Més sobre els moriscos

Ja durant el regnat de Felip II l’administració de la ciutat de València havia passat les seves angúnies. Les males collites, cap a la darreria del segle —falta de blats, de pa—, havien desencadenat els habituals avalots populars contra nobles, Jurats i forners. Però l’expulsió dels moriscos destruïa els mateixos fonaments de l’economia del país. Una ànima càndida com el vicari Porcar podia escriure que l’exili dels neoconversos «fonc de grandíssima alegria per als cristians» i «dels grandíssims i portents miracles que havem llegit». Nobles i burgesos, religiosos i seglars no tardaren a comprovar que l’«alegria» i el «miracle» tenien unes tornes doloroses. En primer lloc, la pèrdua demogràfica que experimentava el País Valencià —el trenta-i-tant per cent de la població n’era desterrada— havia de comportar una aclaparadora paralització de les activitats laborals. Per bé que tres o quatre milers de moriscos poguessin eludir l’expulsió, i que alguns altres petits grups en quedessin graciats per la mateixa disposició reial, les cent vint-i-cinc mil persones que hagueren d’abandonar les terres valencianes en 1609, i alguns milers més que n’havien desertat abans, suposaven una sagnia de braços tremendament decisiva. Si, després, alguns nuclis expulsos aconseguiren de regressar al regne sense massa dificultat, tampoc no constituïren un nombre considerable. El buit d’homes que es produïa deixà en un abandó absolut extenses comarques i les —sovint populoses— moreries de les ciutats. Els camps van quedar incultes, i algunes indústries, totalment interrompudes. El desconcert no tenia precedents: era tota una catàstrofe en l’esfera de la producció local.

Les víctimes més aparatoses foren els senyors de vassalls: els senyors de moriscos. De cop i volta es trobaven sense llurs súbdits, sense els tributs que els treien, i amb les terres de llurs dominis desproveïdes de cultivadors. Però les conseqüències de l’expulsió s’expandien a totes les altres classes. Els burgesos, grans i petits, les comunitats eclesiàstiques, havien aplicat llurs estalvis en «censals» o préstecs hipotecaris que requeien sobre les aljames o sobre els senyors. I ara les aljames s’esfumaven, i els senyors, arruïnats, es negaven a pagar els rèdits i, naturalment, a tornar els capitals. La gent de la ciutat —de les ciutats— es quedà sense cobrar uns interessos que constituïen la base del seu pressupost, i defraudada en la recuperació de les quantitats invertides. Els municipis, de rebot, es troben amb dificultats per a cobrar de llurs veïns els impostos normals. I el baix poble, com és lògic, en pagava els plats trencats. L’abundància de moneda falsa que deixaren en circulació els moriscos, a les vigílies de l’expulsió, s’afegiria a les altres contorbacions. Costaria molt de temps al país de refer-se d’aquesta convulsió: al país i a cada una de les seves classes.

Historiadors, polítics i desenfeinats de tota mena han discutit apassionadament, durant els darrers cent cinquanta anys, a propòsit de l’expulsió. Hi ha hagut dicteris esgarrifosos i lloances efusives. Per als uns, allò fou un acte de vandalisme religiós, propi de la rígida intolerància que caracteritzà l’Espanya dels Àustries; fou, de més a més, un error econòmic lamentabilíssim, una causa més, però no insignificant, de la decadència d’aquella Monarquia. Per als altres, en canvi, fou un gest de virtuosa severitat, que, si entranyava afliccions materials, responia a ideals sublims i etcètera. La polèmica, per a mi, no té gaire sentit, i menys en aquests termes. Mirades les coses sincerament, no hi ha dubte que, des del nostre angle —de valencians actuals—, l’expulsió fou una sort. Algun erudit ha comparat la situació valenciana del XVI amb la de l’Algèria del 1961: comparança prou exacta, sí. Els moriscos eren un poble colonial a la pròpia terra —al capdavall, ells eren uns «valencians» més «antics» que els altres—, i els cristians eren una mena de pieds-noirs sobrevinguts i explotadors. Però, com que l’antagonisme dels dos «pobles» no podia transformar-se en integració completa, perquè era una dualitat irreductible —religió, llengua, mentalitat—, el més fort va eliminar el més feble. Més ben dit, el rei i els seus consellers van resoldre el problema eliminant els moros. Potser els cristians indígenes no ho haurien fet mai per pròpia iniciativa. Si el plantejament «nacional» del XVI hagués perdurat fins als nostres dies —i hi hauria perdurat, si no hagués mitjançat l’expulsió—, avui el País Valencià potser seria una altra Algèria. No ens hem pas d’enganyar. I no seria una perspectiva massa convincent, penso.

Les conseqüències del decret de 1609 costaren de remeiar. La repoblació dels país tornava a quedar pendent. En 1638, dels quatre-cents cinquanta-tres llocs que havien ocupat els moriscos, dos-cents cinc restaven abandonats, i els restants havien exigit un desplaçament de més de tretze mil famílies de cristians vells, de les altres localitats del regne. Aquestes migracions interiors permeten una lleu represa agrícola.

Aragonesos, mallorquins i gent del Pirineu català vindran a corregir, en diverses quantitats, aquella mancança humana. Potser també van acudir-hi francesos i castellans.

Malgrat això, el País Valencià, que abans de l’expulsió devia tenir uns quatre-cents cinquanta mil habitants, en 1718 —diu Cavanilles— encara no arribava als dos-cents seixanta mil: la pesta i la guerra també col·laboraren, sens dubte, a retardar la recuperació humana. Per un altre cantó, totes les classes havien quedat desballestades, i només els nobles —o alguns nobles— van restaurar-se de manera visible. Els senyors en foren els menys perjudicats, al cap i a la fi. La reducció de les «pensions» —els rèdits— dels «censos» fou ordenada a benefici d’ells. El rei els havia concedit en propietat els béns dels expulsos de les respectives jurisdiccions, els fa donació de noves terres i fins i tot els atorga indemnitzacions en numerari. La burgesia i les classes mitjanes, per contra, s’enfonsen rotundament. La Taula de València fa fallida. La depressió econòmica del XVII —general a Europa— acaba d’ennegrir el panorama. I s’hi produeix, segons Reglà, la típica polarització social del Barroc: una minoria de privilegiats enfront d’una massa d’humils.