Acollida
—Em dic Cris.
—Marià, Marià Solvell.
Va anar d’un pèl que no hi afegís la paraula «doctor», perquè era així com l’havien anomenat durant anys i panys i com s’havia presentat sovint.
—Sóc l’encarregada de donar la benvinguda.
—Doncs moltes gràcies.
La sala era austera. Només hi havia una taula de fusta, restaurada amb paciència, i tres cadires, una a un costat, on seia la Cris, i dues a l’altre.
La va classificar com una dona de cara diamantina, amb els cabells curts, tallats a l’estil de Barbara, la cantant que havia escoltat feia tant de temps que gairebé no se’n recordava. Potser no hi hauria pensat si aquell pentinat no l’hi hagués dut a la memòria.
Va desviar un segon la mirada cap a la finestra. Li va semblar que el cel s’omplia de llum. La Cris duia una túnica de cotó. Va deduir que s’havia posat aquella peça de roba expressament per rebre’l. I ho va trobar bé. Mentre ell anés vestit, hi havia d’haver un equilibri raonable. De tota manera, de seguida s’havia adonat que no duia sostenidors.
Li va explicar les normes, que ell ja coneixia. Li va indicar, en un plànol que va desplegar a la taula, el lloc on s’allotjaria. Era una mitja casa petita, però hi trobaria el que necessitava: un dormitori, un quarto de bany, una cuina adossada a una saleta que també feia de rebedor i un porxo, petit i amb molt d’encant. Li va repetir que el poble s’omplia a l’estiu, però que ja hi havia uns quants estadants. Es demanava als nouvinguts que fossin discrets. Podia parlar amb qui volgués, però si hi havia gent que preferia la soledat els hauria de respectar. Hi va estar d’acord. Ell també voldria estar sol.
De bon matí, perquè al poble naturista la gent se solia llevar d’hora, els que ho volien acudien a la casa comunitària, que trobaria de seguida però que igualment li indicava on era. Va posar la punta de l’índex al damunt del plànol. Hi feien exercicis corporals: de vegades tai-txi, de vegades ioga. L’assistència era voluntària. Si hi anava, hauria de dur una tovallola. De tant en tant feien banys de fang. També podia sol·licitar uns quants serveis especials: sessions de meditació, atenció dietètica i massatges terapèutics. A la mateixa casa comunitària hi trobaria un economat. Hi podia comprar productes naturals, per si es volia fer el menjar ell mateix. De tota manera, al costat de l’economat hi tenien un menjador petit on, per un preu que va trobar mòdic, oferien tres àpats al dia. L’esmorzar era senzill i se servia entre les set i les nou. El dinar era més consistent. Se servia el menjar entre la una i les dues. Va trobar que era un horari més assenyat que els horaris tradicionals del país. El sopar era frugal i només el donaven des de dos quarts de vuit i fins a dos quarts de nou. A partir de les deu regia la llei del silenci i no es podia fer cap mena de soroll. A la casa, això també ho sabia, no hi havia televisor ni cap aparell de música. A partir de les onze s’havia d’assegurar que no tenia encès cap llum. Si volia convidar algú, ho havia de demanar.
—A vegades hi ha algú que ve tot sol i s’hi troba tan bé que ho vol dir a altra gent. La família, uns amics.
—No, vinc sol.
—D’acord. Si t’hi repenses, ens ho has de dir.
—De tota manera —les paraules s’encallaven una mica—, no n’estic segur, però em sembla que espero algú. No l’he convidat —es va avançar a la mirada interrogativa de la Cris—. Si de cas, el convidat sóc jo.
—No hi ha gaire gent, si em dius qui és.
—És que no ho sé. És una intuïció. —Es penedeix de seguida de fer servir aquest pretext.
—Una intuïció.
—És que… És igual, no ho compliquem. Potser vindrà algú que conec, però no ho sé ni tinc manera de saber-ho. Potser dimarts.
—Aquest dimarts —va tornar a repetir les paraules que ell havia dit.
—No, l’altre. Però no n’estic segur. Ho sento, no ho hauria d’haver comentat. Oblida-ho, si ve algú a veure’m ja t’ho diré.
La Cris li va demanar que pagués per endavant com a mínim la meitat del lloguer. Els àpats els afegirien al compte i, quan se n’anés, pagaria la resta. Li va preguntar si era el primer cop que anava a un lloc com aquell i ell va dir la veritat. Com que havia dit que sí, li va demanar si creia que sabria actuar amb el capteniment adequat i ell va respondre que n’estava segur.
—En aquest cas —va dir, aixecant-se—, t’he de demanar que a partir d’ara et desvesteixis. Ho podries fer a la casa, però amb els tèxtils inexperts com tu ho fem d’aquesta manera. És un ritual. Per deixar-ho clar, sense problemes. No t’importa, oi?
—No, per això he vingut. —Mentre ho deia es va descordar un botó de la camisa.
Li va semblar que la Cris encara no tenia quaranta anys. O potser en tenia quaranta-dos. Però no podia ser gaire més gran. Li somreia i se’l mirava mentre ell es treia la camisa i es descordava els pantalons. Es va girar d’esquena quan ell va fer el gest de treure’s els calçotets.
Va recollir la roba, que havia apilat a la cadira on s’havia assegut fins aleshores, i la va ficar a la maleta, que va obrir damunt la taula, a sobre del plànol del poble. La Cris es va posar davant seu i amb un gest ràpid es va treure la túnica pel cap, la va plegar, la va deixar en un prestatge que tenia al darrere i li va oferir, nua, una encaixada.
—Benvingut, Marià.
Es van somriure i ell va agafar la maleta amb una mà i les sabates amb l’altra. Va sortir, ella el va seguir i va tancar la porta. Es va plantar al seu costat. Tenia els pits força grossos i arrodonits. Ell va girar el cap perquè no semblés que li clavava els ulls als mugrons.
—No t’hi encaparris, al principi tothom mira una mica. Ja et passarà.
Va agrair les paraules amb un altre somriure, però quan abaixava el cap no va saber evitar la llambregada instintiva cap als rínxols desendreçats del pèl púbic.
A poc a poc, i nu, ara sí, va caminar cap a la casa on s’estaria. Només disposava d’uns quants dies per acostumar-se a viure en un poble nudista i volia estar prou còmode quan arribés l’altre dimarts.