Difunts
1974
—Ja arriben, mireu.
—Agafa’l fort. —Mentre ho diu, el Tomàs posa la mà dreta a l’esquena del nen que la Marta porta a coll.
—Ets tan patidor. És un encant. —Això últim, que és un elogi, la Marta ho diu a l’Anna Maria, que assenteix amb un somriure.
—Només és la banda. Els cavalls i les carrosses van al darrere.
El Marià troba que el Tomàs es fa el saberut d’una manera nova, que no sap si ha d’atribuir a la paternitat o a la manera també nova com ell i la Marta es comporten quan estan davant d’altres persones. Li sembla que reconeix els gestos gairebé comuns, l’aire que prenen les frases que es diuen i una mirada sempre còmplice que recorda als altres que estan junts, units sobretot per aquest ésser fràgil i indefens que és la seva creació.
—Mira, Jordi, ara ens llançaran caramels —la Marta li parla amb veu amorosa, però el Marià se l’afigura com una veu que no és encara tota la veu, com si cada afirmació de la mare estigués pensada per acoblar-se a una altra afirmació equivalent del pare.
—Però si encara no té l’any, quins caramels vols que mengi?
—No en menjarà mai, no veus que és fill de dentista.
Ja hi ha tornat. El Tomàs s’ha mostrat segur d’ell mateix a la vegada que tocava el clatell del nen i, tot seguit, el braç que el sosté. El Marià ho pot reconèixer ara ja sense cap dubte. No es tracta de les paraules ni dels gestos, perquè no són els mateixos que ell veia quan era petit. El que l’ha sorprès és la claredat amb què demostren que el fill els ha convertit en una forma nova, que transcendeix la seva persona, perquè ells dos, el seu amic Tomàs i la Marta, a més de ser qui són, també són «els pares» del Jordi.
S’han encabit tots quatre, i el Jordi, a coll de la Marta, al balcó de la consulta, encara que és diumenge i ja fosqueja, per veure passar la desfilada de Sant Medir. La processó de colles és rebuda amb crits i aplaudiments de les famílies, que fa estona que ho esperen. Hi ha finestres on es veuen paraigües de cap per avall i al carrer hi ha nens amb bosses de plàstic, que confien omplir de caramels abans de tornar a casa.
El Marià fa una moixaina al fill dels amics i tot seguit posa la mà dreta, amb suavitat, al ventre de l’Anna Maria, que té just al davant, amb compte que els altres no se n’adonin. L’enretira i li fa un petó volàtil als cabells, que li cauen darrere l’orella esquerra, i li diu que l’estima. Ella només aixeca una mica de res les espatlles, per distribuir, amb elegància, el corrent elèctric que els llavis del seu marit han deixat tan a prop de la nuca, el punt més sensible del seu cos visible, com ell ja ha descobert fa uns quants mesos.
No van començar a sortir junts de debò fins que el Marià va deixar la Teresa i, de manera provisional, va tornar a casa dels pares, encara que hauria preferit estar més lluny, molt més lluny, del pis del carrer Verdi. Va ser abans de Sant Joan. Se’n recorda perquè ja no va anar a la revetlla que el Jep va preparar per celebrar que acabava la carrera i, també, perquè sabia que passaria un any vestit de soldat.
Va saber des del primer moment que un dia posaria la mà al ventre de l’Anna Maria. Hauria pogut anticipar el petó volàtil que acaba de deixar al seu clatell quan li havia telefonat, un diumenge de maig. Es va empescar un pretext banal: li volia donar una cosa. Ho havia trobat per casualitat i s’havia recordat d’ella. Mentia. Ho havia comprat per a ella. Per això l’hi havia de donar. Però no podia dir què era i ella havia acceptat aquesta broma. Quan es van trobar a la plaça Catalunya, davant del Zurich, van demanar cafè i prou, amb discreció. Ella li va donar les gràcies quan va desembolicar el disc de la Barbara, amb la versió original de la cançó que cantava la Bonet, i ell va aprofitar l’oportunitat per proposar-li que algun dia l’escoltessin junts.
Va anar a casa d’ella, a casa dels pares d’en Tomàs, a on havia anat tantes vegades i a on feia tant de temps que no havia tornat, una tarda que es va escapar de la consulta. Després d’aquella audició compartida, la primera, el Marià va dir que se n’havia d’anar i va arribar a casa amb la culpa minúscula d’una traïció que no li feia falta consumar per saber que hi era.
Les setmanes següents, amb la Teresa van discutir tot el que no havien discutit mai i es van barallar com no ho havien fet fins aleshores. Cridaven, de vegades s’arribaven a insultar, però sempre hi havia un moment en què, en comptes de buscar una reconciliació tranquil·la, transformaven la violència de les disputes en un encontre sexual igualment tempestuós. Es clavaven les dents a la pell, feien força quan s’entortolligaven amb abraçades arravatades, ell la penetrava amb fúria o ella galopava a cavall del seu penis amb la fogositat del genet que tem córrer l’última cursa.
El Marià passava més hores que mai al seu món asèptic de resines acríliques i compòsits dentals, al planeta de la restitució, on preparava, amb la vista segura i les mans ja més expertes, ciments d’endodòncia amb hidròxid de calci mesclat amb aigua destil·lada i obturadors provisionals, amb acetat de zinc i eugenol, l’oli que, segons la Teresa, no en té prou d’embafar les consultes dels dentistes, sinó que a més s’entesta a presentar-se a casa impregnat a la roba i a la pell.
Quan tornava a casa, no sabia afrontar la situació sense el set d’exploració que, a la feina, tenia el poder essencial de l’instrumental primari: sonda, pinces i mirallet dental. Com podia parlar amb la Teresa sense aquest estri que permet veure-hi allà on no es veu res? Com li podia mentir sense l’ajuda d’unes pinces per endur-se la falsedat? Com li podia dir que ja no se l’estimava sense clavar el ganxo de la sonda al cor?
Estava segur que no l’havia deixat d’estimar. Com a mínim, encara no. No hauria pogut. Però un sisè sentit, que només tens si els teus pares te l’han administrat amb una injecció de por i amb molta paciència, l’advertia que l’amor no tenia res a veure amb la vida o, en tot cas, que no hi havia cap obligació que es portessin bé. I la vida que volia fer, això ja ho començava a entendre, no consistia a viure en un pis desendreçat amb algú hipersensible i amb l’humor capriciós. No es veia fent-se gran mentre treia a passejar una grifó belga malcriada que li ensenyava les dents, no s’imaginava que viure consistís a ejacular en un plat de macarrons. I si no es veia envellir d’aquesta manera, potser era perquè hi havia alguna raó important.
La vida com a festa havia sigut formidable, però un instint íntim de regeneració, que tot just polsava, com la percepció d’un batec distant, li deia a l’orella que amb la Teresa no voldria mai tenir un fill. Tenia tanta por que la seva relació encara incipient amb l’Anna Maria no fos res més que una resposta a aquesta necessitat, que es va esforçar per endormiscar l’emoció recuperada d’una cita, l’alegria per agrair un somriure, la serenor d’una conversa sense interrupcions sexuals.
Es van veure tres vegades el mes de maig i dues de molt seguides a principis de juny. L’última va ser un diumenge. La Teresa, que anava a casa dels seus pares, li havia deixat la Floyd. Va improvisar: li va telefonar i l’Anna Maria va dir que sí. Van quedar al cap d’una hora a l’estació de França. Al metro no li van dir res pel fet de dur la gossa, ni al tren tampoc. Van anar a veure els avis de Badalona, perquè feia molt de temps que no hi anava i perquè l’avi estava malalt. Ja feia mesos que sobrevivia sense cap esperança.
L’àvia va estar molt contenta. Li va demanar que deixés la gossa lligada a una pota de la taula del menjador abans que entressin a l’habitació de l’avi. De primer va semblar que no el reconeixia. Al cap de poc va voler que s’hi acostés més i l’hi va demanar amb gestos lleus. Quan el va tenir ben a prop, va començar a parlar, però no semblava que volgués dir res al seu nét, més aviat transmetia la sensació que era una cosa que hauria dit igualment a qualsevol persona que se l’escoltés: «Passem la vida somiant que hi ha molts destins possibles, fins que un dia comprenem que l’únic destí que tenim és el mateix que se’ns va assignar quan vam néixer, perquè és en aquell moment exacte quan es va decretar que un dia morirem. Oi que ho entens, això? Perquè és l’únic que hem d’entendre».
Quan van sortir de la cambra, l’àvia li va preguntar si li havia parlat del destí dels homes, assignat a tothom al mateix moment de néixer, i abans que el Marià contestés li va explicar que ho repetia a tothom i que a ella mateixa l’hi deia tres i quatre vegades cada dia, des de feia unes quantes setmanes.
Quan ja se n’anaven, l’àvia es va doblegar una mica per fer un gest afectuós a la Floyd, però quan la gossa va veure un braç que arribava des de més amunt, va bordar i li va plantar cara mentre tensava la cua escapçada. «Caram, quin mal geni», es va apartar l’àvia. «M’ha agradat molt que hagis vingut. I m’ha agradat conèixer per fi la teva dona», li va deixar anar, entre dos petons de llavis caiguts. Ell no la va desmentir, perquè haurien fet falta massa explicacions que l’àvia no entendria. Ho va comentar a l’Anna Maria quan ja eren a la Rambla, caminant sota les palmeres. Va passar un tren i l’Anna Maria no el va sentir, o sigui que va haver d’esperar que el comboi ja hagués passat per tornar-l’hi a dir. Ella va somriure. Hauria esperat que ella rigués, però només havia somrigut.
—Potser un dia n’hem de parlar, Marià.
—De què? —va fugir d’estudi mentre estirava la corretja de la Floyd.
Però ella no va contestar, perquè ja havia entès que no era una pregunta, sinó un mer recurs per guanyar temps. El temps de passar a l’altre costat.
—Vols dir? No és perillós? —va demanar l’Anna Maria quan el Marià va proposar de passar per damunt de la tanca més aviat baixa que hi havia a banda i banda de la via.
El pas a nivell més pròxim era el que hi havia a tocar de l’estació, i la majoria de les persones passaven d’aquella manera per qualsevol punt de la Rambla. L’avi li havia explicat històries de la via més aviat esfereïdores, com la del cambrer sord que passava cada dia cent vegades pel costat de la via. Un matí que tenia festa, se li va acudir passar damunt la tanca. L’avi deia que el cambrer sord només havia mirat a un costat. L’empenta del tren havia llançat l’home enlaire, i per això, quan les rodes que el van recollir després ja l’havien seccionat, a la catenària hi havien quedat els peus penjats de les sabates. Si l’avi l’havia volgut espantar perquè fos prudent, ho havia aconseguit.
—No, no és perillós —mentia—. Quan venia aquí a l’estiu i m’hi passava una setmana, amb els amics posàvem pedres a les vies. I també monedes.
Quan van ser a la sorra de la platja, es van treure les sabates. El Marià no va deixar anar la gossa. Feia un dia mig ennuvolat i no hi havia gaires banyistes. No duien tovallola ni vestit de bany, la invitació improvisada només havia inclòs un passeig per la platja, sense cap altre al·licient, però es van asseure a recer de la brisa, entre les barques de pesca encallades a la sorra, apartats de l’aigua enfosquida, més que res molt enrogida, pels productes químics de les indústries d’una mica més al sud. El Marià va ordenar a la gossa que estigués quieta, però no se’n va sortir fins que li va donar un mitjó lligat que feia dies que era la seva joguina preferida. Se’l ficava a la butxaca de la jaqueta, quan sortia de casa amb la gossa, com a provisió de seguretat.
L’Anna Maria va dir que feia molt bon dia, encara que ja es veia que no era així. Va elogiar la seva paciència amb la gossa i va dir, sense que sonés exagerat, que li sabia greu que el seu avi estigués tan malalt. El més important ho va afegir després d’aquest pròleg.
—M’agrada molt que ens estiguem veient.
—A mi també.
—I ja sé que no vol dir res, però has d’entendre que se’m faci una mica incòmode. Vius amb algú.
Era un parany. Si hagués respost que això no hi tenia res a veure, que viure amb la Teresa no li impedia fer amistat amb altres persones, si hagués fingit que només volia que fossin amics, potser l’Anna Maria no hauria dit res més, en algun moment hauria trobat que ja era l’hora d’agafar el tren cap a Barcelona i qui sap si no s’haurien tornat a veure.
El Marià va detectar la forma obliqua de l’abisme que ella havia obert al seu davant, va acariciar amb familiaritat la testa de la gossa i va trobar la resposta correcta, l’única resposta bona, perquè era sincera i no amagava el que ja sabien: que s’agradaven i que potser valia la pena descobrir fins a quin punt s’agradaven, perquè ja no eren tan joves i tots dos podien creure que arribaven d’un fracàs.
—Tens raó. Em sap greu si t’he fet sentir així. No et demanaré que ens tornem a veure mentre encara visqui amb la Teresa.
Va deixar que hi hagués un silenci, però no el va voler allargar. Va agafar el mitjó de la boca de la Floyd i l’hi va tornar, perquè era un joc que havien fet altres vegades.
—Per això no et telefonaré fins que passin ben bé deu dies. És el temps que necessito. —Era una declaració i, a més, era una declaració formal.
No s’havien fet mai ni un petó. Per aquesta raó es va inclinar cap a ell i va entreobrir els llavis, perquè ell veiés que era això el que li oferia. Es van besar per primera vegada i les seves llengües es van tastar amb tanta lleugeresa que se’n van sorprendre.
Quan separaven les boques, potser per treure importància a aquesta sorpresa, o tal vegada per fugir de l’excessiva solemnitat que les paraules del Marià havien atorgat al petó, l’Anna Maria va voler prendre el mitjó a la Floyd, com ho havia fet ell, per jugar, només per jugar. Però aquesta vegada la gossa no es va deixar. Va moure el cap amb el mitjó entre les dents, com si volgués matar una rata a sacsejades, i amb la pota del davant, que donava a la Teresa quan ella li deia «poteta», va provar d’esgarrapar la mà juganera que l’havia provocada.
El Marià li va picar el cap a temps d’evitar cap ferida, però la Floyd va reaccionar amb un gest esquiu i, espantada, es va girar i es va posar a córrer, aprofitant que, durant el petó, el Marià s’havia desfet de la corretja. «Vine, Floyd», li va manar mentre es posava dret. «Que vinguis», l’empaitava.
La Floyd va semblar que l’obeïa i tot seguit se’n tornava a anar, com si fos un joc nou més divertit que l’ensinistrament de la Teresa, que s’havia entossudit a ensenyar-li a saludar amb una pota alçada i a saltar la cadira. Corria i tornava, el Marià la cridava i l’Anna Maria els observava. Fins que la grifó belga va saltar la tanca. El salt va ser molt ajustat, però la Teresa n’hauria quedat satisfeta.
La gossa no va veure que venia un tren en direcció a Barcelona. De primer va rebre un cop que la va llançar tres metres cap endavant. Però de seguida el morro verd la va tornar a agafar i l’esgarip d’un segon abans es va convertir en un grinyol. Quan el tren ja havia passat, damunt la via hi havia dues meitats de la Floyd, una que encara es movia, com si hagués adquirit un tic nerviós o truqués a la porta del cel dels gossos, i l’altra que havia quedat aixafada per les rodes. La part que s’estremia ja s’havia quedat inerta quan el Marià i l’Anna Maria van aconseguir passar la tanca, amb les cames tremoloses, i s’hi van acostar.
S’hi va atansar força gent. N’hi havia que els avisaven que havien de sortir de la via si no volien acabar com l’animal, i n’hi havia que deien que era terrible. Algú va dir que l’havien de treure d’allí i algú més va anunciar que ja avisarien els bombers, però un altre va assegurar que no era feina dels bombers de cap manera i que ja hi passarien els escombriaires.
El Marià els podia sentir, però no els escoltava. L’Anna Maria es tapava la cara amb una mà i posava l’altra damunt l’estómac d’ell, que estava just al seu davant. Li hauria fet un petó darrere l’orella, però només repetia que era una desgràcia, i ho deia tan a prop del seu clatell i amb veu tan baixa que de debò les paraules semblaven petons. Per això el Marià alçava les espatlles amb una esgarrifança, per distribuir de manera uniforme el corrent elèctric que l’alè d’ella li transmetia.
No se la podien endur. Van fer cas als que deien que se n’anessin i van caminar encara tremolant fins a l’estació. Al tren no es van dir gairebé res, però es van agafar la mà. Un cop a l’estació de França, el Marià va cridar un taxi i va fer que els portessin a casa d’ella. Quan hi van ser, li va dir que aprofitaria el mateix taxi. No es van fer cap petó de comiat, ni a la galta. Quan va arribar a casa, el Marià encara no havia pensat com ho diria a la Teresa.
Va començar amb una història inspirada en els fets però farcida de dubtes, com si li costés de recordar-se’n. Se l’havia volgut emportar a Badalona, això era veritat, s’havia escapat, també ho era, i l’havia perduda, només era veritat si considerava que perdre-la equivalia a deixar-la abandonada, partida per la meitat i trinxada, a la via del tren. Però al mateix temps es va sentir incòmode amb la mentida, cosa que el va preocupar, perquè anticipava que també diria la resta de la veritat. Va trigar més d’una hora a arribar fins al final, i això que només havia parlat de la Floyd i havia deixat per a un altre dia el petó entre les barques de pesca i el que li semblava que podia significar. Un sol petó volia dir, de sobte, molt més que uns quants anys d’una relació sexual abrusadora.
La Teresa va plorar i el Marià també va plorar. Ella plorava per la gossa, que no havia vist a la via però que es podia imaginar, perquè havia insistit que en volia saber els detalls. Ell plorava per ella, per tots dos i per aquella gossa estúpida que en realitat també s’havia estimat. Es van recordar del dia que l’havien anat a buscar a la gossera, del primer passeig per la plaça Lesseps, del fred i la nevada de primavera. De tant en tant la Teresa somicava i deia «poteta» i tornava a plorar sense consol.
Una altra persona potser hauria tingut en compte les circumstàncies, s’hauria adaptat a la situació, i hauria esperat unes quantes setmanes, però el Marià encara no havia cedit a la pulsió del seu entusiasme ni sabia doblegar-se a la voluntariosa insistència del seu pensament racional. Ho havia previst d’una manera, ho havia promès a una altra persona i adaptar-se no era el verb que l’empenyia a l’acció. El que el distingia era actuar amb decisió. A la consulta, era més partidari de l’odontologia conservadora i procurava salvar la peça danyada abans d’optar per l’extracció, que li semblava un últim recurs. A casa, no tenia cap dubte que no quedava més remei que arrencar aquell queixal corcat i expulsar-lo de la seva vida. És el que va fer. No va esperar ni una setmana. No va anar bé.
La Teresa va plorar, després va riure i al final es va trobar malament. Va plorar quan ell li va dir que no podien seguir junts i que se n’aniria. Va riure quan ell es va oferir a pagar el pis els mesos que calgués, perquè ella hi visqués, però sobretot va riure quan ell va afegir-hi, tan formal, que ho faria encara que no estiguessin casats i no l’hi poguessin obligar. Se li va encarar. O sigui que, en el fons, era tan conservador com els seus pares. Per què, si no, ho havia hagut de dir? Que la llei no reconegués la seva vida en comú volia dir que ell se’n volgués aprofitar? Dient allò reconeixia que per a ell no era el mateix viure amb ella que haver-s’hi casat. Es va trobar malament quan va provar de reconciliar-se i ell va refusar el petó. Va vomitar. Com si hagués presenciat una vivisecció i al mateix temps ella en fos la protagonista. El Marià es va ajupir i va recollir el vòmit amb una tovallola. Tot seguit va fregar el terra.
La següent vegada que va telefonar a l’Anna Maria ja ho va fer des de casa dels pares. No estava gaire animat, però si ella ho volia podrien anar a fer una volta. Preferia ser sincer i deixar-li clar d’entrada que no trobaria el millor Marià. Li semblava que era bo que es veiessin en un mal dia. L’Anna Maria es va presentar amb una brusa de flors i un somriure d’orella a orella.
Un dia de juliol, va anar al pis de Verdi per recollir quatre coses. La Teresa li va oferir cafè, que ell va acceptar, i li va explicar que la revetlla del Jep havia sigut magnífica. Havien rigut, havien ballat, havien begut i havien llançat coets. Els hauria d’haver vist.
A principis d’agost van passar tres dies amb l’Anna Maria a la Cerdanya. Va ser la primera vegada que dormien junts. La primera nit va semblar que tots dos fossin verges una altra vegada. A poc a poc, i sense gaire traça, van temptejar el cos de l’altre, es van alentir quan hauria calgut més ímpetu i es van apressar quan hauria anat bé la contenció. Però tots dos en van quedar satisfets i es van llevar de bon humor. La segona nit van renunciar d’entrada a l’apassionament i es van obsequiar amb petons plens de paraules, com si s’haguessin de demostrar que l’amor que volien per a ells vivia molt més enllà del desig.
L’endemà, abans d’agafar l’autobús de línia i després el tren, l’Anna Maria li va dir que no passava res si de tant en tant es recordava de la Teresa. Ella també es recordava del seu nòvio d’abans i ho trobava molt normal. «Han format part de la nostra vida, i sempre hi seran. El que compta és el que tu i jo siguem capaços de fer junts». Van decidir provar-ho de seguida, com si tinguessin pressa. Es van casar la segona quinzena de novembre i van fer un viatge de noces curt, a París, perquè a l’Anna Maria li venia de gust visitar els llocs que havia vist a les fotos del seu germà. Van comprar un pis al carrer Atenes, se n’hi van anar a viure i des del primer dia van deixar de banda qualsevol precaució contraceptiva.
La Teresa es va quedar al pis de Verdi, i el Marià, mentre ella va ser-hi, va pagar el lloguer i les altres despeses. L’Anna Maria, que ho sabia, no va fer mai cap comentari. També va saber que el Marià l’anava a veure de tant en tant abans de casar-se: quan ella li telefonava perquè l’escalfador del gas s’havia espatllat i no sabia com avisar algú perquè l’arreglés, quan li suplicava que s’emportés una camisa que s’havia descuidat i que ella preferia no tenir més a l’armari, però que es negava a llençar si ell no l’anava a buscar.
L’Anna Maria no va dir res ni tan sols quan una crisi de nervis va obligar el Marià a quedar-se tota la tarda amb la Teresa i la va avisar per telèfon que arribaria una mica tard. Va ser el 20 de desembre. La Teresa li havia telefonat esverada després de saber per la ràdio del quarto de bany que una bomba havia llançat el cotxe del president del govern per damunt del mur d’un convent. La mort de l’almirall Carrero Blanco, suposadament l’hereu de Franco, potser va fer témer a uns quants militants opositors que esclatés una onada de revenja repressiva, però la Teresa es va espantar d’una altra manera, com si hagués de començar una guerra justament al seu pis, al seu quarto de bany, allà mateix on hi havia endollada la ràdio. El Marià es barallava amb un ullal tossut i no hi va poder parlar fins que ella va trucar per tercera vegada. Tenia feina, però hi aniria de seguida que pogués. Hi va arribar a mitja tarda i van veure junts a la tele el mateix que la Teresa ja se sabia de memòria: el Dodge 3700 GT de color negre al pati del convent on havia caigut després de volar per l’aire, i les imatges d’arxiu del militar de carrera, quan havia estat nomenat president, mig any abans. Quan va dir a l’Anna Maria que trigaria una mica, es va adonar que era ridícul fer companyia a la Teresa només perquè al matí s’havia espantat.
—I ara què passa?
—Llancen caramels als cotxes de la policia.
—No pot ser. Qui són?
—No sents què criden? És pel jove aquest, l’anarquista.
—El Puig Antich? Què hi té a veure, amb Sant Medir?
—Es veu que unes germanes seves es mouen pel barri, m’ho ha dit aquest matí el noi aquell de la gingivitis. Com es diu aquest lloc? Els Lluïsos, van als Lluïsos.
—Els pegaran —sospira la Marta—. Anem, no vull que ho vegi el Jordi.
—És tan petit que no se’n recordaria. I potser sí que ho ha de veure. —El Tomàs fa sortir a la llum, de cop, una indignació que el corca des que s’ha sabut que l’execució s’ha consumat—. Saps què és el garrot vil? Una crueltat. Una putada. Una indecència.
Ho diu en aquest ordre creixent. Com si una indecència fos molt pitjor que una putada i que una crueltat.
—Ara no ens en podem anar, hi haurà merder. —L’Anna Maria agafa la mà que el Marià té al seu ventre, perquè no l’abandoni.
—Vols dir? És una festa per als nens. La festa dels caramels. Per què ho han d’espatllar, oi, Jordi? —La Marta tapa la cara del nen i entra perquè no es vol estar al balcó ni un minut més.
Quan, al cap d’uns quants dies, el Marià va al pis de Verdi perquè la Teresa li vol explicar personalment que ja fa un mes que li han apujat el lloguer, miren de concentrar-se amb fredor en l’aspecte essencial de l’assumpte: quina part d’aquest augment assumirà el Marià. Però ella es mostra una mica absent, tal com havia fet al desembre, quan al televisor ensenyaven el cotxàs negre destrossat de l’almirall al pati on la bomba l’havia projectat des del carrer. És un aire absent que sol anunciar l’intent d’ella per dur la conversa cap a la nostàlgia. Això vol dir que, quan ell ja se n’anava, com si hagués esperat aquest moment perquè era l’últim que passarien junts aquell dia, ella ha començat un discurs desordenat sobre la vida que han compartit. Aquesta vegada actua d’una altra manera i, quan ja han acordat que ell pagarà, de moment, tot el que calgui fins que ella trobi una feina i pugui tornar als pares l’ajuda que també li passen cada mes, com que no tenen res més de què parlar i el Marià ja està a punt d’anar-se’n, la Teresa posa entre ells dos el mort més recent que hi ha i lamenta que no es queixi ningú de la mort horrible que el govern ha donat a Salvador Puig Antich. Tan jove, diu ella. Tan ple de vida, entoma ell. Tan com nosaltres, en el fons, declara ella. Tan diferent, accepta el Marià, però tan idealista, això no l’hi perdona.
La mort no és com una dent corcada. No hi ha la possibilitat de la restitució. Ho va tornar a entendre, una setmana abans de casar-se, quan l’avi de Badalona a la fi va morir i es va donar la raó a ell mateix sobre el destí que s’assigna als homes quan neixen. Després del funeral, quan parlava a soles amb l’àvia i mirava de consolar-la amb paraules que fossin bons records, li va venir a la memòria la història del cambrer atropellat pel tren i això va fer que es recordés de la Floyd. Va estar a punt de plorar, i ni ell mateix no hauria pogut discernir si les llàgrimes haurien sigut per l’avi profeta, per la gossa esventrada o per ell mateix i l’amor perdut. L’àvia, que devia pensar que estava trist per ella, li va explicar que havia estimat l’avi perquè era un home fort, perquè sempre havia volgut un home fort al seu costat. Quan tenia vuit anys, un tornado va assolar Badalona. Va fer malbé les parets i les teulades d’unes quantes cases i també de les fàbriques, la de galetes de la viuda Palay, l’Anís del Mono i la Cros. Aquell dia va saber que viuria amb un home fort. El Marià va fer una abraçada a l’àvia, una abraçada que no havia fet mai a ningú.
La presència de Puig Antich fa encara més trista la conversa amb la Teresa. La memòria del funeral de l’avi hi aporta sentiments autèntics, i la imatge del tornado que havia espantat l’àvia ho mescla tot amb els remolins voraços d’una gran ventada. Potser és a causa d’aquest conjunt d’elements imprevistos que aquesta vegada, quan la Teresa intenta estendre uns quants records a les seves faldes, en comptes d’aixecar-se i anar-se’n, el Marià accepta que ella li agafi les mans.
Mentre ell li explica això del tornado que va espantar l’àvia, es recorda del petó entre les barques, el primer que es van fer amb l’Anna Maria. O sigui que es recorda del dia que en certa manera va trair la Teresa. Ella és davant seu. La traïció, encara no. Hi ha un buit i ell és l’únic que pot restituir amb normalitat el que hi ha d’haver.
Com que tenen les mans agafades, a causa de la por de l’àvia que s’ha encomanat al Marià i a causa de la tristesa que l’execució del jove barceloní ha clavat al cor de la Teresa, no és tan estrany que ella li vulgui parlar d’ells dos, de quan vivien junts.
—Ens han quedat tantes coses per fer junts.
—Vols dir?
—Sí, moltes. No t’he vist mai despullat en una platja, per exemple.
—Ni ho veuràs. No m’agrada despullar-me davant dels desconeguts, ja ho saps, això. No podem parlar d’una altra cosa? —Li deixa les mans, ara sí.
—La nostra ruptura —sona tan esquerdat— no ens ha fet mal només a nosaltres. T’ho hauria hagut de dir.
—No és veritat. Els teus pares quasi no els veia mai. I els meus, en fi, no van arribar mai a saber qui ets.
—Et parlo del meu germà, Marià, del Jep. —Ella li vol tornar a agafar els dits.
—Al Jep se li’n fot, segur, però a mi em cau bé. —Aixeca els braços, com si tinguessin alguna missió molt important ara mateix, lluny de la seva falda—. Com li va?
—No gaire bé, com vols que li vagi! No t’hi has fixat mai, oi?
—En què? Què vols dir?
—El Jep és…, una mica especial. No és res greu, no passa res. Però no és fàcil.
—Teresa —deixa que ella s’arrapi a les seves mans, tan hàbils quan han de reconstruir una dent—, què t’inventes ara?
—Confon el temps. No li passa sempre. Només de vegades.
—No m’estranya, els estupefaents tenen conseqüències.
—No m’entens, és d’abans. Des de petit. Vaig ser la primera que ho va notar, abans que els meus pares. De vegades les línies del temps se li creuen al cervell, saps? Li sembla que torna a viure el mateix que ja ha viscut. Tornarà a fer la mili tota la seva vida. Per això et vaig suplicar que m’ajudessis.
—I per què no ho dèieu als metges?
—I què? No té res diagnosticat, els pares no ho volien i ell tampoc. A l’escola, quan van veure que confonia la dreta i l’esquerra, van dir que era dislèxia.
—Però la dislèxia no té res a veure amb confondre el temps, com tu dius.
—Ja ho sé. Però això no li passa sempre. Només de tant en tant. Hi ha un medicament. Ens ho van dir uns amics dels pares. Li va bé. Ja sé que no és tan greu. Però em fa patir tant…
—A tots ens passa una mica. —La vol assossegar, per això no li deixa anar les mans una altra vegada—. Tots provem de jugar amb el temps. Suposo que més i més a mesura que et fas gran, però encara no ho puc saber —diu somrient.
—Ell sí que ho sap, però no ho entén.
—Tots hi juguem, amb el temps —continua el Marià, sense fer cas de la insistència de la Teresa a parlar del seu germà—. Ara mateix, tu i jo també ho estem fent. I no ho hauríem de fer. És un joc perillós.
El tornado de l’àvia entra per la finestra amb el cadàver trist d’un jove executat de manera indecent i també cruel. El seu amor feréstec es bat amb la gropada d’aire veloç i al final guanya.
—Tots fugim d’on volem quedar-nos. —El Marià parla perquè si deixa de parlar li farà un petó—. Tots ens quedem a on no volíem anar.
Diria més coses, però ja no pot. No han d’acostar gaire les boques perquè ja són tan a prop que esquivar el petó seria cruel i, també, indecent. Les línies del temps amb què juguen s’entortolliguen mentre ells es fan un petó llarg i profund, com si el tornado se’ls emportés tan amunt que poguessin tornar l’avi amb els vius i, fins i tot, salvar el jove executat de la crueltat indecent del garrot vil. En comptes de tot això, l’únic efecte real d’aquest petó és el que sempre han tingut els petons que s’han fet, i no triguen gens a treure’s la roba.