graduacions. Fóra indecorós de deixar-la de banda en aquesta revisió apressada dels problemes locals.

N’hem dit alguna cosa, incidentalment, en planes anteriors. Pel que fa a l’Església valenciana, convé recordar que, durant molt de temps, va sofrir les conseqüències d’un costum medieval —i no medieval— ben curiós: el de veure en les mitres una mera ocasió de rendes per al titular. Des del 1427, en què va morir el bisbe Hug de Lúpia, passaren cent onze anys sense que residís a València un prelat titular —excepte unes breus temporades d’Alfons de Borja, més tard papa Calixt III—: Jordi d’Àustria, en 1539, restablia una mica la normalitat episcopal. Però 1539 ja és una data situada enmig de la fricció morisca. D’aleshores endavant el problema dels moros batejats a la força, criptomusulmans, serà l’obsessió dels successius arquebisbes. Algun, com sant Tomàs de Villanueva, dubtarà molt abans d’acceptar la seu de València, davant la ingent vidriositat de la qüestió. Sant Joan de Ribera serà l’únic —forçat des de Madrid, potser— que hi plantarà cara. Ell assisteix a l’expulsió dels moriscos. En 1609 el País Valencià esdevenia —per primera vegada, i en la mesura en què poden dir-se aquestes coses!— territori completament cristià. La capital, en aquell instant, era una enorme concentració eclesiàstica: hi havia «tantos monasterios, que si todos se pudieran amontonar ocuparan sin falta la tercera parte de la ciudad», deia Escolano, el qual afegeix que «pasan de dos mil los clérigos y frailes» que hi vivien, «demás de las monjas, que son sinnúmero». València no arribava llavors als cinquanta-sis mil habitants.

No és lícit de parlar de la clerecia en bloc. També dins l’estament eclesiàstic hi ha classes, i en l’evolució històrica de l’Església valenciana —de les diverses diòcesis del país— seria molt interessant d’analitzar la diferència de comportament entre el baix clericat, els capítols catedralicis i grans beneficiats, i les prelatures. La identificació del capellà «de missa i olla» amb el poble és constant: al capdavall, és la classe d’on ell surt. I així el veiem al costat dels agermanats en 1520, i amb els neo-agermanats del 1693, i en la revolta antinapoleònica del 1808, i en les carlinades.

Canonges i clergues de relativa benestança es faran solidaris amb la burgesia i li donen el to intel·lectual: escriptors durant l’Edat mitjana, teòlegs i escripturistes en el XVI, erudits i homes de ciència després. Entre ells apareixen «il·lustrats» i jansenistes en el XVIII, peoners del liberalisme al principi del XIX. Bisbes i arquebisbes, de nomenament reial, representen, en l’ordre eclesiàstic, el poder central. Rarament les Seus del País Valencià van a parar a clergues indígenes. De manera sistemàtica, i per raons terriblement òbvies, reis i governs trien tonsurats castellans per a ocupar els nostres bisbats, el metropolità sobretot. La presència d’aquests prelats forasters serà decisiva per a determinar l’actitud «global» de l’Església davant els problemes autòctons. Tocant a la llengua, ja he insinuat què ha passat —i continua passant. I, com en la llengua, en més coses.

Les ordres religioses foren potents i actives fins al XIX, i potser més que cap altra, la dominicana. No hi ha variant de congregació que no tingui convent obert en terres valencianes. Les rivalitats d’elles amb elles, i amb la clerecia secular, originaren sovint incidències pintoresques i no sempre incruentes. De cases religioses valencianes van sorgir personatges influents en la vida política i cultural de la Corona d’Aragó: els germans Vicent i Bonifaci Ferrer, Antoni Canals, sor Isabel de Villena. La relaxació de costums, que fa de València una ciutat alegrement malfamada a l’Europa del XV i del XVI, no deixà d’afectar els monestirs, tant de monges com de frares, i en tenim ameníssimes referències documentals i literàries. El rigor d’alguns arquebisbes contrareformistes —Tomàs de Villanueva, Joan de Ribera— va posar-hi una mica de disciplina. També l’autonomia del clericat regular fou un obstacle seriós que els prelats es trobaren en l’intent de «convertir» els moros «conversos». Els frares van negar-se a participar en l’obra de catequesi dels mahometans batejats. En general, però, les ordres religioses donen el més alt contingent d’intel·lectuals a l’Església local.

Podem dir que elles mantenen, en el camp eclesiàstic, una vinculació directa amb l’esperit del país. Molts dels erudits del XVIII, preparadors del clima de la Renaixença, es crien i treballen en les immenses biblioteques monacals i conventuals. Les Escoles Pies calasancianes són, ja en el XIX, un nucli romàntic i renaixent digne d’ésser recordat.

Tanmateix, el XIX marca una transició brusca en el món clerical valencià. Si els catòlics del país es paren un moment a pensar-hi, crec que trobaran matèria de preocupació ben directa. L’Església valenciana, en els darrers cent vint-i-cinc anys, viu dins una completa inhibició social quant a l’estricta missió del seu ministeri. Per dir-ho amb una referència: no ha produït, d’ençà del 1800 i tants, un Balmes, un sant Antoni Maria Claret, un Torras i Bages, un canonge Cardó. No parlo ara de categories intel·lectuals, sinó de dedicacions: simplement, que no ha arribat a suggerir ni tan sols un sub-Balmes, un sub-Claret, un sub-Torras, un sub-Cardó, homes que treballessin, en l’esfera especulativa, en la pastoral o en el consell civil, sobre la societat a què pertanyien. L’Església valenciana tenia una bella tradició de personatges insignes. La cultura eclesiàstica local, en particular, queda ben il·lustrada des del XIII al XVII, tots dos segles inclosos. En el XVIII els nostres clergues fan una excepcional contribució a la cultura profana: temps d’un P. Tosca i d’un P. Teixidor, dels jesuïtes exiliats a Itàlia que ha revalorat el P. Miquel Batllori, de Lluís Galiana, d’Antoni Josep Cavanilles, de Jaume i Joaquim Llorenç Villanueva. Però el XIX i el XX es caracteritzen per una absència quasi absoluta de figures interessants o eficaces, particularment des del punt de vista religiós. Uns quants erudits —Roc Chabàs, Sanchis i Sivera, etcètera—, un jesuïta animós que malda per la recristianització del proletariat, el P. Vicent, i dos o tres predicadors brillants a escala regional, és tot el que ha produït l’Església valenciana en aquest període.

Això, i el P. Corbató, una mena de Sardà i Salvany, però més ultra. Josep Domènec Corbató fou un sergent carlí de la tercera guerra civil, que ingressà a l’Orde de Predicadors i es féu, més tard, clergue secular. Era un polemista admirable: sòlid de doctrina, hàbil en l’argumentació, llest. No vacil·lava a «objectar» en pamflets d’aspra virulència a bisbes i cardenals col·laboracionistes amb la Monarquia de Sagunt. Se separà del carlisme perquè li semblava finalment massa d’esquerra, i acabà preconitzant un «providencialisme» de pur deliri, a base de profecies estranyes sobre un «Gran Monarca» inconcebible, que havia de resoldre totes les dificultats de la Cristiandat i per sempre. El P. Corbató ha estat una violència espasmòdica de l’Església local, i ni tan sols representativa. La resta no passà —ni passa— d’ésser mera letargia. I és curiós que aquesta apatia s’escaigui quan l’anticlericalisme i les campanyes contra la religió assoleixen la màxima ferocitat. Certament, l’atac anticlerical, a València, tampoc no era d’una gran volada, pel que fa a la seva envergadura d’intel·ligència. Tot quedava reduït a desbaratar a garrotades els rosaris de l’aurora, a interrompre processons, a xiular els passeigs pastorals dels arquebisbes. La baixa clerecia, amb l’ajut dels carlins, organitzava les forces de xoc, igualment contundents, per a les batusses de carrer. Però en un pla més elevat, de l’apologètica, de la depuració espiritual, de la correcció ideològica, l’Església valenciana no fa res. Blasco Ibáñez inundava el país amb traduccions de la millor literatura irreligiosa del XIX —de Nietzsche a Strauss, de Voltaire a Max Stirner—, sense que del costat catòlic surti la rèplica condigna, ni tan sols en el terreny editorial.

El gir que prenia la vida política espanyola del Vuit-cents, sota la inspiració liberal, havia erosionat l’Església en les seves pròpies bases econòmiques. Les lleis desamortitzadores crebantaren les finances de totes les seves dependències, i els arranjaments concordatoris posteriors no li permeteren de rescabalar-se. Això, d’una banda. De l’altra, és un fet que les vocacions eclesiàstiques, en el XIX, van minvant entre les classes elevades de la societat. A les diòcesis valencianes, aquesta última circumstància és ben clara. L’aristocràcia i els terratinents de primera fila, totes les grans famílies del XVIII, donaven algun fill a l’Església. En el segle passat hi ha una apreciable retracció d’aquesta mena de gent —la beneficiària de les desamortitzacions, diguem-ho de passada— davant la carrera clerical. Els capellans procedeixen, en llur majoria, del baix poble rural o ciutadà. La possibilitat d’una capa culta de la clerecia, com la que abans facilitaven les rendes de l’Església o l’extracció social distingida dels sacerdots, ara es fa il·lusòria. El mateix sistema d’ensenyament dels seminaris no és el més propici per a promoure-la. No vull pas dir que no quedi algun clergue amb inquietuds literàries, ni que no es publiqui alguna temptativa de paper doctrinal; però el brain trust eclesiàstic valencià és anèmic i d’una completa abúlia. El clericat inferior queda abandonat a ell mateix, en la cura d’ànimes, i enfrontat amb les formes diàries i corrosives de l’anticlericalisme. Els prelats forasters no saben què fer-hi i es mouen d’esquena al país.

L’allunyament de les realitats de la terra es feia cada dia més gran. Penso que té un valor indiciari definitiu el fet que cap home d’Església valencià no hagi pogut —o volgut— escriure una versió local de La tradició catalana.