El XIX, un segle insurgent

Una primera revolta en 1801 inicia la trepidació sediciosa del XIX valencià.

Godoy havia promès un cos d’exèrcit a Napoleó, i una reial ordre de Carles IV exigia al regne de València el corresponent tribut de quintes. La gent del país va revoltar-se —contra el decret i, de passada, contra certs «personajes de posición», com diu un historiador—, i Godoy hagué de derogar la lleva. En 1808 el País Valencià s’enrola en l’aparatós «campi qui pugui» que desencadenà l’alçament antinapoleònic. El crac de l’Antic Règim va tenir per immediata conseqüència evidenciar la insolidaritat latent dels països hispànics. En aquella ocasió, literalment, cada terra fa sa guerra. El patriotisme espanyol i el monarquisme borbònic enlloc no entraren en crisi; però, més que no aquests sentiments, era una necessitat d’insurrecció social que encoratjava els combatents indígenes. Es tracta d’una vertadera rebel·lió contra el centre representat per l’Antic Règim. Sovint, els erudits inclinats a l’eloqüència s’han referit al «federalisme espontani» que aleshores va produir-se en els territoris de la Monarquia dislocats per la invasió. La tendència a un reagrupament i a una entreajuda era innegable en les Juntes Provincials que menaven la lluita popular contra el francès. Tanmateix, el «federalisme» suposava una dispersió prèvia. I la dispersió hi fou més instintiva. No hi havia, ni de bon tros, cap malícia contra la «unidad nacional». Era, senzillament, que l’Estat fictici i postís feia fallida, i la societat aprofitava l’emergència per a destruir-lo: per a alliberar-se’n, si més no. Potser el «federalisme espontani» hauria estat un bon punt de partida per a una reestructuració estatal. En tot cas, el centre no tardà a reviscolar, amb una metamorfosi increïble: es fa jacobí. Era lògic que fos així, si volia sostenir-se com a centre. Però el nou Estat unitari, que fabricaven les constitucions liberals espanyoles del segle passat, era destinat a ensopegar amb els mateixos inconvenients de fons que la Monarquia absoluta precedent.

En 1814 retornava Ferran VII. La sèrie de les insurgències locals, d’aleshores ençà, es faria més atapeïda i més accelerada. Els motius expressos vindran donats per les pugnes generals de la política espanyola: absolutistes contra liberals, moderats contra progressistes, republicans contra monàrquics, carlins contra tothom, proletaris contra burgesos, republicans ells amb ells. Tot això, al centre, eren disputes pel poder. A la perifèria era tota una altra cosa. Ací no hi havia cap poder que pogués ésser objecte d’una disputa. A part els mòbils ideològics i socials que animessin els contendents, i que no tracto d’oblidar, n’existia un altre, subterrani, però sens dubte més poderós que la resta: el «marginalisme». Els homes de la perifèria hispànica continuen sentint-se «al marge» de l’Estat: d’un Estat que no els inclou sinó d’una manera formularia en certs aspectes, i d’una manera soferta com opressiva en d’altres. Des de la «província» «no hi ha res a fer»: aquesta es un convicció sorda, a penes clara, que tothom comparteix. Hi cabia, com a resposta, la resignació. Hi cabia, també, la revolta. Una revolta estèril, és clar: però almenys alliberadora: «Al catalán nada le importa tomar las armas, batirse en las calles y en los campos, consumir largos años de su juventud en medio de las fatigas militares; en una palabra: nada le importa ser soldado, con tal que no se le fuerce a serlo y no se le apellide con este nombre», escrivia Balmes. No ésser soldat equivalia a negar-se a col·laborar amb l’Estat, a integrar-s’hi. Les «fatigas militares» no feien por; es tractava de dir «no» a l’Estat. Les paraules de Balmes em semblen molt reveladores.

Un tòpic «perifèric» del XIX seran els greuges rebuts del centralisme. «Las provincias son nada, el centro es todo», escriu Vicent Boix en 1867; «los extremos languidecen y el centro se ahoga de hartura, y por lo mismo, la provincia va desfalleciendo, amortiguándose, y con la vitalidad pierde su importancia, su nombre y todo su pasado». Que el centre s’ofegués «de hartura» sembla una afirmació una mica arriscada. La seva pròpia inèpcia va impedir que el centralisme del Vuit-cents fos beneficiós per a ningú. Ara: tampoc no era cert que «los extremos languidecían». No hi ha dubte que la política centralitzadora de l’Estat liberal no fou gens favorable als interessos morals i materials de la perifèria: no ho podia ésser, ni ho intentava, naturalment. Però aquella mateixa inèpcia que impedia al centre d’aprofitar-se del monopoli del poder era també la causa de la seva ineficàcia «assimilista». A França, i a tot arreu on l’Estat jacobí ha estat en mans hàbils, l’aparell governamental fou un instrument «unificador» d’extraordinària penetració. El centralisme espanyol del segle passat no aconseguí, en aquest pla, cap avanç d’importància. La castellanització, que era la seva arma, no va obtenir al País Valencià, per exemple, uns progressos proporcionats als recursos de què disposava. Altrament, la vitalitat real d’un poble no depèn de la seva posició dins una arquitectura estatal. Quan Boix escrivia les línies que acabo de copiar, el País Valencià havia entrat ja en una etapa d’afortunada expansió econòmica. Una altra mena de vitalitat, la política, no resultava menys palmària.

Pel que fa a la vitalitat política, no cal dir que fou, d’una punta a l’altra del XIX, una vitalitat «insurgent». Tot allò que les terres valencianes aboquen a la superfície de la vida pública espanyola és rabiosa i tallant «oposició». Però, si ho mirem bé, no és una «oposició» a aquest o a l’altre partit que governa, sinó oposició radical a l’Estat. Des de Ramon Cabrera —el tortosí que galvanitzà el Maestrat— fins a Blasco Ibáñez, passant pels revolucionaris de l’Alcoi del 1873, la característica és tan comuna com exacta.

Indiscutiblement, sempre hi hagué valencians que avui en diríem col·laboracionistes: la «gran etapa moderada» i la Restauració van tenir, al País Valencià, bon suport. No era, però, allò que poguéssim qualificar de la part més «viva» de la nostra societat, i no hi ha dubte que sense l’apuntalament policíac i militar que l’Estat els facilitava, les minories pro-regimentals no haurien tingut gaire força en els afers interns de la regió.

Republicans i carlins eren «los únicos que aquí cuentan con verdadero pueblo, con eso que en mal castellano se ha dado en decir “masas”», afirmava un líder tradicionalista, Polo y Peyrolón, en 1896. Als carlins i als republicans hauríem d’afegir els anarquistes. Per definició, tots tres grups, i cadascun des del seu angle, es trobaven inconciliablement «enfrontats» amb l’Estat dels Borbons liberals. Tots tres grups, de més a més, i cal subratllar-ho, es manifestaven per la violència en llur actuació política.

Guerres, avalots, conspiracions, atemptats: una infracció permanent de l’ordre públic i de la legalitat constitucional.

Si afinàvem una mica més l’anàlisi, veuríem que, en una mesura apreciable, aquestes actituds antiregimentals van dissipar-se en efusions infecundes. En tant que temptatives contra l’ordre establert, eren més aviat anodines. Des de la «província» no podia imaginar-se un assalt al poder. I això, els seus inductors ho sabien. No val a dir que, en definitiva, els moviments subversius valencians s’entrellaçaven amb uns moviments d’idèntic signe ideològic, sorgits a les altres zones de l’Estat, centre inclòs, i que, per tant, l’acció local no era tan «aïllada» com jo vull insinuar. Aquestes relacions existien, és clar. Però una simple recapitulació de les seves incidències i dels seus resultats demostra que no foren massa efectives. Tothom es movia dins la revolta incoherent. Es tractava de formes d’irritació col·lectiva que troben en la pròpia vehemència la millor satisfacció. En el quadre del seu destí «marginal» de poble perifèric, els valencians no poden fer una altra cosa. O més ben dit: encara en podien fer una altra, i la feren. Que era: desviar l’antagonisme amb l’Estat cap a un antagonisme exclusiu entre les faccions antiregimentals. Carlins, republicans i anarquistes —sobretot en l’últim terç del XIX i en el primer del XX— van esmerçar llur fogositat, més combatent-se els uns als altres, que no pas combatent les institucions estatals a què s’oposaven. És clar que ells amb ells havien d’ésser adversaris a mort, enemics irreductibles. Però el fet d’acabar malgastant tantes energies en una lluita petita, tampoc no podia conduir-los a res ni enlloc. Tancats en llur àrea «provincial», això no tenia més significació que la de prolongar la revolta perquè sí, perdut el nord, en un estricte canibalisme domèstic.

D’altra banda, la qualitat subversiva del nostre Vuit-cents, per eminentment popular, no encaixa amb els pronunciamientos que, al mateix temps, practica l’exèrcit espanyol. L’exèrcit, sempre díscol a l’Espanya del segle passat, no hi té part sinó per coincidència. Al capdavall els pronunciamientos són episodis gestats sovint en inquietuds professionals dels militars, i quan tenen un específic contingut polític és a través dels partits i de les peripècies àuliques o parlamentàries de la capital de la Monarquia. Les revoltes que tenen per escenari el País Valencià, rarament recolzen en inspiracions indígenes. Des del 1822, en què es produí la rebel·lió absolutista dels artillers de València i a seguit de la qual fou executat el general Elío, fins al 1876, en què Martínez Campos proclama rei Alfons XII al camp de Sagunt, i ulteriorment, els disturbis castrenses són cuinats d’esquena al poble. Alguna vegada el pronunciamiento s’imbrica amb l’aventura espontània local, sorgida independentment. Però això és tot.

Les revoltes autòctones són més limitades, i obeeixen unes altres determinants.