Prolongació de l’artesania

L’embranzida industrialitzadora va tenir un vigorós desplegament a la primeria del segle passat. Les velles artesanies perduraven amb una encoratjadora solvència, i era d’esperar que l’esperit emprenedor de la burgesia realitzés una transformació de la societat valenciana semblant, salvades les proporcions, a la que durant aquella centúria experimentava la del Principat. A més de cent anys de distància, el resum que podem fer-ne no és precisament gloriós. El País Valencià ha quedat al marge de la revolució industrial. Segons dades del 1957, dins el valor net de la producció total valenciana, la indústria suposava el 33,5%, mentre que l’agricultura només en representava el 26,8%. Aquesta superioritat —més sorprenent, si tenim en compte la respectable importància del sector agrícola— no ens ha d’enganyar. En primer lloc, és encara una diferència de percentatges molt insignificant: hauria d’ésser major, de bon tros, a favor de la indústria, perquè l’economia valenciana pogués ésser considerada amb un carés mitjanament afalagador. Però, de més a més, es tracta d’una indústria desconcentrada, dispersa en petites empreses, en tallers gairebé familiars. Per dir-ho sense embuts: quan les estadístiques parlen d’indústria al País Valencià, hem de pensar que més aviat es refereixen a «artesania». Una mitjana de nou obrers per empresa, a la província de València, ja expressa ben clarament en quin nivell es mou l’activitat fabril local. Solament el 27,5% de la població activa treballa en manufactures: poc consolador, tot plegat.

Certament, les condicions naturals del País Valencià no resulten massa favorables per a la creació d’indústries d’alguna envergadura. La manca de matèries primeres i de fonts d’energia de gran potència ens tallava les ales. Tanmateix, si teníem vedada la possibilitat d’una indústria pesada, sí que hi havia el camí obert per a l’expandiment d’una indústria lleugera potent, com al Principat. Allà on la tossuderia, la perspicàcia i l’esperit d’empresa s’hi han posat, els resultats no han estat desdenyables: la producció tèxtil d’Alcoi o el complex d’Elx en són la prova. Cal pensar que la causa de la nostra retracció industrial resideix en factors d’una altra espècie. En l’actualitat no hi ha una «gran indústria» valenciana. Les instal·lacions metal·lúrgiques de Sagunt són un enclavament de capital, de matèries primeres i fins i tot de mà d’obra forasters. Quatre o cinc empreses més mereixerien el qualificatiu de «grans». Les «mitjanes» tampoc no abunden gaire. És la petita indústria, que sovint és estricta «artesania», la més nombrosa. I petita indústria vol dir capital migrat, migrada direcció tècnica, i maquinària de baixa productivitat. Només per una forma o altra de qualitat dels productes —des dels mobles als torrons— poden subsistir amb un mínim de seguretat. Diríem que és com una rèplica del minifundisme rural. Però amb el desavantatge d’una absència de voluntat expansiva. La memòria folklòrica ha retingut una frase que, al segle XIX, fou la consigna del comportament econòmic dels «burgesos» de València: «mil duros i tartaneta!». Es tractava d’una ambició, com veiem, ben moderada: de rendista. Amb una tal predisposició no podien plantejar-se iniciatives importants. No deixa de tenir el seu valor simptomàtic el fet que, entre els homes més emprenedors del Vuit-cents valencià, figurin alguns «valencians nous»: Josep Campo, per exemple, fill d’aragonesos acabats d’immigrar; els Trénor, de procedència irlandesa, per un altre exemple. Potser, però, no hauríem de concedir a la «indolència» burgesa cap responsabilitat singular. Sense un ímpetu tibant, per part de la burgesia, la indústria no podia construir-se, és cert. Ara bé: l’ímpetu no era suficient. Calien també diners. I els diners només podien provenir, o de la indústria ja en marxa, o de l’agricultura. La indústria que el XVIII havia llegat als homes del XIX en condicions pròsperes era la de la seda. Però la seda havia sofert una enorme crisi en la primera meitat de la nova centúria: en 1850, València només tenia 1.060 telers en funcionament —havia arribat a baixar fins als 600—, i quan en 1865 l’Ajuntament de la capital decideix d’enderrocar les muralles de la ciutat com a pas inicial d’una reforma urbanística, justifica els seus projectes en la necessitat de donar feina als treballadors desocupats en les manufactures sericícoles. Hom no podia esperar, doncs, que per aquest conducte pervingués la base de capital necessària. L’estalvi prenia també un altre camí. La «Sociedad Valenciana de Fomento y Crédito», creada per Campo, va aplicar-se principalment a inversions no industrials: era el fons agrari del país que podia proporcionar els diners per a la industrialització.

I el camp, a mitjan XIX, descobria la seva gallina dels ous d’or: la taronja. Això és un dels esdeveniments econòmics més revolucionaris de la història del País Valencià.

Però el fet mateix de la ràpida obertura dels mercats europeus a la fruita autòctona havia de desviar de la indústria els beneficis del camp. Abans que invertir els seus diners en un negoci que per a ell resultava remot i problemàtic, el propietari rural va decidir-se, assenyadament, a invertir-los en més terra o a augmentar les plantacions de tarongerar.

Com més passa el temps, més s’accentua aquesta tendència. Fins i tot es dóna el cas contrari a l’esperat: que beneficis de la petita indústria urbana vagin a parar a aquella poderosa bonificació de la terra. A la sola província de València, del 1900 al 1928, la superfície cultivada passà del 43% del total de l’extensió del seu territori al 57,5%. Del 1900 al 1922, en aquella mateixa demarcació, són posades en conreu 8.936 hectàrees d’arbres fruiters; del 1922 al 1928, l’increment és de 16.254. L’horta també progressa al mateix temps. Els bons rendiments així la promovien. I el riu de diners que venia i ve de l’estranger busca de col·locar-se en el camp, incessantment. Avui, tothom —kulak o notari, botiguer o metge, industrial o canonge— que arriba a recollir un grapat considerable de duros, pensa de seguida a esmerçar-los comprant un hort. La cosa ha arribat a un extrem de psicosi. Són diners que escapen a una ben necessària inversió industrial.

No és pas que, objectivament parlant, sigui un error econòmic en termes absoluts, tot això que ressenyo. En la mesura que comporta una expansió de cultius tan rendibles, és un encert. Però no hi ha solament això. L’afany d’adquirir terra ja en cultiu ha creat una excitació en el mercat de la immobiliària rústica que té més d’un caire calamitós. La gran demanda de camps —un bé limitat— ha produït una alça dels preus dels predis, que resulta desproporcionada, ben sovint, als beneficis obtinguts de llur explotació. De manera que no sols hom distreu diners d’unes aplicacions urgents, com són les industrials, sinó que també s’ha creat un clima «inflacionari» pel que fa al valor de la terra. La conseqüència pot ésser, un dia o altre, que els productes agrícoles locals resultin poc competitius. Aquesta, almenys, és, en síntesi, l’opinió de l’economista Fèlix Pareja. Sigui com sigui, cent-i-tants anys d’insistència en aquest sentit han fet que els capitals agrícoles valencians s’hagin acostumat a no desplaçar-se de l’agricultura. Quan les possibilitats d’inversió en el camp del país han començat a aparèixer com a poc rendibles, els «llauradors» s’han dirigit al camp d’altres llocs. No solament amb braços, sinó també amb diners valencians han estat colonitzades extenses zones de nous regadius espanyoles: Guadiana, Guadalquivir, Extremadura. Des del punt de vista col·lectiu, aquesta fuga d’energia i de diners és absurda; és més absurda encara, i nefasta, si pensem que origina uns nuclis agrícoles que s’alcen ja com a rivals de la nostra agricultura.

He volgut destacar aquestes qüestions perquè les trobo tan «típiques» com «perilloses», en l’economia valenciana actual. La industrialització, mentrestant, no ha avançat com caldria. Seria injust de negar que l’èxit agrari no l’ha beneficiada.

Últimament han aparegut bastants indústries lligades a l’agricultura, i fins d’altres que no hi tenen cap relació directa, sorgides unes i altres de capitals agrícoles. Però, en realitat, l’impuls que seria previsible, a jutjar per la potència del camp valencià, no es produeix. I serà superflu que m’estengui ací en consideracions respecte a les conseqüències que la falta d’una indústria expansiva té en la societat valenciana. La mediocritat de la burgesia local, la indefinició del proletariat, i totes les repercussions que sobre les classes mitjanes allò podia tenir, salten a la vista. Deixo que el lector, si no és valencià, les imagini. Si és valencià, per poc que hi mediti, les apreciarà en tota llur gravetat.