1907 i següents

En 1906 hi ha alguna cosa que comença a canviar. Són uns petits grups de joves; és, també, el moviment general de la política espanyola. Els joves de València —quantes dotzenes?— creen una societat, «València Nova», que es converteix de seguida en «Centre Regional Valencià». Ells no tenen res a veure amb «Lo Rat-Penat», feu conservador de Llorente: són gent de classe mitjana i del poble, que connecten amb la tradició liberal de la Renaixença, la de Constantí Llombart, però amb un signe nou. No són ja literats —i n’hi ha que fan versos, és clar!—, sinó polítics: Miquel Duran, Eduard Martínez i Ferrando, Vicent Tomàs i Martí són els tres més destacats. Aquell any, també, és l’any del debat de la Llei de Jurisdiccions i de la «Solidaritat Catalana». La Monarquia de Sagunt, el «jacobinisme» conservador de la Restauració, fa crisi. El «país real», com se’n deia llavors, planta cara al «país legal». I l’estremiment arriba al País Valencià i tot, i gairebé arriba a imposar-se al «sucursalisme» resignat. Els joves de «València Nova» volen aprofitar-lo. L’any següent, el 1907, s’escauria el segon centenari de la batalla d’Almansa —«quan el mal està en Almansa, a tots alcança», diu la dita—: la derrota dels valencians per Felip V significà l’abolició del règim autonòmic foral, i la data es prestava a una commemoració intencionada. L’ambient «solidarista» i l’emotivitat primària del centenari podien ésser una combinació aparatosa. «València Nova» convocà una Assemblea Regionalista. Les ponències eren més aviat acadèmiques, i molts dels personatges que havien d’intervenir-hi, ineptes: els joves, en efecte, havien d’acudir als vells desacreditats però «representatius» —o, si més no, decoratius—, a fi de donar una certa pompa social a l’acte. Els partits polítics «solidaris» van adherir-s’hi.

La bèstia blasquista va dir que no, tanmateix. Els blasquistes, com els lerrouxistes, dissentien de la «Solidaritat». Però, de més a més, els blasquistes d’aleshores odiaven, sobre totes les coses d’aquest món i de l’altre, els rivals republicans que capitanejava Rodrigo Soriano. Blasquistes i sorianistes anaven a trets pels carrers de València des de feia anys. Soriano va adherir-se a la «Solidaritat». I els carlins, l’altre adversari a mort del blasquisme. La chulería dels hereus de Blasco es posà en funcionament. El Centre Nacionalista Republicà de Barcelona havia organitzat una expedició de catalanistes a València a fi de sumar-se a l’Assemblea. Aleshores els blasquistes amenaçaren amb desencadenar tota mena de violències, si els del C.N.R. gosaven venir-hi. El Govern se n’alegrà moltíssim, naturalment. Aquell rebrot «solidari» al País Valencià no li feia gens de gràcia, i la perspectiva d’uns disturbis li permetia de desbaratar-lo. Les autoritats de Barcelona miraren de fer desistir del viatge els del C.N.R. amb una coacció elemental: a la més lleugera pertorbació de l’ordre públic el Govern trauria la força armada al carrer i la reprimiria sense contemplacions. L’Assemblea fou celebrada. L’expedició de Barcelona, reduïda a fi d’evitar incidents, arribà a València.

Els blasquistes, també una mica espantats, limitaren llur agressió. «Sonaron algunos pocos tiros y hubo mucha gritería; pero la cosa no pasó a mayores», diu una crònica del moment, en ressenyar la recepció dels visitants. El Govern tampoc no gosà llançar els seus esbirros a la via pública. Hi hagué un míting «solidari», i, com era de rigor en l’ocasió, un republicà i un carlí s’abraçaren entre les ovacions de la concurrència. Res més.

Però ja era un començ. Del 1907 al 1909 hom publica els primers setmanaris polítics «valencianistes», que, com era natural, són més o menys declaradament pancatalanistes. La «Joventut Valencianista» fa les seves primeres actuacions sorolloses.

1909 és l’any de l’Exposició Regional Valenciana. L’Exposició, obra de la burgesia conservadora i regimental, centrà, per un instant, tots els defectes i totes les virtuts de la deixatada societat valenciana d’aleshores. Fou una manifestació de la vitalitat econòmica del País Valencià, però també de la «coentor» i del provincianisme més delirants. L’Himno de Maximilià Thous i del mestre Serrano —peça digna de la col·laboració dels autors d’aquella amena zarzuela d’ambient valencià que es titula Moros y cristianos (i inferior a la zarzuela, per cert)— dóna la mesura de la carrincloneria «patriòtica» dels valencians. Un dels actes de l’Exposició fou, exactament, la «coronació» de Llorente: les fuerzas vivas de la localitat li plantificaren al cap, al pobre don Teodor, una braçada de llorer, enmig de discursos capciosos, xim-xims de xarangues i ingenus aplaudiments de la ciutadania. Hi ha una foto inefable, en la qual es veu Llorente, amb la seva millor cara de patriarca de las letras valencianas, barbut i amb quevedos, panxudet i respectable, sofrint la «coronació» de les mans d’una senyoreta relativament grassa i disfressada amb el vestit típic de «llauradora». Llorente, malgrat tot, representava alguna cosa seriosa. Ell estava tot cofoi de rebre el barret vegetal i simbòlic del llorer: la carn és flaca, ja se sap, i Llorente tenia llavors setanta-tres anys, que és una edat reblanidora. Però, en definitiva, ell era el màxim poeta valencià, el restaurador més distingit de l’idioma, una «institució». I els joves catalanistes no suportaren la pantomima que el provincianisme muntava a costes de la senectut de don Teodor. I protestaren. Van fer un «contrahomenatge» a l’homenatge oficial. Victorejaren Llorente i València amb una mala intenció insultant, i les fuerzas vivas hagueren de contestar amb visques oficials i centrípets. La cosa tenia ben poca importància. Era un aldarull insignificant: era també un repte.

La història posterior és ja curta, i té alternatives ben marcades. Però el camí quedava encetat. La Renaixença —la qual, en termes correctes, ja no mereix aquest nom, que té un abast històrico-literari concret— es polititzava. La rèmora conservadorista quedava liquidada. Un nou període s’enceta. Hi ha molt a fer, i cal cremar les etapes que els senyors del «Rat-Penat» vuitcentista es negaren a acomplir.

Primer que res, en l’ordre cultural, bàsic. És imprescindible, per a començar, una neteja dels residus «provincians» encastats en el camp «renaixentista»: reajustar l’idioma literari, restablir els vincles normals i regulars amb la cultura del Principat, intentar els gèneres literaris que el bilingüisme anterior havia deixat al castellà, acostar-se al poble. La labor era àrdua. Els homes de la primera Renaixença, immobilitzats pel «sucursalisme», havien complicat bastant les coses, i ara resultava costós de rectificar les conseqüències de llur actuació. Al mateix temps calia accentuar la politització del moviment cultural. Una repetició de l’abstencionisme ratpenatista hauria estat fatal.

D’aleshores endavant els progressos de «normalització cultural» són cada dia més apreciables: la revista Taula, literària, entre 1927 i el 1930, Acció Cultural Valenciana entorn del 1931, i La República de les Lletres en 1934, en són tres manifestacions ben característiques. La iniciativa de la Societat Castellonenca de Cultura, en 1932, d’adoptar sense reserves l’ortografia de l’Institut d’Estudis Catalans, cancel·lava una absurda dissensió gramatical, més anacrònica que localista. La producció literària autòctona s’eixampla i guanya en qualitat. Dins les limitacions que el lector pot imaginar pel que porto dit al llarg d’aquest llibre, el moviment cultural «renaixentista» —catalanista— aconseguia cada dia una solidesa i una major amplitud. Les circumstàncies el van degollar de cop.

Igualment en l’aspecte polític. Ací, el camp d’acció era immens, i no foren pocs els avantatges, almenys aparents, que s’hi van obtenir. De tota manera, eren ben poca cosa en proporció a les necessitats, i sobretot en proporció a les dimensions del país. Els grups «valencianistes» proliferaren, i els setmanaris. Massa sovint eren tan efímers, que no val la pena que ara jo m’entretingui fent-ne la llista. Era molt difícil que poguessin somoure el «sucursalisme» que dominava la vida pública valenciana. En el terreny electoral només fou obtinguda alguna victòria en termes municipals. Si un valencianista arribà a les Corts espanyoles de la II República fou perquè va sortir elegit per una circumscripció del Principat. És trist, però és així. El col·lapse posterior va impedir l’expandiment lògic del reivindicacionisme valencià. Una anàlisi de les activitats realitzades fins al 1936 demostra que la bona intenció era de bon tros major que el sentit de la realitat. En aquest any hi havia en exercici una gamma molt matisada de grupets valencianistes que anaven del dretisme més reaccionari al marxisme més o menys ben digerit. Hi havia, de tota manera, un excés d’ideologisme mal enfocat. El País Valencià era un tros de l’Espanya histèrica de la II República, i el «valencianisme» no n’era una excepció. Per minoritari, la seva histèria era més accentuada. Ben sovint, l’exacerbació desqualificava l’intent. Al capdavall tot s’esvaí enmig del vertiginós remolí. El dia que podrem escriure la petita història d’aquells anys, hi trobarem detalls curiosos i sorprenents. He dit abans que no hem tingut homes dotats per a les maniobres pròpies de la cosa pública: de vegades les circumstàncies poden suplir aquesta falta. Així va ocórrer en alguns sectors de la València immediatament posterior al 1936. Però això excedeix els límits d’aquest paper.