Baptisme

—Encara no ho has entès, oi? Segur que no te’n recordes, la teva memòria és tan selectiva, tan maleïdament eficaç, t’ha enganyat tant per ajudar-te a sobreviure, que ja no saps ni què et diu. Va ser aquell dia que vaig venir amb el disc de Pink Floyd que m’havien dut uns amics de Londres. Devia ser l’única vegada que has fumat herba. Però no te’n recordes.

—Sí que me’n recordo. —No el vol interrompre, però no vol deixar que es pensi que ell té un dret especial, la memòria no és el seu patrimoni exclusiu, el passat els pertany igual—. Per què et creus que a la gossa li vam posar Floyd? —Necessita marcar el terreny del temps amb la seva presència, com un germà gran que reclamés la condició de primogènit—. Portaves una camisa amb un estampat molt peculiar, semblaven flors de lotus. El coll era molt llarg.

—També venia de Londres. Així, te’n recordes.

—Sí.

—Vam jugar a «Quin és el teu primer record?». Era el meu joc preferit. Ja hi havia jugat amb la Teresa, però sempre contestava el mateix. Va dir que jo era el seu primer record. El primer. Jo no vaig contestar, perquè no podia. No ho vas entendre, oi? No en tenia cap, de record. No he tingut mai un primer record perquè no en tinc cap. No n’he tingut mai, de records. Els records pertanyen al passat, però, a la meva vida, el passat no existeix, no ha existit mai. Tot passa sempre en un present incessant. Tot passa a la vegada. I tot passa una vegada i una altra. Les mateixes coses passen a la vegada que les coses que ja han passat i les coses que encara han de passar. Ja m’hi he acostumat, a viure així. Però aleshores tot just ho començava a comprendre. Per això no podia contestar. Quan hi jugava amb la Teresa fèiem broma perquè cada vegada m’inventava un primer record diferent. Davant teu, no vaig voler dir res. Però tu sí que ho vas fer.

Mentre parla el Jep, al pensament del Marià s’hi encenen i apaguen, com llums de colors d’un parc d’atraccions, postals lluminoses: adroguers amb bata blava que furguen les escombraries, un goril·la blanc que camina d’una manera una mica estranya, la família Kao amb un Cetme, un gos mort que ressuscita dins d’un tramvia, un guàrdia urbà amb salacot que vola amb l’àvia dins d’un tornado, Puig Antich amb caramels als ulls i l’Anna Maria amagada en una pila de pèsols, Franco a la butaca del dentista, els presidents Pujol i Maragall als vestidors de la piscina, l’Oriol amb una bossa de plàstic al cap, la Núria amb una màscara del Toni, un home amb un pal de ferro amb la punta doblegada, com un ganxo, i un milió de manifestants ensonyats a l’hora dels torrons, la Patri i l’Uri amb banderes estelades i la Teresa amb un plat de macarrons.

L’haurà d’escoltar. Ho sabia abans de venir. Li ha de deixar que buidi el pap del tot, fins que trobi la pau, abans que s’ennuegui amb les seves últimes paraules. No té la temptació d’interrompre’l perquè ja fa estona que se’l mira als ulls i comprova la progressiva fixació de les pupil·les, en una posició estàtica i cada vegada més distant. Les paraules que el Jep encadena amb menys saliva a cada frase brollen seques d’una boca que va més i més a poc a poc, com si el cap del Jep es volgués assemblar a un d’aquells models que feien servir per estudiar. Com en un fantomas, la seva testa perd la mirada i és tan sols una boca oberta. La resta del seu cos, com si es volgués aturar a la vegada, imita sense voler-ho la quietud d’una estàtua. El braç dret, encarcarat a mitja alçada. El braç esquerre, fent el gest d’agafar un paraigua. Però no és cap dama antiga, sinó un home gran que sosté un got de plàstic.

—Sí, fas ben fet de mirar aquest got. I no, per favor, no em preguntis quin verí hi he posat. No vull que passis els últims moments de la teva vida intentant esbrinar quin remei podries trobar-hi. Sàpigues, només, que ara mateix has de començar a notar els primers símptomes. Rigidesa muscular. No podràs parlar i després no et podràs moure. Em penso que és això. Tot seguit, dificultats respiratòries. I, al cap de poc, una aturada cardíaca. T’he donat una mort molt millor que la d’ella, no et podràs queixar.

—Ja està? —el talla el Marià, com si li volgués tornar les paraules que li havia deixat anar el Jep a la plaça Lesseps.

—Em queda una cosa per dir-te. No vols saber per què? Els primers anys vivia pensant que t’ho havia de tornar. Tot aquell dolor que es repetia sense parar.

—Havies deixat la medicació, és això, oi? Les aspirines… En deies així. Ho vas deixar aquell dia, oi que sí? Què era? Haloperidol no ho crec, la Teresa deia que no tenies res diagnosticat. Una fenotiazina o benzamida? Quina mena d’antipsicòtic prenies i vas deixar de cop? Tots aquests anys, Jep, tots aquests anys. Per què t’has fet tant de mal? Ets l’excepció a la regla que em va explicar un amic, ja fa molt de temps. Se suposa que els de Barcelona sabem distingir entre el temps personal i el temps de la història, se suposa que…

—Volia saber què feies. Volia anar on eres. Et vaig veure amb els nens, veníeu del parc. A vegades m’esperava a la porta de la consulta. A vegades anava a casa dels teus pares. Et sotjava. Et maleïa.

—Tots aquests anys…

—Fins que em van enviar al poble d’aquí a prop. Els pares em parlaven de tu, de tant en tant. Su, su…, suposo que estaven convençuts que m’aniria bé, que necessitava fixar les coses en algun moment del meu temps. Van morir junts. Van caure d’un precipici. No vas llegir res d’un autobús que es va estimbar als Andes? Ells hi eren. Al cap de poc vaig saber que el teu fill…

—Lamento el dolor.

—Constantment. Per això mo…, per això mo… —La paraula mor als llavis i el Jep empassa saliva per reprendre el discurs—. Per això moriràs. Ara ja no és cap revenja, ja no, ja… —Estossega per dissimular que li costa parlar—. He d’ajustar el temps. Només tu m’hi pots ajudar i només ho pots fer d’una manera. Moriràs, a poc a poc, aquí mateix. Tindràs una mica de temps per pensar en la teva vida, des del primer dia que recordis fins a l’últim. Mentrestant, tant, ta, jo, jo… —Es torna a encallar i prova de moure un braç per clavar-se un cop al pit, però l’extremitat no l’obeeix—. Jo seré aquí, al teu costat, i contemplaré la teva mort. Per això ho he hagut de fer. Per tornar a començar. Moriràs perquè jo… —S’atura i s’adona que, a més de la boca i del braç, també li costa molt bellugar la resta del cos.

—I ja està? Això és tot? —Se’l mira el Marià.

—Sí —mussita mentre prova de seure, a poc a poc.

—Molt bé. Si ja està, és millor que t’estiris. T’ajudo? —S’aixeca i agafa el Jep per les espatlles, que es mostra dòcil de cop i volta—. Així va bé?

—Sí. —Gairebé no se’l sent.

—Estira’t. —L’ajuda a jeure a la gandula, al costat de la gandula on ell prenia el sol quan el Jep ha arribat—. Descansa. Molt bé.

El Marià s’estira a la seva gandula. Tanca els ulls un moment i veu la Teresa que no va voler veure, la Teresa amb la cara desfigurada. També veu la cara de terror de l’Oriol a la presó. La cara espantada de l’Olga a l’hospital. I vessa dues llàgrimes, només dues, que s’aturen al pòmul, com una ofrena trista al sol.

—Saps què és l’anamnesi? —Tomba el cap per veure el Jep, però sense canviar el cos de posició, estirat encara a la gandula.

—Nnnn… —el Jep intenta bellugar els llavis per construir una vocal, però n’és incapaç.

A terra, entre ells dos, l’un dret i l’altre tombat, hi ha els dos vasos de plàstic.

—És la primera tècnica que aprenem els metges. Fem preguntes i escoltem les respostes del pacient. És de vital importància. D’aquesta manera, detectem la informació més rellevant. Aquest coneixement de l’estat anterior a la morbidesa, perdona’m que ho digui així, és com ho vaig aprendre, ens ajuda a l’hora de fer el diagnòstic clínic. Per això se suposa que sabem escoltar, hem après a fixar-nos en les paraules dels altres.

El Jep fa el gest com si volgués alçar una mà, però tot just mou un parell de dits.

—Per això m’ha cridat tant l’atenció quan m’has dit: «Té, ja em quedo el roig». Perquè tu no dius «roig», dius «vermell». I, sobretot, perquè me l’has donat a mi. No tenia gaire importància, només m’ha cridat l’atenció. Però sí que m’he fixat molt bé en els teus gestos. Perquè parlaves del got que tenies a la mà dreta com si fos el de la mà esquerra. Se m’ha acudit que potser estaves tan foll que em volies emmetzinar. No he deixat de pensar-hi, tenia por. Em sembla que fins i tot he vist això que diuen que es veu, ja m’entens, les postals de la meva vida. —Tomba el cap fins que queda ben recte, amb la vista posada al cel—. Després, quan he observat que els ulls se’t quedaven fixos en un punt i que et costava mantenir-te dret, que parlaves amb cops secs, m’he assossegat. Tots els detalls s’endreçaven. Era evident que la meva sospita era encertada, però també em quedava clar que t’havies equivocat. Una altra vegada, oi? Ara ja n’estic segur. Per això t’he preguntat si ja estaves. Perquè volia que tinguessis temps d’acabar. —Se’l torna a mirar—. Adéu, Jep.

—Aaaaa… —Una vocal s’esfilagarsa des de la seva gola.

—Et vaig estimar, Jep, et juro que et vaig estimar. Per això em sap tant de greu que m’hagis odiat tant. Eres com un germà petit, el germà que no havia tingut mai. Però, mira, només puc tenir germans que es morin abans que jo. Què hi has posat? Amb aquesta rigidesa muscular, podria ser cicuta, que es troba fàcilment. Però no hi ha convulsions ni vòmits. És igual, ja no m’ho pots dir i deu ser massa tard. Ni com a doctor no et puc salvar. Però no et preocupis, encara tinc títol de metge i puc firmar el certificat de defunció. Diré que has mort d’una parada cardíaco-respiratòria i t’estalviaré l’autòpsia, t’ho prometo, per la Teresa i per l’Oriol.

El Marià gira el cap una altra vegada cap al cel. Tanca els ulls de seguida, perquè el sol l’encega. Sap que el Jep morirà molt aviat, al seu costat. Però només vol descansar. Necessita descansar. Potser sí que es podria quedar al poble uns quants dies més. Només uns quants dies. El temps necessari per decidir si encara ha de viure a Gràcia o si, per fi, se n’ha d’anar a viure a Girona i, d’aquesta manera, podrà veure el seu nét més sovint. O potser no n’hi ha prou amb uns quants dies. Potser s’haurà de quedar aquí per sempre. No hi ha cap paradís millor que l’autèntica pau a la terra, i aquí, diminuta i encongida, aquesta pau hi és.

El Jep també voldria tancar els ulls, però les parpelles no l’obeeixen. Es maleeix a si mateix. No pot ser que la pressa l’hagi dut a equivocar-se una altra vegada. La mateixa pressa amb què va ficar la mà equivocada a la butxaca equivocada i en va treure aquella píndola, semblant a les aspirines franceses que solia dur a la butxaca i que no era cap aspirina ni era francesa.

Que ho hagi volgut oblidar no vol dir que hagi aconseguit d’ignorar-ho. Ho ha sabut sempre, que la Teresa va saltar al buit, des del balcó d’un quart pis, sota l’efecte de la mescalina que ell li havia donat per error. O no era cap mescalina? Ja ho sap, que no. Va ser la píndola del temps. Una d’aquelles píndoles que l’ajudaven a esquivar els moviments circulars dels rellotges, les que asseguraven que el calendari anés endavant sense tornar a passar els mateixos fulls una vegada i una altra. Les avorrides píndoles de la vida que no entenia, perquè duien l’ombra al pensament, el feien sociable al mateix temps que el desorientaven perquè ja no sabia estar-se quiet en una línia concreta del temps. Com el mariner que a terra es mareja, el món era millor, o més comprensible, sense les seves aspirines. Quan havia començat a anomenar-les d’aquesta manera? Quan va ser que en va dir aspirines per primera vegada, de les seves píndoles del temps? No té cap resposta per a aquesta pregunta ni per a cap altra. Ara ja no. S’han esborrat totes. En canvi, li queden moltes preguntes.

De debò li ha donat el robí? De debò que, al final, ha posat el verí al diamant blau? Hi havia pensat tantes vegades. Quan va venir al poble, i va decidir que seria aquí on el volia veure morir, ja es va fixar en aquests vasos de plàstic, com els d’un menjador escolar. Li va agradar tant que fossin de dos colors, d’aquests dos colors.

Va estar setmanes rumiant sobre aquesta situació. Com si ja l’hagués viscuda molts cops. Però no s’acabava de decidir mai i va pensar que ja ho faria a l’últim moment. Sempre que ho ha tornat a viure, el temps s’ha aturat per tornar enrere just abans d’arribar a aquest instant. Per això no ha sabut mai quin color triava. Per això ha hagut d’improvisar i ha decidit que recordaria a quina mà hi tenia el got amb el verí. Per això s’ha equivocat. I per això, en comptes de morir, el Marià es lliura a la vida amb plenitud.

Això de la plenitud, el moribund ho comprèn quan veu com l’home nu que hi ha a la gandula del costat s’abaixa la pell del prepuci, per descobrir el gland i animar-lo amb carícies solars. El Jep enveja el sol perquè abraça el Marià, l’acarona amb rajos amics, li passa la mà daurada pels testicles.

Aquesta imatge fulgurant, la del sol que bateja un home de setanta anys quan ungeix el penis amb dits càlids, és l’última cosa que els seus ulls contemplen.

L’última idea que arriba a percebre, abans d’emprendre el vol cap enlloc i anar-se’n per sempre, és una barreja confusa de dos colors molt diferents que se superposen, l’adéu de dues mans que es confonen de costat i la noció borrosa de dues busques que es troben a les dotze en punt, com cada vegada que el final s’acobla amb el començament.