Plenitud
1973
—Sí, ha anat molt bé, ja t’ho he dit tres vegades —es mira el ram de flors—. No calia.
—No sabia què portar. Em sap greu que ahir se’m va fer tard. Ho teníem tan ple que li vaig dir a la Núria que digués als dos últims pacients que no els podria agafar.
—Com ho fa? Encara s’equivoca amb les fitxes?
—Se’n surt prou bé. Encara no hi té la traça de la Marta, però ja n’aprendrà. I més ara, que serà per sempre.
—No ho sé, la Marta diu que vol tornar, que sense ella ens enfonsarem.
—I què més. Tu què hi dius?
—Que faci de mare, que estigui tranquil·la. Les primeres vint-i-quatre hores, ja se sap, diuen bestieses. T’ho hauria volgut dir personalment, però la Núria em va dir que estaves enfeinat amb una «tipus II», ho va dir així.
—Veus com n’aprèn? Vaig pensar de venir, però era massa tard.
—No t’haurien deixat passar. Són molt estrictes, aquestes monges. Per cert, que et farem padrí.
—No m’atabalis, no vaig mai a missa.
—És broma, burro. Ho hem dit al meu pare, s’ha posat molt content. Li cau la bava, literalment.
—Com aquella dona, te’n recordes?
—No, quina?
—Aquella que treia saliva sense parar, just al contrari de l’altra que vam enviar al Llesques.
—Sí que és veritat, un Sjögren autèntic. Va dir que encara no n’havia vist cap. Ens va donar les gràcies, com si fos cosa nostra. Què, que no penses pujar?
—Sí, però com que m’has aturat aquí.
—És que havia de sortir un moment i respirar una mica. Va, vine, la Marta ja ha preguntat no sé quantes vegades si encara no t’havia avisat. L’has encertada, li agraden les margarides.
—Volia portar roses, però he pensat que d’aquí a quatre dies tothom en tindrà. I a més, no ho sé, m’ha semblat massa íntim. Ja n’hi regalaràs tu, de roses.
—Ja ho he fet. Aquest matí, un ram preciós, ara el veuràs. Vine, va, pugem. El nen és a la sala de nounats. Té la cara rodona i el cap pelut. Fa molt de goig, però sembla un mico. No diguis a la Marta que t’ho he dit, em matarà. —El Tomàs comença a riure i el seu amic l’abraça, però no li dóna cap cop a l’esquena perquè a una mà hi té el ram i a l’altra el diari, que ha comprat al quiosc de la cantonada.
—Es dirà Jordi. Ja sé que et vaig dir que li volíem posar Manel, com el meu pare, però la Marta hi ha insistit. Com que ha nascut tres dies abans…
—Almenys no ha nascut el dia del meu aniversari. Mira que t’hi vas lluir per casar-te.
—Era l’únic diumenge de març que li quedava lliure al capellà. Ja t’ho vaig dir.
—Que és broma, burro. Que content que estic, Tomàs, de veritat, molt content.
S’abracen una altra vegada abans d’agafar l’ascensor que els portarà a la segona planta de la clínica del Pilar, al carrer Balmes. Fa molt de temps que no s’abracen, fa anys que no es diuen «burro» en aquest to jovial tan encomanadís. Fa temps que no es veuen fora de la consulta.
El Marià ha passat els últims mesos d’una manera estranya, com si hagués dividit la seva vida de cada dia entre dos mons que no tenien cap vincle entre ells, dos planetes tan lluny l’un de l’altre que era impossible establir-hi cap mena de connexió, fora de la seva ruta a peu des del pis del carrer Verdi fins a la consulta del carrer Gran.
A un lloc hi passava cada vegada més hores i, gràcies a aquest sacrifici, si és que en podia dir així, atenien molts pacients als torns de matí i tarda i ingressaven cada vegada més diners. En aquest món, duia bata blanca, fixava els ulls a la lloseta de vidre on preparava la pasta i funcionava com un autòmat, que disposa d’un braç extensible capaç de sostenir amb seguretat el mànec de la turbina i del contraangle, premia el pedal sense haver de mirar i es concentrava en la seva missió reparadora. Tants anys després d’haver-hi pensat per primera vegada, trobava la recompensa que l’ajudava a viure en la certesa que ja s’havia convertit, per fi, en un dels responsables de la restitució. En aquest món d’or i plata, era un dels amos de la boca dels altres i els restituïa, això era el que feia, les peces que el temps o la falta de cura havien malmès. En aquest món, sense dubtar-ho, hi era feliç. Potser de vegades acabava esgotat o li feia mal l’esquena a causa de la posició forçada cap endavant, però no se’n queixava. Sabia que quan s’abocava a una boca oberta, se li obria la porta del món que coneixia. Als paladars dels desconeguts, hi trobava totes les certeses que sempre havia buscat.
A l’altre món, on procurava passar cada dia menys estona, hi havia roba deixada de qualsevol manera al sofà i a les cadires, sabates a la taula o al damunt de la tele, discos fora de la funda, plats bruts escampats per la cuina, com si s’hi hagués celebrat un autèntic banquet de miserables, i taques de la menstruació, quan arribava de sorpresa, que vivien als llençols durant molts dies i els feien companyia quan dormien.
I hi havia la Teresa, que el mes de setembre no va començar a treballar a cap escola, ni tampoc per Nadal, quan havia sorgit una oportunitat, a través de la seva mare, perquè una altra mestra s’havia posat malalta i trigaria molt de temps a poder tornar a les aules. Els arguments que havia fet servir es basaven tots en la suposada falta de preparació. Un any de maduració, amb unes quantes hores per repassar el més important de les lliçons que potser ja havia oblidat, seria la garantia que, quan per fi s’incorporés a l’ofici de la docència, sabria respondre a l’exigència.
Que no treballés no volia dir que estigués desvagada. L’època de les hores passades al llit a l’espera que el Marià l’hi trobés havia deixat el seu lloc a un seguit de moviments incansables, com si hagués de demostrar que no la manava la desídia. Per això havia d’oferir les proves d’aquesta activitat.
Qualsevol dia podia decidir que havia de fer un plat especial i embrutava dues olles i tres paelles i sopaven davant del televisor. Però no solien acabar de veure cap de les pel·lícules que començaven, perquè en algun moment la Teresa li abaixava la cremallera dels pantalons, posava la boca encara plena de salsa al penis dur del Marià i l’obsequiava amb una fel·lació molt lenta, que sabia allargar amb un domini sever. Una vegada el va fer ejacular damunt d’un plat de macarrons. Tot seguit van sopar i, encara que a ell li va fer una mica de fàstic, no va saber protestar, perquè ella li repetia que eren lliures, com dos animals salvatges, i que estaven per damunt de les convencions estúpides dels que no sabien viure la vida amb plenitud.
El Marià no podia evitar de trobar-la preciosa i se sentia responsable de la seva agitació constant. Tenia por de no saber-li oferir raons més poderoses per estar junts que el sexe, experimentat fins a la sacietat, però sense arribar mai a saciar-los. De tant en tant reapareixia al clatell un gong repetitiu que li preguntava si encara se l’estimava, i ell sempre responia que sí, que més que mai, però que tenia tanta feina que li costava ocupar-se de l’amor que estava segur que per força existia.
Hi havia matins que ella dormia fins molt tard i quan es llevava se n’anava de casa. Quedava amb alguna amiga, de tant en tant mirava de convèncer els amics d’abans que preparessin una festa, una bona festa com aquelles que els havien divertit tant, o es ficava sola en un cine i gairebé sempre en sortia abans del final, perquè se li havia fet tard i volia ser al pis quan el Marià arribés. Altres vegades conduïa el cotxe sense anar a cap lloc concret.
El Marià no s’hi enfadava, no discutien mai. Ni tan sols quan la Teresa improvisava i feia venir el seu germà, que comptava els mesos que li faltaven per vestir-se de soldat i fer marxes amb el fusell d’assalt a l’espatlla. Molt de temps abans que anés a la mili ja va saber que el Cetme havia substituït els vells Màuser de l’exèrcit espanyol i que molts reclutes l’anomenaven igualment «chopo», per la culata de fusta. El Jep en parlava amb esgarrifança.
D’altres vegades es presentava al pis de Verdi sense que la Teresa l’hagués convidat. Gairebé sempre duia un disc nou. No fa tant, va arribar, molt excitat, brandant una funda negra amb un triangle al mig, on un raig de llum blanca es descomponia en l’arc de Sant Martí. «Deixeu estar el Dylan i escolteu això», els va comminar. «És del mes passat, me l’han dut uns amics de Londres», els va informar amb orgull. «És al·lucinant». I no semblava que hagués triat la paraula sense haver-hi pensat. «És clar que no és el mateix si l’escoltes amb una mica d’ajuda. Tu no et deus haver col·locat mai, oi?», es va adreçar al Marià, que s’havia posat uns pantalons a corre-cuita perquè un segon abans que el Jep premés el botó del timbre tenia el penis al cul de la Teresa, que s’arrapava al sofà.
El Jep es va ficar la mà a la butxaca plastró d’una trenca amb botons de banya i en va treure una pastilla. «No és aquesta butxaca», es va queixar mentre tornava la píndola on era i tot seguit ficava la mà a la butxaca dreta. En va treure un porro, que ja duia embolicat, i el va encendre. Quan es va desempallegar de la trenca, van veure que duia una camisa amb un estampat d’aire oriental: flors de lotus, o alguna cosa que s’hi assemblava, flotaven en un mar de núvols. O potser eren volves de neu mal dibuixades o només bafarades de fum molt espès. El Jep va encendre la trompeta i els va prometre molts més núvols.
Fins i tot el Marià, que no havia fumat ni un cigarret, ni tan sols a les festes on havia anat amb la Teresa, va aspirar el fum d’aquella herba encesa com si en depengués la seva vida i sense estossegar ni a la primera pipada, com si ho hagués fet sempre.
«Aquest disc de Pink Floyd marcarà una època nova, creieu-me», els pronosticava el Jep, amb una energia que el Marià atribuïa a la seva joventut. Les corredisses, els rellotges, els crits, les explosions i tots els sons que acompanyaven aquella simfonia de la bogeria els van deixar estabornits a terra, damunt d’una catifa tota fúcsia que la Teresa havia comprat feia pocs mesos. Seien tots tres molt a prop l’un de l’altre, amb el cap recolzat al sofà, i de tant en tant el Jep els avisava: «Atenció, això que ve ara és molt bo, no us ho perdeu», però era ell qui trepitjava la música amb les seves frases.
El van escoltar sencer dues vegades seguides i van tornar a fumar la mateixa herba. El Jep els va proposar un joc. Cadascú hauria de dir quin era el primer record que tenien. El primer de tots. Quants anys enrere podrien viatjar a cavall de la memòria? El Marià va dir que era una bestiesa i que no se’n recordava, però la Teresa va contestar, amb una alegria desbordant, que el seu primer record era ell, el seu germà. Ella devia tenir una mica més de quatre anys. Els pares li posaven el nadó a la falda. Potser tenia quatre mesos, potser una mica més. Seu en un sofà. La mare és al seu costat, per si de cas. El pare és al davant, ajupit, per agafar la criatura si caigués de la falda. Es va sentir important. No ho va dir amb aquestes paraules, però la manera com amb les mans reproduïa el gest de tenir un nadó a la falda ho revelava amb claredat.
El Jep no va arribar a dir quin era el seu primer record. Però el Marià, animat per l’alegria de la Teresa, sí que ho va fer. Va dir que el seu primer record no era de debò, sinó que era un somni. La Teresa va dir que no s’hi valia, que un somni no era un record. Però el Jep, que era qui s’havia inventat el joc, i per tant qui posava les normes, va dir que qualsevol record podia ser el primer record, també el record d’un somni. Per això, com que sí que valia, el Marià els va dir que, en aquell somni, nedava sense arribar mai enlloc. Fins que un àngel nedava al seu costat.
La Teresa va dir que era una merda de somni. El Marià hauria reconegut que era absurd, perquè els àngels, amb les seves ales, no poden nedar com un home. Però no hi va ser a temps perquè el Jep va trobar en el somni del Marià un pretext per acorralar-lo amb preguntes tan enganxades que no es podien contestar: «Quants anys fa que vas tenir aquest somni? Es va repetir? Estàs segur que el recordes del primer cop o a la teva memòria s’hi han ajuntat totes les vegades que hi has tornat a somiar? Com en pots estar segur?».
Com que el Marià no obria la boca i el Jep no aturava el reguitzell d’interrogants, la Teresa es va posar dreta i va ballar. Es movia a poc a poc, com una dansarina oriental en alguns moments i com un fantasma ingràvid en d’altres. Dibuixava amb els braços columnes de llum que el fum dissolia com un prisma i amb el cap els feia veure que estava viva encara que flotés. Duia un vestit curt que s’havia posat al damunt mentre el Jep pujava l’escala, amb la mateixa pressa que el Marià s’havia posat uns pantalons quan el Jep havia pitjat el timbre. Va ballar per a ells, descalça. Tots tres hi anaven, perquè el Jep s’havia tret les botes de pell girada tan bon punt havien posat el disc per primer cop.
Al Marià el neguitejava que la Teresa s’oferís amb els seus gestos descarnats i va provar de posar tota l’atenció en el Jep, encara que això l’obligués a provar de respondre almenys una o dues preguntes. No en podia estar segur, potser no era el primer record, potser era un somni que havia tingut alguna vegada i que després havia recordat com si fos el primer. Era impossible estar segur d’aquestes coses. El Jep se’l mirava embadalit i assentia amb somriures agraïts.
Quan la Teresa es va adonar que ja no se la miraven, es va ajupir i va fer al Marià un petó als llavis, molt llarg. Li va endinsar la llengua a la boca i no l’hauria treta si no fos que el seu germà es va aixecar de cop i volta, amb la punta del porro encara entre els dits. «Ja me’n vaig, no patiu. Com sou, hòstia, com sou». Es va posar les botes de pell girada i se’n va anar. L’agulla recorria els solcs de la superfície de vinil, als cercles més curts, però ja no se sentia res fora del so esmorteït del final d’un elapé que no va treure ningú.
L’endemà era dissabte i el Marià no treballava. Es van llevar molt tard i, en comptes de fer un esmorzar amb cafè i torrades, van menjar una de les seves amanides, com si ja fos l’hora de dinar. La Teresa va tornar a posar la mateixa música, però al Marià ja no li venia de gust escoltar el disc del Jep.
Es va ficar a la dutxa i s’hi va estar molta estona, com si l’aigua calenta pogués esborrar els records del somni que l’havia despertat. Nedaven tots tres, la Teresa, el Jep i ell, fins que un àngel enfonsava a l’aigua un raig de llum blanca que es descomponia en un ram multicolor que topava amb els ulls del Jep, i gràcies a aquest feix de colors el Jep deixava de mirar com la Teresa entreobria la boca quan el Marià s’hi atansava, la llum de l’àngel impedia que el Jep es quedés mirant com el Marià llepava els mugrons de la Teresa, com cremaven tots dos mentre nuaven les llengües sota l’ímpetu d’una onada encesa.
Si el Jep no s’hagués aixecat per anar-se’n, potser ella hauria volgut que es comportessin com si estiguessin sols. No ho podria saber. Per sort, el germà de la Teresa s’havia alçat d’un rampell i s’havia acomiadat amb ironia.
Es va eixugar de pressa. Es va posar uns texans que només feia servir els caps de setmana i una camisa de quadros blancs i grocs, superposats. La Teresa ja l’esperava, amb uns texans més foscos que els d’ell i un jersei de coll alt, de la mateixa tonalitat. S’havia posat una cinta al cap força ampla. El color blau li quedava molt bé amb els cabells negres.
—Si que has trigat. Va, que marxem.
—A on?
—Ja ho veuràs, és una sorpresa.
Es van ficar al cotxe i ella va conduir amb perícia. El Marià va preguntar unes quantes vegades a on anaven, però ella li somreia i repetia que seria una sorpresa.
—No em despullaré davant de tothom, això t’ho aviso.
L’altra vegada que la Teresa l’havia dut amb cotxe sense dir-li a on anaven també havia sigut una sorpresa. L’havia portat a una platja amagada perquè es banyessin despullats, però ell s’hi havia negat. «Però si és el que tu vas dir, que a la piscina no et podies despullar però que a una platja és diferent», li va recordar, per mirar de convence’l. «És que ara també és diferent. A les festes només hi havia amics i aquí ens veuria tothom. Què vols? Que se’m posi dura perquè et tinc al costat mentre uns desconeguts m’observen i que faci veure que no tinc vergonya quan surti de l’aigua amb la titola arronsada». La Teresa es va banyar despullada, mentre el Marià se la mirava des de la tovallola. Havien tornat al cap de poca estona i ella no li havia proposat mai més que anessin a una platja on es pogués practicar el nudisme encara que fos d’amagatotis.
—No siguis idiota, però si ara no és temps d’anar a la platja —li va deixar anar quan agafava la carretera cap al Tibidabo.
Quan va aparcar a les portes de la gossera, van sentir els lladrucs abans de sortir del cotxe.
—Necessitem un gos —va ser tota l’explicació que la Teresa li va donar—. I ells també ens necessiten a nosaltres. Per desgràcia, no ens els podem quedar tots. Per això no volia venir sola, a mi em farien tanta llàstima. Tu ets més racional. Oi que sí? M’ajudaràs a triar el gos que salvarem. Només en podrem salvar un.
Va ser aleshores, va ser en aquell moment precís, quan la Teresa va acabar de dir aquestes paraules, que el Marià va saber que no podien continuar junts. Encara no era capaç d’explicar-ho, només hi havia una intuïció, però era tan poderosa que no tenia cap dubte que un dia o altre se separarien.
La Teresa pretenia que compartís amb ella un dolor que el Marià no comprenia, perquè només es podien endur un gos en comptes de quedar-se’n cent. No podia ser. No tenia cap sentit. I no sabia com ho havia de fer per dir-l’hi. Si no ho feia, tornarien cap al pis amb un gos al seient del darrere. I si ho feia…, com li podia dir que ja no podien continuar junts, de cop i volta, sense cap discussió, sense que s’haguessin enfadat, allà mateix, a l’aparcament de la gossera municipal? No podia. Era impossible. Com li podia explicar que la nit abans estava content de ficar-li el penis a l’anus i que ara ja no podia viure amb ella perquè ella volia que adoptessin un gos abandonat?
Estava atrapat. Hauria plorat allà mateix. Hauria clavat puntades de peu a les rodes del Renault 8 platejat. Hauria esbotzat la porta del cotxe amb el cap si el seu cap ho hagués resistit. Va ser perquè va tenir aquesta idea que es va fixar en la porta del conductor i hi va veure el bony.
—Què és això? Que has tingut un accident?
—Ui, ja fa dies, no t’ho vaig dir?
—No, no m’ho vas dir. Què va passar?
—No va ser res. Un idiota que se’m va llançar al damunt.
—Un altre cotxe? A on? Quan?
—Com vols que contesti tantes preguntes a la vegada? Va ser un idiota que portava un 850, no em va veure. No va passar res, anàvem tots dos molt a poc a poc.
—Però quan va ser, Teresa?
—Ja no ho sé, fa uns quants dies. Havia anat a la platja. Potser va ser el dia que vaig anar a Sitges, no ho sé. Què t’ha agafat, ara?
—No podem tenir un gos. —Va pensar que si no ho deia de seguida ja no ho diria.
—Què hi té a veure, això?
—No ho sé, potser no hi té res a veure o potser sí. Però no podem tenir cap gos.
—Em passo el dia sola a casa, necessito companyia. Des de quan no t’agraden els animals?
—No és que no m’agradin. —Si acceptava que no li agradava gens la idea de tenir una bèstia al pis, potser sí que tindrien una discussió, i va preferir evitar la confrontació—. Però al pis hi vivim tots dos. Abans n’hem de parlar, no et sembla?
—Parlem-ne —la Teresa va encreuar els braços i va recolzar les natges al capó del cotxe.
—Amb calma, vull dir. No és una decisió que es pugui improvisar.
—Volia que fos una sorpresa. No t’ho podia dir i que fos una sorpresa, oi que no? O una cosa o l’altra.
Havia de trobar una proposta pacificadora, una solució de compromís.
—Fem una cosa, si vols. Hi entrem, ens mirem els gossos aquests i en triem un. Després tornem a casa i en parlem. Ens ho pensem. Els avantatges ja estan clars: et faria companyia. Mirem també quins inconvenients hi hauria: les despeses, perquè un gos l’has de dur al veterinari, li has de comprar menjar, perquè a un gos se l’ha d’alimentar, i queda l’assumpte de la higiene, perquè un gos és un animal i els animals són bruts, més bruts que nosaltres, vull dir.
La Teresa no deia res. Se l’escoltava amb un posat descregut, gairebé asseguda a la part frontal del Renault 8 que el seu pare li havia regalat. Com que no pronunciava cap paraula i el Marià temia que un silenci massa llarg pogués acabar amb una morrejada a la porta de la gossera, va continuar dient coses.
—Un gos és un niu de paràsits. Quan tens un gos, tens moltes més bestioles a casa teva —feia trampa, i ho sabia, perquè a la facultat ja els havien fet aprendre que al cos de les persones hi ha més fongs, bacteris i altres microorganismes que cèl·lules—. Un gos és l’hàbitat natural de les paparres, és el paradís de les puces. De debò que volem omplir el pis de puces i paparres? No et sembla que ja hi ha prou gèrmens amb tota la brutícia que hi acumulem?
Ella no obria la boca, només se’l mirava d’aquella manera tan esforçada, amb la cara contreta com si anés a fer el petarrell.
—Per tenir un gos s’ha d’estar preparat, Teresa, i no estic segur que nosaltres ho estiguem.
Els primers sanglots van sonar distants, com l’eco d’un efecte sonor que un enginyer innovador hagués afegit a una pista d’un disc revolucionari. Però no van trigar a convertir-se en una ganyota que combinava l’arronsament del nas amb l’obertura parcial de la boca. De seguida van arribar les llàgrimes, que rodolaven per les galtes sense que la Teresa digués ni una paraula. El Marià es va espantar.
Li va agafar la cara amb les dues mans.
—Nena, què et passa? No et posis així —va començar—, no n’hi ha per a tant. Tu mateixa ho has dit, que sóc més racional. —Li va fer un petó al lòbul del nas—. Ja ho saps, que m’agrada pensar bé les coses. —Amb els polzes va provar d’eixugar les llàgrimes i, com que no feia prou, la va besar i amb els llavis les recollia i les trobava salades i, també, saboroses—. Només dic que no ens precipitem, Teresa, preciosa. —Li besava els llavis, que ella obria no per rebre el petó sinó per expulsar el so inquiet del plor—. No veus que només parlem d’un gos. —Però aquesta última frase va tenir un efecte contrari i ella va esclatar a plorar de debò, amb les mans a la cara.
Al vespre, van veure a la tele la notícia que s’havia mort el pintor Pablo Picasso, però no en van fer gaire cas perquè estaven ocupats barrejant arròs bullit amb la carn del paquet que havien comprat en una botiga d’animals. L’endemà van fer un volt per la plaça Lesseps, per acostumar-se a la rutina de les dues passejades diàries, però l’aire era tan fred que van tornar al pis de seguida. Una nevada primaveral va emblanquir el Tibidabo.
Quan el Tomàs i el Marià entren a l’habitació, la Marta els rep amb un somriure generós.
—T’ha dut un ram —explica el Tomàs, de manera innecessària perquè el Marià fa el gest de donar-l’hi.
—A veure —diu ella, perquè li acosti les flors—. Margarides, que boniques. Moltes gràcies, doctor.
Li fa aquesta broma perquè a la consulta, quan hi ha pacients al davant, sempre els tracta a tots dos d’aquesta manera, i a ells se’ls fa una mica estrany.
—No sabia què portar —s’excusa el Marià.
—Són precioses, de debò. Allà hi ha un gerro buit. —Amb el cap assenyala la lleixa de sota de la finestra—. Ja heu vist el nen?
—Encara no, primer de tot et volia felicitar.
—Com estàs?
—Ja ho veus, grossa i cansada, però molt contenta.
—Demà vindrem amb la Teresa, avui ha hagut d’anar al veterinari, una visita d’urgència —la justifica mentre posa el ram al gerro.
—Ja m’ho va dir el Tomàs, que teniu un gos. Deu ser com una criatura, saltant d’un lloc a l’altre sense parar.
—No és cap cadell. És una gossa, petita i peluda. Van dir que és un grifó belga, però potser és una barreja.
—Com es diu?
—Floyd. Va estar a punt de dir-se Pink, però com que és més aviat blavosa… Se’t veu molt maca, Marta, de veritat. Aquí va bé? —ho pregunta mentre posa el gerro amb les margarides una mica més cap a la dreta.
—Sí, aquí va bé. Estic horrible.
—No, estàs fantàstica. La pell rosada —fa el posat de metge que explora la pacient—, la cara rodona, els ulls esplèndids…
—És el que li dic —hi intervé el seu marit—. Però no em vol creure. Parteres.
—Has de veure el nen, Marià. És tan bufó. —Sembla que estigui a punt de sanglotar, però és només l’emoció que li sobrevé quan parla del seu fill, cada vegada que s’adona que ja en pot parlar com d’algú que existeix després de tenir-lo amagat a la panxa tant de temps.
—Ara hi anem —promet el Tomàs.
—Peludet, remenut, i no plora. S’ha agafat al pit a la primera.
—A veure qui no —fa broma el Tomàs.
—De veritat, és el millor que m’ha passat mai. El millor que ens ha passat.
—Estic molt content.
—Mira qui hi ha —exclama, quan entra, una dona elegant, amb faldilla de tub de color perla i una brusa amb coll de camisa que sembla fúcsia però que potser només és de la mena de blau fosc brillant del pèl de la Floyd—, el soci del meu germà.
—Hola —s’hi acosta i li fa un petó a cada galta.
—Au, va, aneu a veure el Jordi —la Marta gairebé els fa fora.
—Encara no l’has vist? És una monada —l’Anna Maria se’l mira als ulls.
—Va, anem, deixem-les soles —el Tomàs l’estira pel braç.
Quan són al passadís, li demana com l’ha vista.
—Fa molt bona cara, les dones que han parit sempre estan contentes encara que no ho sembli.
—No, vull dir la meva germana. Va trencar amb el nòvio fa dues setmanes i em sembla que encara no s’ha refet.
—No sabia que tingués cap nòvio.
—Abans-d’ahir ens va fer companyia tota la nit, mentre la Marta comptava les contraccions. Una mica més i entra a la sala de parts. I avui segur que no es mou de la clínica.
—No m’ha semblat gens rara, tot el contrari.
—Què vols dir, tot el contrari? Hem de baixar, la sala de nadons és al pis de baix.
—No ho sé, que fa bona cara. Ja saps que sempre l’he trobada molt bonica.
—«Bonica», quina paraula més sonsa, no fa per a tu.
Després de veure la criatura a través del vidre de la sala de nounats, tornen a l’habitació i el Marià es queda dret mentre el Tomàs seu a la cadira que hi ha al costat del llit i agafa, sol·lícit, la mà de la Marta, que no sembla gaire xerraire i de tant en tant tanca els ulls. L’Anna Maria endreça les flors, entra i surt del lavabo per buidar els gerros i tornar-los a omplir, i cada vegada que passa pel costat del Marià li dedica un somriure. Quan el Tomàs diu que ha d’anar a buscar el seu pare, el Marià ho aprofita per anar-se’n. Fa dos petons a la Marta, la felicita de nou, li promet que l’endemà tornarà, però aquesta vegada ja no fa servir la primera persona del plural. Fa dos petons a l’Anna Maria. Atura els llavis a la galta amb precisió, primer a la galta dreta i després a l’esquerra.
—Tinc el cotxe aquí mateix. Vols que et porti a alguna banda? —s’ofereix el Tomàs mentre baixen.
S’abracen per tercera vegada aquest matí. El Tomàs gira pel carrer Madrazo i el Marià baixa per Balmes, sense pressa. Creua la Diagonal al costat d’una parella d’ancians que s’agafen de la mà. Camina molta estona, sempre cap al mar. Travessa la Gran Via al costat d’una família que s’han vestit com si fos diumenge. Arriba a la plaça Catalunya i el sorprèn una mica que a aquesta hora ja sigui tan bulliciosa. Hi ha pares amb criatures que ofereixen veces als coloms. A Canaletes, hi ha grups de persones que discuteixen. Sense sentir-los, sospita que parlen de futbol. Gira a la dreta pel carrer Tallers. Entra a Discos Castelló i busca algú de la botiga que el pugui atendre.
Hi ha uns joves amb grenyes que remenen els contenidors de discos i un matrimoni gran que pregunta el preu a una noia que porta ulleres rodones, com les de John Lennon. Quan queden satisfets, continuen buscant i el Marià demana a la noia si el pot ajudar. Li agradaria saber si encara es pot trobar un disc que vol tenir. No sap com es diu, però hi ha una cançó que vol escoltar: «L’àguila negra». A la noia se li escapa un somriure. Sí que el tenen. Si la vol escoltar en català, ha de comprar un disc de la Maria del Mar Bonet. És un single. Però «en realitat» és una cançó francesa. El Marià fa cara de sorprès. La noia hi insisteix. La Bonet la canta en català, però la versió original és d’una cantant que es diu Barbara. També tenen discos d’ella. Potser no en trobarà cap amb aquesta cançó, però ho pot mirar. Li demana que ho faci. S’espera mentre la noia desapareix de la seva vista. Els joves amb grenyes piquen de mans quan troben el que buscaven. N’hi ha un que fa una olor estranya. És el primer cop que el Marià ensuma el pàtxuli. La noia torna amb dos discos. Pregunta què valen. Se’ls queda tots dos. Paga i surt amb la bossa a la mà, content com si hagués adquirit un tresor.
Agafa la línia tres del metro fins a l’última parada, que és la de Lesseps. Quan arriba a casa, hi troba la Teresa, que pentina la Floyd amb un raspall de pues dures, però la gossa no sembla gaire contenta.
—Li han posat una crema. Dermatitis, m’han dit.
—No serà res, no pateixis.
Posa el disc de la Bonet.
—Què és això?
—La Maria del Mar Bonet.
—Ja ho sé. Vull dir que des de quan l’escoltes.
—Des d’avui. No vols saber com està la Marta? Li he dit que demà hi aniríem.
—Perdona, me n’havia oblidat. És que es gratava molt, no te n’havies adonat? Dermatitis —ho torna a dir, amb una pausa després de cada síl·laba.
—Estan molt contents, ja t’ho pots imaginar. Vindràs, oi?
—I tant, tinc moltes ganes de veure el nen. —Li fa un petó al coll—. Però no podem deixar la Floyd sola a casa. Demanaré al Jep que vingui.
—Com vulguis.
—Has trigat molt. Has vist com fa cas? Mira: «Poteta» —això ho diu a la Floyd, que aixeca una pota del davant.
—És que he anat a passejar.
—Li vull ensenyar a fer salts. Demà començaré a fer exercicis, de moment amb una cadira. És una gossa molt llesta, oi que ets molt llesta?
Mentre ella li parla, la gossa de musell curt es llepa una pota. La Bonet canta: «Un bon dia, o potser una nit, prop del mar jo m’havia adormit quan, de cop, el cel s’omple de llum i un ocell negre surt sense venir d’enlloc». El Marià troba que és una frase sense sentit, perquè els ocells, com tothom, sempre arriben d’algun lloc.