Al·lusió a una tolerància

Entre nosaltres, els homes del Romanticisme —historiadors, poetes, polítics— van mirar-se amb una notòria tendresa les institucions medievals dels Països Catalans.

Per a ells, les paraules d’Alfons el Benigne, llavors de l’incident de Vinatea, tenien tot el valor d’una definició: «El nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella…». La «llibertat» de l’època foral, per un divertit malentès, podia ésser admirada i lloada simultàniament per carlins i liberals, sense que ni els uns ni els altres ho trobessin sospitós. Sobre un fons d’escenografia gòtica, la imaginació d’aquella gent feia funcionar un elenc ben selecte de reis paternals, Jurats pundonorosos, nobles estrenus, gremis feliços i capellans prudents, que es movien a tenor d’unes lleis sàvies i previsores. Si excessos va haver-hi en el passat local, era justament perquè la «llibertat» era transgredida per uns o per altres. Es tractava d’una Edat mitjana idíl·lica i envejable: almenys en part. D’altra banda, tothom semblava persuadit que la comparança amb Castella donava un saldo favorable a nosaltres, i aquesta mena de conclusions sempre resulta satisfactòria per als habitants del litoral peninsular. Sigui com sigui, hi havia un punt que valia la pena de destacar, i que els oradors i els escriptors del XIX potser no van fer com calia. Penso en la petita tradició de «tolerància» que adorna els millors períodes de la nostra història. «Tolerància» que en aquells temps venerables, és clar, havia de centrar-se en la qüestió religiosa. Més que no en els textos legals, l’actitud «condescendent» era tangible en l’actuació personal dels governants, en les inclinacions de la societat i en el comportament de les minories cultes.

Dic «tolerància», i no «llibertat». El principi de l’ortodòxia hi era mantingut, com a punt clau del sistema ideològic i social. Les aparences de «llibertat» no passaven d’ésser sinó meres «concessions». I en tant que això és una faceta —una faceta més— de la dinàmica social, serà útil de prestar-hi una mica d’atenció. Sovint, quan parlem d’aquests temes, hi ha tendència a subratllar el costat «generós» de la tolerància: el fort, el monopolista del poder i de la veritat, es fa indulgent amb els qui discrepen o potser s’oposen a allò que ell encarna o està obligat a encarnar. Però també interessa, o interessa més, l’altre costat: el fet mateix de la discrepància i que la discrepància sigui tan forta, al seu torn, com per a arrencar «concessions» i «indulgència» al detentor de l’ortodòxia. Des de l’angle de l’historiador, no hi ha dubte que la tolerància no es presenta, primer que res, com una «virtut»: més aviat l’ha de veure en funció d’una pugna de «poders» socials poc o molt concretables, o en un context de circumstàncies en les quals la qüestió religiosa no és sinó una entre moltes. Esdevinguda hàbit, o superstició, la tolerància podia convertir-se en una premissa més, ja assumida, de la convivència pública. Fins i tot podia ésser estimada com un benefici per a la mateixa ortodòxia. Les bondats de la lliure discussió són evidents. Jaume Roig conta que Benet XIII aprovava la polèmica entre concepcionistes i anticoncepcionistes perquè, gràcies a ella, molts eclesiàstics havien acabat fent-se «grans teològics, sofistes, lògics, disputadors, sermonadors», i sense aquest estímul dialèctic, «pacificats, a l’oci dats, tots ignorants, e rústecs sans, se restarien». Però abans d’arribar aquí, la tolerància té unes altres justificacions, prou més realistes.

Els nostres reis medievals topaven, ja d’entrada, amb una necessitat ineludible d’ésser «tolerants». Llurs dominis havien d’incloure dues masses humanes de religió aberrant: jueus i mahometans. Poc nombrosos, els jueus constituïen un grup econòmicament essencial en la vida dels Estats de la Corona d’Aragó, com, en general, en la majoria dels països cristians d’Europa. Financers, metges, cartògrafs, mercaders, artesans, eren una peça imprescindible per a la bona marxa de la societat cristiana, tan insuficient en molts d’aspectes. De més a més, la Monarquia n’extreia un alt rendiment tributari: «son nuestras regalías e cosas», diria d’ells Ferran d’Antequera.

Dels moros, no cal dir-ne res: el cas del País Valencià, com sabem, és ben explícit. Reis, senyors i autoritats municipals procuraven de respectar la vida d’aquelles comunitats dissidents. La legislació la garantia, amb fórmules relativament aptes. De tant en tant, la fúria del baix poble, o la cobdícia d’alguns oligarques, es desfermava contra els calls i les moreries, amb matances i depredacions. L’odi religiós i el ressentiment social feien gairebé inevitables aquells episodis. Però la vigilància del poder reial ho reprimia i castigava. Ferran el Catòlic va interrompre la tradició «tolerant» envers els jueus; Felip III liquidaria la comunitat islàmica. Entre totes dues expulsions es desplega un procés rectificatori de la vella «tolerància», ja que unes noves «raons d’Estat» així ho aconsellaven. «Raons d’Estat» havien estat també, al capdavall, les que induïren els monarques medievals, tan catòlics com ho poguessin ésser llurs successors del XVI i del XVII, a contemporitzar amb els infidels.

Dos altres embolics religiosos van refermar l’actitud «tolerant» dels reis d’Aragó durant la Baixa Edat mitjana. Un d’ells era l’afer càtar. El catarisme s’havia estès pels Països Occitans, i la complicada trama dels enllaços dinàstics i feudals que a la darreria del XII existia entre banda i banda dels Pirineus, va compel·lir Pere el Catòlic a sortir en defensa dels seus súbdits i aliats heretges. La croada gal·lopapista derrotà a Muret, en 1213, les forces del rei Pere i del poble occità. Però abans d’aquesta data la «tolerància» havia funcionat també a favor d’aquells dissidents. I com ha advertit Jordi Ventura, al principi del XIV encara vagaven pel Maestrat i pels Ports de Morella alguns grups de refugiats càtars: potser no era sense una forma o altra d’anuència oficial. De tota manera, l’etapa anterior a Muret no deixa d’ésser un precedent a tenir en compte. L’altre problema de «tolerància» que van haver d’enfocar els nostres monarques medievals fou el Cisma d’Occident. Aquella qüestió de legitimitat eclesiàstica tenia imbricacions polítiques que els reis d’Aragó van aprofitar amb tacte. Fos quina fos llur actitud sobre el particular, la confusió que regnava entre els cristians de llur sobirania no podia ésser resolta amb cap dictat autoritari. Quan, en 1380, fra Vicent Ferrer comença a fer propaganda del papa d’Avinyó, el futur Joan I mana que «mal ne dan en persona, ne vituperació alcuna reebre no puixa» el dominic en la seva campanya antiromana. El príncep Joan ho justifica en termes clars: «com a cascú haja Déus donada franca llibertat de haver aquella coneixença e voler que es vulla, especialment en fet de consciència». El Cisma obligava a ésser «tolerant».

Tot això és ben relatiu, ja ho sé. Però havia de crear un clima propici a una tolerància més desinteressada. Si en el cas dels jueus i dels moros, com en el dels càtars i del Cisma, els reis obren amb excuses socials i polítiques d’un cert volum, després ni tan sols això no caldrà. Els ressorts de la intransigència quedaven afluixats. D’altres pressions, no tan dures, obtindran resultats consemblants. Pensem, per exemple, en la bigarrada aventura del lul·lisme. La fòbia dels dominicans a les idees i als seguidors de Ramon Llull va tenir moments de rude exasperació. La figura histèrica de fra Nicolau Eimerich en representa el més brillant. Probablement els dominics tenien raó, i l’ortodòxia de Llull no és d’aquelles coses menys indiscutibles que tenim a l’abast de la mà. Però els sectaris del gran filòsof mallorquí no estaven desproveïts d’influència, i pararen el cop tantes vegades com els fou assestat. En 1391 els Jurats de Valencià demanen ajuda als Consellers de Barcelona per a desarmar la hiena d’Eimerich. Els reis, mentre el lul·lisme va tenir vitalitat, van protegir-lo contra els naturals atacs dels ortodoxos. La mateixa protecció van concedir els prínceps de la Casa de Barcelona a un heretge tan frenètic com el valencià Arnau de Vilanova. En la disputa sobre la Immaculada Concepció, tot i que Joan I era piadosíssim concepcionista, va emparar un altre famós dominicà de València, fra Joan Montsó, que la Sorbona perseguia per anticoncepcionista. Joan I i Martí l’Humà van defensar fra Montsó fins i tot contra el mateix papa d’Avinyó. Els exemples podrien ésser multiplicats; no crec que calgui, però.

Els primers aires del Renaixement trobaven als Països Catalans un terreny ben preparat. L’esperit criticista, lleugerament escèptic, que aquell moviment d’idees introduïa a casa nostra, no va tenir-hi cap oposició agressiva. Un home com Bernat Metge es trobava plenament lligat a la Casa reial i a la camarilla dels consellers àulics, i els seus llibres hi aconseguirien els primers lectors. Antoni Canals, en el pròleg a la seva versió del De Providentia de Sèneca —datable entre 1396 i 1404— ja parla de les «persones de gran estament», que, inquietades per «curiositats excessives», miren d’«escudrinyar lo consell de Déu», i hi prefereixen «juí e raó natural» a «lo parlar dels profetes». Els «hòmens de paratge» «lligen molt», les traduccions abunden, i les anades i vingudes de militars i mercaders a diversos llocs d’Europa, a Itàlia sobretot, desperten entre els valencians el gust per les novetats intel·lectuals. La introducció del Sant Ofici en la seva modalitat castellana, per tant, no hi podia ésser ben rebuda. Els Jurats de València en van protestar, com els Consellers de Barcelona. El temor al nou tribunal eclesiàstic era complex, i s’hi barrejaven recels de competència de jurisdicció, d’inconvenients econòmics i de malestar moral. En 1498 hi hagué un avalot popular contra la decisió dels inquisidors que manava de cremar les Bíblies en llengua vulgar. El Sant Ofici, però, no resultà tan eficaç com Ferran el Catòlic havia previst. Després del 1500, el petit món cultural valencià es farà encara més esponjós a les suggestions europees. A partir d’aquells anys, els valencians es desvien d’Itàlia i comencen a mirar cap a París. En castellà i en llatí, i amb alguna repercussió accessòria en català, la renovació espiritual de l’erasmisme hi arrela. I no sols ens arriben el prestigi i la lliçó d’Erasme: també els de Luter.

Joan Lluís Vives, el valencià, no hi compta. Segurament jueu de raça, fuig de València. No serà l’únic, ell: Joan Gelida —«alter nostri temporis Aristoteles», deia elogiant-lo el mateix Vives—, per citar-ne un altre d’important, no tornarà de París. A París, en efecte, acudien en massa a estudiar els valencians: de «colònia del regne de València» qualificà un historiador la Sorbona del XVI. Erasme té entre nosaltres corresponsals, traductors, deixebles, lectors: Pere Joan Oliver, Bernat Pérez, Pere Antoni Beuter, Joan Francesc Mas, Joan Martí Cordero, Francesc Escobar, Pere Joan Nunyes, Francesc Décio, Jeroni Conques, i tants més. En 1537 els estudiants de la Universitat, de València representen en llatí «una comèdia dels Col·loquis d’Erasme», que subvencionen els Jurats. El bàndol integrista, o antierasmià, compta també amb els corresponents figurons: Joan de Celaia, Joan Baptista Anyès, Honorat Joan. De Celaia, rector de la Universitat —del qual Jeroni Conques es burlava dient que era «secretario de Dios, si Dios le tiene»—, arribà a dir-se que havia fet soterrar làpides i escultures romanes, conservades a la ciutat, per por que no despertessin una perniciosa afecció al paganisme. Uns i altres propagaven les pròpies doctrines, disputaven públicament, intrigaven per fer-se la punyeta. Referint-se a les maniobres obscurantistes de Celaia, Pere Joan Oliver escriu a Erasme: «Enlloc no trobaries tanta superstició i tanta tirania com a València». Les trones de les esglésies servien de càtedra a les querelles filosòfiques. «Fins els menestrals estan ací imposats en les doctrines de Scotus i de Durand», comentava irònicament Oliver al seu mestre rotterdamès.

Encara no ha estat fet el capítol de la història cultural del País Valencià —de València— que abraci tot aquell desgavell del Sis-cents. El dia que serà escrit hi descobrirem una sorprenent riquesa de fets, de personatges, d’idees. Com que el cavall de batalla era un complicat nus de problemes filosòfico-morals, la connexió religiosa s’hi fa evident i torbadora. El fantasma del luteranisme s’erigeix enmig del batibull intel·lectual. «Querrían que nadie se aficionase a estas letras humanas», escriu l’hel·lenista Pere Joan Nunyes a Zurita en 1556, queixant-se de les maniobres integristes, «por los peligros, como ellos pretenden, que en ellas hay de, como enmienda el humanista un lugar de Cicerón, así enmendar uno de la Escritura. Hoy a los ciceronianos llaman luteranos o locos», escriu Palmyreno, un dels mestres de la Universitat Valentina, en 1573. Però en 1525 havia estat confiscada a Sant Sebastián una tramesa de llibres de Luter que enviaven a València des de Flandes. I els processos inquisitorials per luteranisme es repeteixen al llarg de la centúria. N’hi ha bastants d’incoats a estrangers —alemanys, francesos, anglesos—; no hi falten tampoc els indígenes.

La família dels Centelles —comtes d’Oliva— dóna al Sant Ofici un parell de sospitosos de pes.

La «tolerància» s’ha esvaït a poc a poc. L’home que li donarà el cop de gràcia és l’arquebisbe Joan de Ribera, entronitzat a la Seu de València en 1569. El Patriarca Ribera fou l’home fort que Felip II envià al País Valencià en un moment de crisi de la Monarquia i quan a la nostra regió el problema dels moriscos es feia cada dia més alarmant. Joan de Ribera va unir a la mitra el càrrec de virrei i el de canceller de la Universitat. Pràcticament ha estat l’home que, en tots els temps, més poder personal directe ha detingut sobre els valencians. Mentalitat tridentina, home perfecte de la Contrareforma espanyola, mena en l’àmbit local aquella política d’«impermeabilització» que Joan Reglà ha destacat en el regnat de Felip II. Sant Joan de Ribera fou enèrgic i va reprimir els atreviments retòrics i ideològics dels humanistes, la llibertat escolar i les contorsions cerebrals dels teòlegs. Tot el bullici intel·lectual dels anys anteriors quedà reduït sota la seva fèrula. Era la fi d’una època. I el començ d’una altra, paràmica, lúgubre i barroca.