Encara el camp

La guerra del 1808 contra els francesos té, en alguna mesura, aire de revolució. Aquell alçament popular desenquadernava per sempre l’Antic Règim. El regnat de Carles IV havia suposat un retrocés en la línia seguida per la Monarquia borbònica, un retorn al favoritisme àulic i a l’abúlia, com en els pitjors temps dels Àustries. Això agreujava les contradiccions i les rancúnies inherents a l’estructura de la societat, que la política «il·lustrada» dels regnats anteriors havia esmussat. La depressió econòmica general, que havia començat en els primers anys del segle, hi coadjuva amb els seus tèrbols desequilibris. Tothom, ciutat i camp, unes classes i altres, posen en evidència llurs inquietuds, antagòniques o coincidents, però que en última instància reverteixen d’una manera inconscient contra les aparences institucionals. Si d’una banda la revolta té un signe religiós i monàrquic confessat, pel cantó oposat no li devien ésser estranys la repercussió local de les idees i l’exemple de la Revolució francesa. El poble es llança a la lluita capitanejat per frares fantasiosos i demagogs gratuïts; els burgesos i els nobles «il·lustrats» organitzaran i administraran —i fins i tot sufragaran en part— la resistència a l’invasor. I sobre això, la ingènua repulsió patriòtica, és clar. Un fons de descontentament col·lectiu propiciava la revolta.

El camp valencià no era un model d’estabilitat social. No ho ha estat mai. La prepotència dels grossos terratinents deixava subsistent una potència encara superior: els antics patrimonis senyorials. Al costat dels quals, encara, hi havia el petit propietari, i l’arrendatari, i el simple jornaler. Cavanilles en diu alguna cosa. «Cuando el cultivador es mero arrendatario, y por el corto tiempo de cuatro o seis años, no quiere hacer aumentos en el campo, por el justo recelo de trabajar para otros o de verse despojado del fruto que debía esperar más adelante. Los propietarios que no son cultivadores observan las mejoras de sus campos, y lejos de mostrarse agradecidos a sus industriosos arrendatarios, aumentan el arriendo y los fuerzan a separarse de la heredad que mejoraron y era sus delicias, pasándola a cualquiera que más ofrece: vicio demasiado común en el reino de Valencia, aun entre sujetos riquísimos». El mateix Cavanilles s’afanya a indicar que, malgrat tot, això no és tan greu com el cas dels latifundistes castellano-andalusos. Però era un mal greu. I cal suposar que, si aquell «vicio demasiado común» creava amargors corrosives en els arrendataris desposseïts, la situació dels bracers encara devia ésser pitjor. Per completar l’esquema convé dir que molts senyorius, per enllaços familiars o per fuga dels nobles cap a la cort, tenien els titulars fora del país. La gran aristocràcia local anava confonent-se o s’havia fos ja amb la castellana. «Seria feliz el reino si en él viviesen los que lo disfrutan», escriu encara Cavanilles, «o si a lo menos alguna buena parte de sus rentas se emplease en fomentar las fábricas y la agricultura y en socorrer las necesidades de aquellos labradores». Perquè, «a pesar de la abundancia, variedad y riqueza de las cosechas, la mayor parte de sus vecinos viven en necesidad o pobreza».

La guerra del 1808 fou, en efecte, una revolució, però poc. L’Antic Règim no havia resistit la prova, realment, i va esmicolar-se. Les Corts de Cadis li cantaren les absoltes. Les reaccions absolutistes del regnat de Ferran VII no foren sinó una dilació grotesca i literalment fastigosa. No pas l’última, per cert, de l’encantadora història de l’Espanya contemporània. Aquells espasmes de la inderrocable oligarquia que deté el poder de l’Estat no podien impedir almenys l’esfondrament de certs baluards institucionals. En canvi, la propietat va romandre intacta. Només les desamortitzacions alteraren la situació anterior, però a costa de l’Església i de les entitats locals —terres comunals—: la resta no va sofrir cap extorsió. Al contrari: els terratinents van augmentar —queda dit— els patrimonis. Per tant, la possibilitat, si no la fatalitat, de col·lisió entre els distints estaments de la pagesia continuava tan clara com abans del 1808, o més. De manera que les incidències polítiques que poguessin sobrevenir haurien de trobar en aquelles tensions un ambient favorable a la violència. Les guerres i els avalots que omplen el segle XIX, amb excusa dinàstica o partidista, prenen llur combustible més fàcil en unes passions socials mal reprimides i sempre a punt d’esclatar.

Que les carlinades s’abrandaren en el si del malestar rural, sembla evident.

També cal fer-hi salvetats, sens dubte: la intoxicació ideològica fou un factor de pes, i la disputa legitimista no deixava de seduir. D’entrada, el camp valencià fou carlí. El fenomen és idèntic al de les altres terres de la Monarquia on els camperols —terme mitjà— gaudien d’una relativa independència econòmica: el País Basc, el Principat, Aragó. El liberalisme, que encarnava l’altra rama de dinastes, era cosa de ciutat: de la burgesia mercantil, de les classes mitjanes, del baix poble urbà. La bandera de don Carles significava, per als sectors agraris, una invitació a la revolta. La caiguda dels preus agrícoles que va seguir la guerra napoleònica els hi empenyia. Els terratinents que s’aprofitaren de les desamortitzacions aviat van decantar-se pel bàndol isabelí, i com que al mateix temps, afanyosos d’adinerar llurs noves propietats, van imposar als arrendataris unes condicions més dures que les que abans suportaven, contribuïren així a crear un clima d’agitació propici al carlisme. Els carlins valencians van fer guerra de «partides», amb capitostos rudimentaris i indisciplinats. Només Cabrera, a força de prestigi i de mà forta, arribà a posar-hi una mica d’ordre. En el fons era una mena de «germania» més, anàrquica i feroç. El poble rural s’hi desfogava. I potser solament aspirava a això.

El camp valencià era carlí; però més les zones interiors, del secà, que no pas les del regadiu litoral. En aquestes les condicions de vida dels pagesos no eren tan negres, i, per consegüent, l’aventurerisme de la «partida» no hi resultava tan suggestiu. Però hi havia carlins en armes o en complicitat a la majoria de les comarques. La guerra civil del 1874, de tota manera, encara marca més aquella diferència. En aquesta ocasió el carlisme bel·licós ja no té la virulència que l’havia caracteritzat en les dues anteriors.

Pràcticament, només al Maestrat i als Ports de Morella —on flotava el record èpic de Cabrera, el «Tigre», ara acusat de traïdor pels mateixos carlins— va tenir consistència la subversió absolutista. A la resta del país les seves repercussions no foren massa grans.

Hem de pensar que, des de feia algunes dècades, una enorme transformació es realitzava al camp valencià: el taronger s’expandia. La navegació a vapor, en agilitzar els transports, obria als nostres cítrics uns mercats de fabuloses perspectives, i les plantacions de tarongerar van multiplicar-se. Allò suposava una injecció econòmica d’alta eficàcia. El ritme de creixença de les exportacions fou ràpid: unes 9.000 tones en 1849, cap a 110.000 en 1882, més de 300.000 en 1899. I no eren les taronges l’únic producte agrícola local que progressava en vendes europees. Tot plegat redimia algunes comarques, o almenys les alleujava de doloroses precarietats. La guerra del 74 fou un afer privatiu del secà desolat.

El valor total del comerç valencià d’exportació, que en 1844 ascendia a uns vint milions de pessetes, és, en 1904, d’uns dos-cents trenta-dos milions. I tot això sortia del camp, i al camp retornava. L’excitació rural havia d’amainar, doncs, en proporció. El carlisme, que la representava, anirà desinflant-se al compàs d’aquesta exuberància.

Encara al final del Vuit-cents és una de les dues forces polítiques populars del País Valencià —l’altra és el republicanisme—: però cada cop tindrà menys arrels i menys futur. El pagès catòlic trobava en el carlisme la seva oportunitat protestatària. Quan les coses li marxen bé, i ja no sent tanta necessitat de protestar, l’abandonarà o el professarà sense arriscar-hi res. Els petits propietaris rurals —els «arrimats a l’Església», com diu el poble—, en arribar la segona desena del XX, es desentenen del carlisme que havien alimentat. Articulen aleshores un nou partit de dreta, tímidament demòcrata-cristià, guiat per ex-carlins com Manuel Simó i Lluís Lucia. I els petits propietaris proliferen.

La capa tradicional de minifundistes es veu contínuament augmentada. Els grans terratinents, a l’hora de testar, no mantenen la unitat del patrimoni familiar, sinó que el divideixen entre els fills. Per compra o per casament, es constitueixen d’altres patrimonis extensos, però al capdavall es repeteix el mecanisme de desintegració. El terratinent sòlid hi subsisteix: la seva filiació política serà sempre alfonsina, i amb el temps, cada cop més reaccionària. Els propietaris mitjans i petits —una massa poderosa, a les comarques de regadiu— constituiran la dreta rural, passiva i desorientada.

Un altre sector de la propietat rural, mitjana i petita —del regadiu, és clar— va fer-se republicà. I republicans seran els jornalers de les mateixes contrades no controlats per la clerecia carlina. És l’altre ramal protestatari del camp. A la penúria del treball eventual s’uneix, en molts de casos, la desocupació periòdica produïda pel caràcter dels conreus. Collites com la taronja o l’arròs, que eren o esdevenien veritables monocultius en certes comarques, no donaven ni donen feina sinó durant pocs mesos l’any. Els partits republicans, en tant que dipositaris d’un vague radicalisme social, en polaritzaren la inquietud política. El moviment anarquista acabarà desplaçant el republicanisme entre el proletariat camperol: només el prestigi i la fascinació personals de Blasco Ibáñez havien impedit que aquest desplaçament fos més ràpid i multitudinari. Els successos de Cullera, el setembre de 1911 —matança integral dels curials del Jutjat d’Instrucció de Sueca, incloent-hi el jutge—, demostren ben a la clara que els anarquistes locals, en llur tàctica rupestre, no s’estaven de res. L’anarquisme dels medis proletaris industrials, o simplement urbans, té aquesta rèplica agrària.