Càries

1997

—De tota manera, no tens cap motiu per anar-te’n.

—Tots, Marià, els tinc tots, els motius.

—Queda’t. És casa teva.

—Ja n’hem parlat.

—No, no hi estic insistint. Ja ho he entès. El que vull dir és que és el teu pis. Ja buscaré alguna cosa.

—No, no ho has entès. No em vull quedar, aquí no hi vull viure ni un dia més. Em fa mal. No ho pots entendre, això? I tu no t’hi hauries de quedar, tampoc. Aquestes parets em fan mal. Aquest sofà em fa mal. El maleït aquari em fa tant de mal que no t’ho pots imaginar.

—Me’n desfaré.

—Ja seria hora.

—Fa temps que ho penso. Una vegada vaig estar molt a punt de fer-ho, però no sé què va passar. Ja ho tenia coll avall, de veritat.

—Et crec. Si tu m’ho dius, jo et crec. Però no serveix de res. Al contrari, això demostra que faig ben fet. Han passat tantes coses, Marià, i no has dit res. Potser ho has pensat, però no has dit res. Mai.

En això té raó. No han parat de passar coses. La notícia que l’Oriol s’havia asfixiat, amb una bossa de plàstic que algun altre pres havia escamotejat i li havia donat, el va deixar tan atordit que era impossible dir res. Què esperaven que digués? Quines paraules volien que pronunciés? No havia passat ni trenta dies a la presó.

Aquell noi forçut, amb espatlles i braços de nedador, havia sigut de cop i volta tan fràgil com un peix tropical, que amb un canvi lleuger de la temperatura en té prou per morir, que amb una variació molt tènue en el grau d’oxigenació de l’aigua ja se sent en un hàbitat irresistible.

L’advocat s’havia mostrat molt optimista. No hi havia hagut intenció de causar aquells danys, sinó la reacció irada del parent d’una víctima. Fins a cert punt, havia sigut un accident. Els joves es poden convertir sense voler en els protagonistes d’aquesta mena d’accidents. L’home, que el Tomàs els havia recomanat, era prim i adust, no mostrava cap voluntat d’enganyar-los i sospitava que el seu aspecte podia resultar desagradable, potser a causa de l’abundància amb què la caspa li tacava l’americana fosca, potser perquè no es treia els pèls dels narius ni de l’interior de les orelles. Però demostrava que sabia de què parlava. Els havia anunciat que la fiscalia intentaria agafar-se als dies que l’Oriol havia seguit el Lluís per refermar la tesi de la premeditació.

Com que hi havia hagut una violació, confiava que el fiscal no s’hi voldria acarnissar. Calculava que el podien condemnar a un màxim de dotze anys. Amb bon comportament i la reducció de pena, potser al cap de cinc o sis anys ja podrien demanar el règim obert. Potser abans i tot. Anar a dormir a la presó no era tan greu. Això era el que els volia fer veure, i l’Anna Maria feia cara d’entendre-ho. Per al Marià era tan estrany que el seu fill passés un sol dia a la presó com que l’hi tanquessin tota la vida. L’Oriol ho devia veure de la mateixa manera. Així que va poder, va escurçar la condemna pel seu compte, abans que hi hagués cap sentència, abans que se celebrés el judici.

Va ser el punt final. Que l’Anna Maria trigués tres anys a dir-li que se n’anava només s’explicava perquè després d’aquella notícia tots dos van moure’s tan a poc a poc que, sense que se n’adonessin, ja havien passat tres anys. Però el punt final ja estava dictat. Quan l’advocat els va telefonar i els va dir que hi havia de parlar amb urgència, l’Anna Maria va voler pensar que potser el noi tornava a casa. Quan l’advocat va sortir del pis, amb la cartera sense nanses sota el braç, va deixar un polsim de caspa al seu darrere i una tristesa impossible de guarir.

No tindrien el seu cos l’endemà perquè li havien de fer l’autòpsia. L’Anna Maria el volia veure però no podia ser. Quan la policia va dir al Marià que la sospita de suïcidi comportava l’actuació dels forenses, es va recordar de les paraules que el Jep havia dit quan havia anat a la consulta per comunicar-li que la Teresa era morta: «T’ho imagines? Tot de metges que…». O sigui que quan el Marià mirava de fer entendre a l’Anna Maria que ja estava bé que no els deixessin veure el cos del seu fill, va ser inevitable que pensés en la Teresa.

Al funeral hi va anar tot l’equip de natació, que havia volgut deixar constància del seu afecte amb un text breu a la cinta verda llaçada a la corona de flors que havien pagat entre tots: «El teu equip no t’oblida», a l’esquerra, i «Nedem amb tu», a la dreta. Hi havia dues corones més. La de la família era vermellosa, encesa. La dels companys d’estudis era multicolor i més alegre. Hi havia també uns quants poms, pocs de grans i vistosos i bastants que eren més discrets. La majoria duien cintes enrivetades amb tons daurats o d’argent. Paraules de memòria convertien els rams en missatges de consol.

L’Olga seia amb els pares al primer banc, i just darrere seu hi havia el Carles, que de tant en tant li posava la mà damunt l’espatlla, amb tanta suavitat que l’Olga gairebé ni se n’adonava, i li xiuxiuejava paraules dolces. L’Anna Maria no es movia gens ni mica, talment com si s’hagués convertit en una dona de pedra. El Marià es distreia llegint les cintes dels poms acolorits. «Els teus amics t’estimem i no t’oblidem» li semblava una promesa vana. «Sempre amb tu, Oriol» no se sabia de qui provenia, però la va llegir tres vegades. «Lamento el dolor» era una expressió original, però una mica ofensiva i, sobretot, sorprenent. No anava firmada per ningú.

Els avis ploraven sense fer gens de soroll, com si els gestos del capellà els haguessin silenciat, i els pares de l’Oriol no s’havien d’esforçar per conservar la calma, gràcies a les píndoles que el Tomàs els havia prescrit. No pensava discutir si era més o menys convenient: els va manar que se les prenguessin. L’Anna Maria en va fer cas perquè l’hi deia el seu germà gran, i el Marià en va fer cas perquè l’hi deia el seu amic.

Però no podrien prendre tranquil·litzants sempre més. Ja ho sabien. Els primers dies, l’Anna Maria entrava i sortia de l’habitació de l’Oriol sense cap motiu. Tocava les medalles, acariciava la fotografia on el seu fill duia la torxa olímpica pels carrers de Barcelona. El Marià abocava més menjar del compte als peixos de l’aquari i es va estar a casa, vagant com un esquelet desballestat, fins que el Tomàs li va suggerir que li convindria tornar a la consulta. Van proposar a l’Anna Maria que també hi anés. La Marta, tota sola, ja se’n sortia prou bé, però no li faria cap nosa una mica d’ajuda. D’aquesta manera, estarien tots quatre junts, tot el dia, cada dia.

Vivien refugiats en aquella atmosfera, aromatitzada amb clau d’espècia a causa de l’eugenol. El Tomàs i la Marta els acompanyaven fins a casa quan plegaven, la majoria de les vegades amb el cotxe i de tant en tant a peu. Sopaven junts gairebé cada cap de setmana, o bé divendres o bé dissabte. No s’entretenien amb gaires filigranes. En tenien prou amb una mica de pa amb tomàquet i uns talls de formatge, una amanida, una copa de vi. Es feien companyia fins que la son els vencia.

Com que no tenia sentit parlar dels fills, perquè l’Oriol hauria reviscut falsament entre l’enciam del Baix Llobregat i el formatge francès, l’Olga i el Jordi també havien desaparegut de les converses nocturnes. La nostàlgia estava prohibida, els records s’havien esborrat, el passat no havia existit mai. Es forçaven a comentar les incidències de la jornada. De cop i volta els tocava parlar de gent que no coneixien. La dona aquella del pont de tres peces, que no hi havia manera que es deixés clavar l’agulla tot i les precaucions de sempre per acostar la hipodèrmica a la geniva sense que el pacient l’arribés a veure. El representant del dipòsit dental que feia aquella olor tan pertorbadora, no podien saber si perquè triava una colònia massa forta o perquè els porus de la seva pell ja l’emetien de manera natural. Aquell pacient que sempre fa tard i explica cada vegada una excusa diferent. El que anul·la la visita sempre una hora abans, potser perquè té tanta por del dentista que, quan arriba el moment, no es veu amb cor d’anar-hi. El que no es renta mai les dents i pretén que a la consulta li resolguin amb un cop de vareta màgica les conseqüències de la seva deixadesa. També hi ha aquell adult que té les dents mal posades a causa d’una onicofàgia severa, allargada tants anys que ha provocat l’avançament de la mandíbula.

Cap d’ells quatre no s’ha mossegat mai les ungles, ni tan sols quan eren criatures. Però l’Oriol, quan tenia tretze i catorze anys, rosegava la punta del bolígraf mentre estudiava, i això que el Marià l’havia advertit que ho havia d’evitar. No era tan fàcil que l’Oriol arribés a desaparèixer de les seves converses. L’home que tenia els dits fets malbé i la boca castigada els havia fet pensar en el fill. Una altra vegada, el noi tornava de la tomba perquè un pacient deia que li agradava nedar. Un dia que ja no hi pensaven en tota l’estona, sortia al diari la notícia que havien atrapat un violador, i això els feia fabular que, si la policia hagués enxampat el Lluís, l’Oriol no li hauria pegat mai.

Tot i les dificultats, perseveraven en la seva voluntat de sobreviure, i la fortalesa del Tomàs i la Marta es va convertir a poc a poc en l’única solidesa que el Marià i l’Anna Maria podien apreciar. El món s’hauria esquerdat sense ells, s’hauria obert un esvoranc tan gran davant dels seus peus que hi haurien caigut sense remei. Els seus amics eren el ciment que reparava la peça, l’únic guariment per a una lesió que no es podia guarir. Acomplien la mateixa missió que el llum que els dos metges feien servir per unir els components dels adhesius mitjançant la fotopolimerització, amb la gran diferència que el llum en té prou amb una aplicació d’entre deu i vint segons mentre que la presència del Tomàs i la Marta havia de ser constant perquè tingués algun efecte.

Quan els deixaven a casa, com si el compost que els unia s’hagués escindit en dues meitats, cadascú feia la seva. L’Anna Maria engegava el televisor i s’hi plantava al davant, li era igual què oferissin. El Marià intentava llegir, sense èxit, un exemplar endarrerit de la Gaceta Dental. Es ficaven al llit amb un marge suficient per assegurar-se que l’altre ja dormia, i el Marià era gairebé sempre el primer.

L’Olga no solia sopar a casa. Es quedava moltes nits a casa d’una amiga de Girona, que es deia Patrícia i que vivia amb els avis de Barcelona. Havia deixat d’anar amb el Carles. No volia tenir cap noi que se li enganxés al costat. Els caps de setmana, si la Patrícia anava a casa dels pares, l’Olga també hi anava. Havia trobat una manera de no ser-hi, i això els deixava tant d’espai lliure que el Marià i l’Anna Maria no s’hi podien acostumar. Potser també els hauria agradat anar-se’n a Girona, encara que fos només a cent quilòmetres de distància.

És el que va fer un dia l’Anna Maria. Va dir al Marià que aniria a passar el cap de setmana amb l’Olga. Dormiria en un hotel, perquè no volia acceptar l’oferta dels pares d’aquella amiga per quedar-se a casa seva. Però sortiria amb elles. L’Olga li havia dit que no podia ser que no conegués el call de Girona. El Marià va aprofitar que estava sol per anar a veure els pares. Però s’hi va estar poca estona.

Quan va ser a casa, va remenar els calaixos del tram d’armari de l’Anna Maria. Hi va trobar aquell disc de la Barbara que ell li havia regalat. El va deixar al seu lloc, però va agafar del sostremort la capsa de cartró on havien desat els vinils, ja feia uns quants anys. Va trobar el disc de la Maria del Mar Bonet, però no el podia escoltar perquè el mateix dia que havien desat els discos havien entaforat el tocadiscos al fons d’aquell forat fosc que l’arquitecte havia previst sota el sostre del passadís curt que feia de distribuïdor. No calia que s’esforcés a agafar-lo perquè no tenien agulles. O potser sí. D’agulles se’n devien poder comprar. El va agafar. Estava embolicat amb un plàstic gruixut amb bombolles d’aire. En va treure la pols, el va endollar i va comprovar que encara girava. Va anotar la marca i el model i va anar amb metro fins a la mateixa botiga on havia comprat els discos per a l’Anna Maria. No en tenien, d’agulles, però li van saber dir on en podia comprar.

Va dinar en una pizzeria plena d’italians. No els entenia, però reconeixia l’idioma. Li passava el mateix amb l’anglès o l’alemany. De francès sí que en sabia, perquè l’havia estudiat a escola. Ho havia pogut demostrar quan havien anat a París amb el Tomàs. Tots dos competien a veure qui entenia millor la notícia sobre la mort del doctor Schweitzer. Després havia exhibit el mateix coneixement d’un francès suficient però molt escolar la vegada que hi havia tornat en el viatge de noces i l’estiu de 1988, amb l’Anna Maria i els fills, quan l’Oriol encara no tenia catorze anys i l’Olga n’havia fet dotze.

Potser haurien hagut de viatjar més sovint. Potser haurien hagut de sortir més per Barcelona. Però no li havia semblat mai que l’Anna Maria ho trobés a faltar. De soltera, havia anat a algun concert, perquè el Tomàs li aconseguia entrades, i la satisfeia escoltar els cantautors que protestaven contra el règim, però això no la convertia en una persona gaire rebel. Havia anat a escoltar Moustaki, sí, però al Palau de la Música. No s’hauria d’enganyar més del compte.

Tots dos han sigut casolans, i ara no tindria cap sentit queixar-se’n. Havien viscut una mica d’esquena al món, potser sí, però és que havien creat un món particular que els ho exigia tot. Abans de formar entre tots dos aquesta cèl·lula indefugible anomenada família, no van ser mai activistes contra la dictadura. Després, quan ja vivien al nucli d’aquesta cèl·lula, no van ser partidaris fervorosos de cap de les opcions que durant la transició espanyola van provar de consolidar-se. Podien reconèixer els idiomes, però no els entenien. S’adonaven que «a fora» passaven coses, però era «a fora». No ho havia fet mai abans, però ho va decidir de sobte. Va demanar al cambrer si li podia portar un setrill d’oli picant.

Quan va arribar a casa, va connectar el tocadiscos als altaveus. Va buscar al mateix lloc on l’havia trobat el cèrcol negre que calia ajustar a la pua del mig per als discos de 45 revolucions per minut. Va posar el disc de Bocaccio Records. Només volia escoltar la cançó de la cara A. «L’ocell, rei coronat», cantava la Bonet, «lluïa un diamant blau». La va sentir unes quantes vegades. «Bon ocell, porta’m amb tu al país d’altres temps».

No va sopar. Va dormir al sofà. Al matí es va ficar a la dutxa i va esmorzar sense gaire gana. Es va rentar les dents. Va sortir a fer un volt. Va caminar una hora ben bona pel parc de Monterols. Va dinar en un restaurant del barri. No hi havia turistes. Quan l’Anna Maria i l’Olga van arribar, a mitja tarda, el van trobar assegut al sofà, escoltant per enèsima vegada la mateixa cançó.

Després de l’estiu, l’Olga se’n va anar a viure a Girona. Hi havia trobat una feineta, en una botiga de bijuteria. Estudiaria Turisme, com la seva amiga. Compartirien un piset que els pares de la Patrícia els deixaven. L’Anna Maria hi aniria sovint. S’hi quedava el cap de setmana. Aviat va agafar el costum de baixar amb cotxe dilluns a primera hora. Es presentava a la consulta i se saludaven amb un cop de cap en comptes de fer-ho amb un petó lleuger, conjugal, volgudament consuetudinari.

La mare de la Patrícia sabia fer pastissos i en va ensenyar a l’Anna Maria. Uns quants dilluns en va dur a la consulta: pastís de poma, pastís de prunes i formatge, pastís de nous i pastanaga. La Marta els tastava i en cantava les excel·lències. L’Anna Maria insistia que s’emportés la resta. «Nosaltres no ens el menjarem», deia, i era una excepció, perquè ja no pronunciava mai el pronom personal de primera persona del plural.

Aquell any va passar de pressa i potser no hauria constat al calendari de cap manera si el tercer infart no hagués deixat el pare del Marià tan baldat. Va adquirir l’hàbit d’anar-lo a veure cada dia, quan sortia de la consulta. Molts dies s’hi quedava a sopar. Menjava verdures o sopa, de primer, i peix a la planxa de segon, més o menys com havia fet quan era una criatura. Quan el pare es cansava i anava a dormir, s’esforçava perquè la conversa amb la mare no s’apagués massa aviat.

El pare va morir abans que s’acabés la primavera. El van enterrar al cementiri de Montjuïc. Quan deixaven un pom de crisantems a l’anella de ferro, el Marià va somriure de manera ostensible i la mare va preguntar per què ho feia. Va contestar que no ho sabia, però mentia. No era una relaxació muscular beatífica sinó un somriure alegre, de retrobament, perquè havia recuperat de cop i volta aquella ganyota del pare davant dels miralls del Tibidabo.

Encara no ho podia saber, però aquest missatge de tants anys enrere seria la premonició d’una capacitat desconeguda per copsar amb un coneixement nou els altres records amagats. El va ajudar a descobrir aquest poder adquirit la companyia pacient de la mare.

L’anava a veure dos o tres dies per setmana. Ella aprofitava aquestes visites per treure la pols de la memòria. Un dia li ensenyava la seva insígnia de La Salle i ell s’exclamava que encara conservés aquell pedaç amb el lema «Signum fidei». Un altre, li feia veure el jaqué que el pare s’havia posat el dia que s’havien casat. No sabia per què encara el tenia.

Si ella no tenia ganes de parlar, el Marià es ficava a l’antic despatx del pare i remenava les seves carpetes, amb comandes que ja no faria mai, fotografies en blanc i negre dels seus viatges i una pila de recordatoris que conservava de tots els funerals d’amics i parents. Hi havia els recordatoris dels avis de Badalona, amb versos de Joan Maragall:

Un dia hi va trobar el recordatori de l’Oriol. L’Anna Maria havia triat amb pressa una imatge d’un mar d’onades calmes. No hi havia cap vers, només l’afirmació contundent que no seria mai oblidat.

Va respirar fondo abans de sortir del despatx. Sense pare ni fill, perdut al buit de les generacions sense vincles, descobria una perspectiva il·luminadora. Els detalls del passat adquirien una consistència menys pastosa, configuraven un mapa que s’entenia, eren traces fosques i clares sobre paper articulat. De cop i volta hi havia frases que la mare havia dit quan es va casar, que gairebé havia oblidat i que tornaven amb una sonoritat tan clara que podrien haver estat dites aquell mateix vespre, entremig d’una recomanació que al peix no s’hi ha de posar mai llimona i un tu-no-te’n-recordes-però-quan-eres-molt-petit. «Aquesta vegada sí que ho has fet bé». Era com si li demanés perdó per haver-li fet la guitza mentre vivia amb la Teresa. Ho havia dit quan els nuvis ja se n’anaven, quan ella els acomiadava, a la porta del taxi que se’ls enduia cap a l’aeroport.

També era capaç de percebre amb més precisió altres detalls que li havien semblat insignificants o que potser estaven reservats a les persones que, com ell, havien perdut el futur i el passat a la vegada. L’olor de poma madura que desprenia la dona a qui havien demanat per l’Olga, de seguida que van arribar a l’hospital. La blavor estrepitosa d’un cel imaginat amb els records de l’àvia que havia vist un tornado. El tacte intrèpid del pelatge de la Floyd i el pessigolleig de la llengua de la Teresa al seu gland.

Amb la mateixa mirada nova, encesa per la desolació, quan va tenir el recordatori de l’Oriol entre els dits podia llegir en la memòria aquella cinta entre altres cintes que li parlava només a ell: «Lamento el dolor». Els empleats de la funerària havien posat les corones al carro de rodes. També havien agafat els poms de flors. L’altra meitat de la cinta quedava per fi al descobert: «Constantment». Volia dir una vegada i una altra. Sense parar. Com si el temps es repetís. Quan van ser al cementiri, i els altres empleats van deixar les corones i els poms de flors davant del nínxol, el Marià va esperar que no el veiessin i va agafar aquell pom. No gaires minuts després, el va llançar per la finestra del taxi que se’ls enduia cap a una casa trista.

De vegades, si era dilluns, portava a la mare dos talls de pastís embolicats amb paper d’alumini. Li agradava el de prunes i formatge més que cap altre, però acceptava el que hi hagués. Però ja no n’hi durà més perquè l’Anna Maria no tornarà a la consulta. Ho va decidir fa una setmana. Ha llogat un pis petit a Girona, no gaire lluny d’on viu l’Olga. Confia que el Marià no hi posarà cap pega. Ja sap que les coses no van tan bé com van arribar a anar, però està segura que ho podrà pagar, si més no fins que ella trobi la manera de ser independent del tot. La resposta pràctica d’ell ha sigut la que ella esperava. El compte corrent on tenen els diners continuarà a nom de tots dos. Pot disposar del que hi hagi sempre que ho necessiti. Ni tan sols és un acte de generositat.

L’ha mirada mentre ella feia tres maletes i l’ajuda a carregar-les al portaequipatge. L’Anna Maria ha insistit que no cal que s’ho endugui tot perquè és només una separació. No cal que facin cap tràmit. No vol que omplin papers. N’hi ha prou si viuen separats, i ella ha repetit que a Girona s’hi està molt bé. Hi fa més fred, no hi ha el mar tan a prop, però és una ciutat bonica. El Marià hi ha estat molt poques vegades, i això que només hi ha cent quilòmetres, s’hi arriba amb el tren. No hi ha anat mai per veure l’Olga, perquè l’Olga, de tant en tant, molt de tant en tant, ja l’ha vingut a veure a Barcelona. Han sigut sempre visites molt curtes, quasi tan curtes com les visites que ell fa a casa de la mare.

Com que l’Anna Maria no s’ho ha d’emportar tot, perquè no és cap divorci, ja ho han deixat clar mil vegades, deixa el disc de la Bonet i també els altres discos que eren d’ella. Quan ja han carregat el cotxe, el Marià intenta fer-li un petó, molt lleuger, conjugal, desapassionat, però ella enretira els llavis i només li ofereix una galta. No li queda més remei que plantar-li un petó trist al pòmul.

—Em sap tant de greu que no ho sé dir.

—Ja ho sé, Marià, ja ho sé. Per això me’n vaig, perquè ja no saps dir res. Ho entenc, però no ho puc suportar.

—Tu ho entens? Jo no, jo no entenc res. Em pensava que ens teníem a nosaltres.

—No, Marià, no tenim res. Ja no tenim res, ho hem perdut tot menys una filla, i no t’has preocupat mai de saber com viu, ni què fa, ni si és feliç. Ella és tot el que em queda i per això me’n vaig a la ciutat on viu. A nosaltres dos no ens queda res, creu-me, estem morts.

—Tenim el que hem tingut. Les nostres vides.

—No, ja no ens queda ni tan sols això. Ara ja no.

—Em deixes sol.

—No, sempre has estat sol. Potser no ho sabies, però ja és hora que te n’adonis.

—Això no és veritat. I és injust que ho diguis. Ho he fet tot per… —Però no continua la frase perquè ja comprèn que no té cap sentit que ho faci i perquè ella ja ha obert la porta del Mercedes negre.

—Adéu, Marià. No t’oblidis de parlar amb l’Olga.

—Li trucaré.

—Fes-ho.

—Un cop per setmana.

—Quan sigui, però fes-ho.

Es queda sol. No sap si mai tornarà a tenir la mena de companyia que s’han fet amb l’Anna Maria, aquesta presència constant d’algú que viu sota el mateix sostre, fins i tot amb molts moments en què tots dos haurien preferit que l’altre no hi fos. Et pots acostumar a la soledat. No és tan complicat. N’hi ha prou d’estar sol, i ja està. I el Marià, ara sí, ja està sol. L’Anna Maria, com abans l’Olga i abans l’Oriol, ja no hi és. Com han fet tots. Com l’ocell de la cançó, que tot d’una emprengué el vol.