Renúncia

2005

—Mira’ns. Que no ho veus?

Les fotografies en blanc i negre els conserven tal com eren més de trenta anys enrere: animosos i lluents d’entusiasme, ell més que el Tomàs. Amb molta confiança en les seves habilitats, amb un pla força simple per a la resta de la seva vida, tal com l’havien imaginada, sense gaires trasbalsos.

—No hem canviat tant.

—Però què dius, home. Tu tens els cabells blancs —al Tomàs li sap greu haver-ho dit, perquè recorda molt bé que el Marià va envellir de cop i volta molt poques setmanes després que morís l’Oriol—, i jo, que no ho veus? Semblo un monjo medieval. —Es toca la clepsa i tot seguit amb la mà repassa la corona de cabells que manté als laterals i al darrere de la closca pelada.

No entraven gairebé mai a la sala d’espera, que és on hi ha hagut sempre l’orla de la seva promoció, emmarcada i penjada al costat dels seus títols de doctor.

—Som la penúltima generació del franquisme —li etziba el Tomàs mentre posa el dit al seu títol de doctor.

Al costat, hi ha el del Marià. Tots dos, atorgats per «Su Excelencia el Jefe del Estado, Francisco Franco Bahamonde».

—Ni tan sols l’última —insisteix—, ni aquest honor, no tenim.

El Tomàs despenja del clau de ganxo l’orla.

—Quants anys fa que no fem pintar les parets?

—No me’n recordo. Ho devien decidir la Núria o la Marta.

—Ens hem fet vells, Marià. Franco ha viscut amb nosaltres —diu estirant el braç dret cap als marcs daurats que ennobleixen els certificats oficials de la seva llicenciatura— i no ens en hem adonat.

—Però si ja fa molts anys que és mort!

—Sí, els nostres anys, Marià, els nostres.

—No sé què vols dir.

Però sí que ho sap, què vol dir. Franco va morir quan ells ja tenien més de trenta anys. El Marià seria incapaç ara mateix de traçar un recorregut més o menys entenedor del temps que han viscut. Com a màxim, potser sabria dir que les obres de la Sagrada Família encara continuen. Això que el seu amic havia descrit com el temps històric ha desaparegut de la seva vida. El temps autèntic, l’íntim, ha quedat trossejat per la veritat dels fets privats: l’engany de la Núria, l’atac a l’Olga, la mort de l’Oriol, el divorci que va voler l’Anna Maria i, més enllà, en un túnel obscur que va abandonar fa molts anys, aquell salt al buit de la Teresa. Què pot haver passat al món més important que això? Que potser s’ha acabat de construir la Sagrada Família? Encara no? Doncs quines altres novetats hi pot haver?

El Tomàs l’ajuda, potser perquè intueix aquest conflicte. Amb l’orla a la mà, repassa de pressa el temps que el seu amic ignora: «Vam veure com feien rei el príncep hereu de Franco. Hi va haver eleccions. Hi havia por i il·lusió al mateix temps, també decepció i oportunisme. No tens la sensació que és com si no en fóssim conscients? És com si ens ho haguéssim perdut». I li recita una llista incompleta d’esdeveniments que demostrin que no, que no s’han perdut res, que en un calaix de la memòria que no solen remenar hi ha encara la prova que són d’una època concreta, que els correspon un temps històric més a l’abast que el llarg període de construcció de la Sagrada Família. Esmenta el retorn de l’exili del president Tarradellas, amb un punt d’admiració que li sembla obligat però que deixa indiferent el seu amic. Per atreure la seva atenció, li parla d’ETA amb noms de lloc i persona que el Marià també hauria de relacionar amb bombes i bales: diu Hipercor, Vic, Ernest Lluch. I encadena aquest tercet amb els atemptats de l’any anterior a Madrid. Exclama que va ser un horror, però com que el Marià no reacciona, busca un exemple més recent i li parla del bombardeig a la tele i als diaris amb el nou Estatut d’Autonomia.

Però el Marià no l’escolta gaire, només el sent com una música de fons. Les bombes que el Tomàs recupera dels almanacs de la memòria no han explotat mai a la consulta. Al planeta de la restitució, les rutines es repetien, els aparells s’assemblaven, els pacients feien la mateixa ganyota.

Si de cas, podria recordar que a la seva Barcelona es deixaven les escombraries a la porta de casa i de tant en tant els gossos feien malbé la bossa per furgar el munt de deixalles amb el morro llardós. La guàrdia urbana que dirigia el trànsit des dels podis circulars acceptava regals els dies abans de Nadal i els veies amb els braços alçats i tot d’ampolles i paquets de torrons als peus. Els adroguers despatxaven amb bata blava.

—Recordes el dia que em vaig casar?

—Com vols que no me’n recordi.

—Doncs al cap d’una setmana els tramvies van deixar de circular, Barcelona es va quedar sense. D’això no te’n recordes, oi?

—No, gens ni mica. Vols dir que va ser aquell any?

—Sí, i tant. N’estic segur.

—Però ara ja hi torna a haver tramvies.

—No és el mateix, Marià, ja no són iguals. Recordes quan et vas avorrir tant amb aquella pel·lícula de Stanley Kubrick?

—La de la nau espacial. Ara potser m’agradaria.

—Doncs això és el que vull dir. Hem treballat tant… Abans ens havia agradat, anar al cine, de viatge. Aquell estiu que vau anar a París, a on vas portar els nens?

—Als mateixos llocs que havia anat amb l’Anna Maria i abans amb tu. És normal, no? Els ho volia ensenyar tot. Menys un lloc, ja t’ho imagines.

Quan ja ho ha dit, li sap greu. No n’han parlat mai més. No és ben bé que se li hagi escapat, és que s’ha oblidat que ja no en parlaven, que aquell record havia quedat enterrat, a petició del Tomàs.

—Et vaig enganyar.

Ho deixa anar de cop, sense cap pròleg que ho amanseixi. Com si ho tingués en un estómac de la memòria mentidera i ho hagués de regurgitar per quedar-se tranquil. Potser ho hauria dit abans si el Marià hagués tingut aquest descuit fa un any o dos o tres o deu. Potser el Tomàs només necessitava que el Marià recordés aquell viatge a París per confessar una mentida pendent.

—Quan em vas enganyar? Quan vas descriure com era aquella dona o quan em vas dir que no havia passat res? Sàpigues que no m’ho vaig creure, però em va semblar bé. Si tu deies que no havia passat res, jo no et portaria pas la contrària.

—Sí que va passar, però no va ser com hauria volgut. —Se’l mira amb els ulls engrandits pel penediment sobtat i al Marià li fa una mica de llàstima.

—No cal que m’ho expliquis. No ho vull saber.

—És que t’ho vull explicar, vull que ho sàpigues. Em va fer descalçar mentre em descordava els pantalons. Me’ls va treure amb una gràcia apresa que, tot i això, em va semblar delicada. Em va treure els calçotets gairebé sense que me n’adonés i va començar a jugar amb les mans, en fi, ja t’ho imagines.

—Tomàs, de debò, no cal.

—Ella només em volia fer trempar, però, hòstia, estava tan sorprès, i ella anava despullada, bé, amb una mena de negligé, transparent. Aquells mugrons…

—Allargassats.

—Sí, amb un volum que no havia imaginat mai. I no deixava de parlar. M’ho vaig fer a sobre, ja m’entens, li vaig deixar les mans totes llefiscoses. Em volia fondre allà mateix. Ni tan sols ho havia intentat, ni m’havia acostat a la seva d’això. Després va provar de fer-me trempar una altra vegada i se’n va sortir. I sí, ho vam fer, però ja estava tan neguitós que al cap de poc se’m va estovar l’ànim i ens vam posar a parlar. Va ser quan em va preguntar d’on era. Li hauria volgut dir qualsevol lloc del món menys la meva ciutat, però amb aquell somriure era impossible mentir i vaig dir que era de Barcelona.

—«C’est jolie», va dir.

—Exacte. Però no t’ho podia explicar. Collons, què t’havia de dir?

—El mateix que ara, suposo.

—És que ara és ara i llavors era llavors. Això és el que t’intento dir, que els anys no han passat sense cap motiu. És perquè els hem viscut. L’estiu de París, abans que marxéssim, hi va haver el concert dels Beatles a la Monumental. No hi vam anar.

—No érem dels Beatles, nosaltres.

—No érem de res.

—Vam anar a París. I hi vaig tornar amb la meva dona i després amb ella i els fills. I ja no hi he anat més. Aquest és el resum.

—Però no vas fer cap més viatge, Marià. I t’ho podies permetre.

—Això no és veritat. Vam anar a…

—Sí, a Mallorca, a la Vall d’Aran i a Perpinyà. I el teu fill me l’enduia jo, a esquiar. Em va costar convence’t que anéssim tots al camp del Barça. No, no passa res, l’Anna Maria no se’n va queixar mai, però sigues sincer, Marià. A tu no t’ha agradat moure’t gaire de casa, t’has reclòs al teu catau. Ho entenc: adores aquesta feina. Per això em sap greu, més per tu que per mi.

El Marià no oposa gens de resistència perquè sap que el discurs del seu amic no té a veure exactament amb el pas del temps, sinó amb la decisió que li va comunicar fa una setmana. I aleshores tampoc no hi va voler discutir. No hauria servit de res. No li proposava que en parlessin, li anunciava una decisió que ja havia pres. És veritat que va ser una sorpresa, perquè no ho havia insinuat mai, però no ho va trobar gens estrany.

L’absència de l’Anna Maria a la consulta havia quedat una mica equilibrada per la presència del Jordi, que podia significar a la vegada un cert esperit de renovació i la continuïtat de la nissaga. Però la discreció inicial del fill del Tomàs i la Marta va durar molt poc. De seguida va exhibir sense dissimulació que tenia idees pròpies. Respectava la manera com havien treballat, i no pensava fer-los canviar de procediments, però haurien d’acceptar que ell intentés dur a terme les maniobres tal com les havia apreses a la Facultat d’Odontologia. El Marià no podia deixar de pensar que el Jordi, per molt bo que arribés a ser algun dia, no era metge ni ho seria mai. Però no va fer aquest comentari en veu alta ni una sola vegada, ni tan sols quan els va suggerir que dels implants seria millor que se n’ocupés només ell. Eren tècniques noves i era raonable que se n’encarregués algú que hi estigués més avesat.

Al principi hi anava dos dies a la setmana. Només dos dies. Però de seguida en van ser tres i després quatre, i això volia dir que el Tomàs o el Marià havien de deixar lliure la seva sala de visita. La Marta va provar d’endreçar les agendes amb uns torns que tenien la virtut de ser molt proporcionals i l’inconvenient que donaven al Marià massa temps lliure. En una altra situació, potser li hauria semblat un regal preciós. Però ja era massa tard. Què faria, al pis buit del carrer Atenes?

Quinze dies després que l’Anna Maria se n’anés amb tres maletes al cotxe, el Marià es va desfer de l’aquari. Va posar els peixos que sobrevivien en una bossa de plàstic i es va presentar a la botiga on solia comprar-ne. No els volien, no sabien si estaven malalts i no els podrien vendre, però hi va insistir tant que al final se’ls van quedar. Quan va tornar a casa, va treure l’aigua del recipient amb un cassó. Era el que sempre havia preferit l’Anna Maria per escalfar la llet de l’esmorzar, fins que van comprar el microones i havia quedat arraconat, sense cap utilitat concreta. El Marià l’havia fet servir des d’aleshores per treure aigua de l’aquari i posar-ne de nova. La deixava al cassó vint-i-quatre hores, perquè perdés el clor, i la incorporava a l’hàbitat de les seves criatures nedadores. Va fer molts viatges des del saló fins a la cuina i, com que l’emplenava massa, cada vegada en vessava una mica. Quan va acabar, el trajecte havia quedat marcat per un rastre d’aigua.

Quan ho va haver enllestit ja no tenia un aquari al pis, però hi tenia un recipient buit molt gran. Era molt pitjor. Abans, com a mínim, hi havia vida, allà dins: colors i moviments, atzar i imprecisió, aliments i defecacions. Quan ho va comentar a la consulta, el Jordi li va dir que se’l podia vendre per internet. El Marià va contestar que ell no ho sabria fer, però que, si l’hi ajudava, ja es podia quedar el que n’obtingués. El jove odontòleg que li agafava la sala un matí i dues tardes cada setmana no volia els diners. La Marta li devia dir que l’ajudés, perquè al cap d’una setmana li va fer saber que ja ho havia resolt i que, si li anava bé, ell mateix l’aniria a recollir el dissabte següent. Havia trobat un comprador.

Va telefonar a l’Anna Maria per dir-li que ja no tenia l’aquari, com si hagués complert un deure pendent molt important, però ella només el va felicitar per haver-s’hi decidit finalment i no va demostrar que allò fos suficient per repensar la seva decisió de viure separats. No es va fer enrere, al contrari. Ell no hi va insistir gaire, de tota manera. Era més aviat una insinuació que de tant en tant deixava anar i que ella no recollia. Es veien poc, perquè el Marià no anava a Girona i l’Anna Maria, si anava a Barcelona, que hi anava, no l’hi deia sempre.

Quan es veien, com que ella no volia tornar al pis, quedaven en una terrassa de la plaça del Sol, a Gràcia, o en algun establiment que el Marià no coneixia, per l’Eixample. No s’hi estaven gaire estona. El Marià preguntava per l’Olga, l’Anna Maria li tornava a dir que era ridícul que es negués a agafar el tren i que no podia ser que esperés que fos ella qui l’anés a veure. En aquestes ocasions, la resposta més sovintejada era que justament l’havia vista feia pocs dies. L’Anna Maria tenia algun altre encàrrec per fer i abans o després de quedar amb ell anava a veure el seu pare, que aleshores ja tenia diagnosticada la hiperplàsia prostàtica benigna però encara no s’havia decidit a sotmetre’s a la intervenció quirúrgica preceptiva.

L’endemà de l’operació, mentre parlaven en un bar, li va dir si la volia acompanyar a veure’l i a ell li va semblar bé. El va trobar molt envellit, però ho va atribuir a l’esgotament corporal a causa de la pèrdua de sang, com una conseqüència natural de lliurar el cos als cirurgians. El Manel va tenir prou força per fer una mica de broma amb la inflamació que tenia i va descriure, amb uns quants detalls innecessaris, que li havien ficat una sonda al penis per dur a terme l’extirpació parcial d’una glàndula que, com van explicar al pacient el Tomàs i el Marià, una estona després, compleix tres funcions essencials per a la masculinitat però, sobretot, per a la supervivència de l’espècie.

El Tomàs va arribar al cap d’un quart i no es va estranyar gens que el Marià fos a l’habitació del seu pare. Es va afegir a les bromes d’homes, que l’Anna Maria tolerava amb un somrís circumspecte. Sense trobar cap manera d’evitar-ho, van oferir entre tots dos la lliçó mèdica corresponent. La pròstata aporta al líquid seminal el punt alcalí necessari per assegurar la vida dels espermatozous en un entorn hostil a causa de l’acidesa vaginal. A més, col·labora en el bombament que provoca l’ejaculació i, per fi, actua com a vàlvula, ja que obre el pas de manera selectiva a l’orina i al semen. «Tres funcions», va concloure el Tomàs, «que ja no necessites per a res». L’Anna Maria va demanar que no atabalessin més el pare i el Marià se’n va anar, amb una encaixada a l’amic i dos petons a les galtes de la seva dona, els últims petons que hi podria deixar mentre fos la seva esposa.

Abans d’anar junts a l’hospital, abans de proposar-li que l’hi acompanyés, l’Anna Maria havia dit al seu marit que la separació que havia considerat provisional potser hauria de ser definitiva. L’ús de la paraula «potser» només havia sigut un recurs per atenuar l’efecte que la seva decisió li pogués provocar, la mena de truc que ell mateix feia servir quan emprava el diminutiu per advertir al pacient, abans d’injectar-li l’anestèsia, que notaria una punxadeta. L’Anna Maria volia que la seva relació trencada trobés l’única forma que tenia sentit, i això reclamava el formalisme del divorci, si ell no hi tenia res en contra. Va dir que no, que ho entenia. Es va fer un silenci incòmode i va ser per escapar-se’n que ella li va proposar que l’acompanyés a l’hospital. Les bromes sobre la pròstata de l’avi del Jordi, l’Oriol i l’Olga havien tingut l’efecte d’un sedant. Quan va arribar a casa, el Marià gairebé no es recordava de la punxadeta.

Van anar a firmar els papers al cap d’uns quants mesos. El Tomàs no en va fer mai cap comentari, però la Marta, que també n’estava al corrent, li va preguntar com estava quan ell va arribar a la consulta. No va trigar gens a afegir-hi que li sabia greu però que potser era el millor que podien fer.

L’Anna Maria no treballava, però ell havia acceptat que li passaria una quantitat cada mes. Ho trobava tan lògic que no se li hauria acudit cap altra opció. Les coses li semblaven tan evidents que s’estranyava que uns quants anys abans hagués volgut contemplar tantes possibilitats. Aquesta actitud va tenir com a conseqüència un abandonament gairebé imperceptible de les seves conviccions com a dentista. Sempre havia demostrat una tendència, fins i tot una mica exagerada, a la intervenció conservadora, empès de jove per l’entusiasme i, d’adult, per la creença encara ferma en la bondat de la restitució.

Després del divorci, però, actuava amb més pragmatisme, o així era com ell mateix es justificava, i ja no era capaç de veure tantes opcions per triar. De manera que, sense ser-ne del tot conscient, va augmentar molt la proporció de les actuacions que es resolien amb l’exèresi de la peça corcada. En realitat, no se’n va adonar fins que el Jordi ho va comentar en una de les reunions que ell mateix havia proposat que fessin un cop al mes, per repassar la marxa general de la consulta, havia dit, i per revisar les actuacions de tots tres, com es va posar en evidència molt aviat. «Vols dir?», va preguntar amb una timidesa sobtada el Marià. «Sí, i tant, ho he comprovat, has augmentat la ràtio d’extraccions en un trenta-cinc per cent», quasi l’acusava el fill del Tomàs, que el va sorprendre per la seva exactitud i també per aquella paraula estranya que devia correspondre al que ell, quan estudiava, en deia raó aritmètica.

L’efecte d’aquest nou comportament es va deixar notar d’una altra manera. Com que el Tomàs i la Marta li havien explicat, una de les poques vegades que dinaven tots tres, que els preus dels pisos s’havien enfilat pels núvols, i que encara anirien més amunt, va començar a pensar que potser sí que tenien raó i que hauria de vendre el seu. Disposaria d’una quantitat de diners important, d’una sola tacada, i deixaria de viure en un lloc massa gran per a una persona sola. Seria la millor manera d’abandonar els records que el ferien cada dia perquè desfer-se dels peixos tropicals no havia sigut tan bona idea. Quan entrava al pis, veia l’espai buit on hi havia hagut l’aquari i no podia evitar de pensar que hi faltava alguna cosa. Hauria pogut imaginar que no hi havia sigut mai, però no ho aconseguia. Damunt del moble que havia comprat expressament hi percebia una mancança i, per reomplir aquesta buidor, veia l’Oriol que feia un petó a una noia davant del vidre que ja no hi era, tornava a veure els peixos com es movien quan l’Anna Maria parlava per telèfon amb el Carles, que els avisava que l’Olga era a l’hospital.

L’agent immobiliari que va anar a veure li va fer una oferta que ell va trobar insuficient. En va anar a veure un altre, que li va prometre una taxació justa, perquè l’encarregaria a una agència neutral. La negociació es va allargar uns quants mesos, i no es podia estar de parlar-ne quan era a la consulta. De vegades, fins i tot, ho preguntava als pacients. Els més grans trobaven que vendre un pis era una bestiesa, perquè els preus seguirien augmentant, i la seguretat del patrimoni ho era tot, i els més joves se’l miraven desconcertats, sorpresos que algú amb la seva posició estigués disposat de debò a anar de lloguer, mentre que ells, que no guanyaven tant, pensaven demanar una hipoteca sense dubtar-ho, perquè era evident que hipotecar-se era la millor decisió que podia prendre algú amb dos dits de front.

També ho va consultar a l’Anna Maria i a l’Olga, la primera vegada que les va veure totes dues juntes, perquè la mare acompanyava la filla a informar-se sobre un tractament de fecundació assistida. Li van dir que si el volia vendre, que el vengués. Els va dir que no entenia per què l’Olga havia de recórrer a l’ajuda mèdica si el més fàcil era la «inseminació natural», va fer servir aquestes paraules, que van sonar, encadenades, com un insult una mica primitiu. Mentre l’Olga anava a la barra del bar on s’havien trobat, perquè volia convidar els pares, l’Anna Maria li va recriminar la seva incomprensió, tan gegantina que feia una mica de por i tot. El Marià es va defensar amb l’argument que, pel que sabia, l’Olga no estava incapacitada per quedar-se embarassada, i l’Anna Maria li va respondre que això no hi tenia res a veure, que ella no volia estar amb cap home, que no pensava anar al llit amb ningú només per tenir un fill i que era molt trist que fos incapaç d’entendre-ho, en comptes de compartir amb ella l’alegria emocionant de saber que serien avis.

Després que l’Olga decidís per fi que no es quedaria embarassada, perquè era massa car, el pare de l’Anna Maria i el Tomàs va morir sense que se n’adonés ningú. El van trobar un matí, i el metge que es va ocupar de certificar la defunció va anotar que potser feia dos dies que era mort. L’endemà de l’enterrament, l’Olga va fer saber als seus pares que havia canviat d’opinió i que sí que acudiria a aquell centre de reproducció assistida que havien anat a veure uns quants mesos enrere. Al cap de poc el Marià va firmar la venda del pis del carrer Atenes i va anar de lloguer a un pis petit de Gràcia. Havia mirat pisos al carrer Verdi, però al final en va triar un de relativament nou, i amb ascensor, al carrer del Perill.

Ho tenia a prop de la consulta. I molt a prop d’un centre esportiu municipal, amb piscina. S’hi va apuntar perquè no es volia quedar al pis totes les hores lliures que li havia donat l’actitud expansiva del Jordi. Allò de l’augment injustificat de les extraccions l’havia perjudicat, perquè fins i tot el Tomàs es va atrevir a suggerir que tots dos fessin un pas enrere, només un petit pas enrere, per deixar que el Jordi anés assumint la responsabilitat de portar la consulta «d’una manera més pròpia dels nous temps». L’expressió que havia triat el Tomàs no va agradar gaire al Marià, però no s’hi va oposar, acostumat a cedir una vegada i una altra, amb la mateixa serenor rendida amb què va entregar a l’Anna Maria la meitat dels diners que havia obtingut pel pis i va pagar de la seva butxaca els costos, que no podia trobar gens raonables, de la inseminació de l’Olga.

L’únic avantatge de tot plegat era que ja no veia un espai buit quan entrava a casa, perquè al pis on vivia no hi havia tingut mai un aquari, perquè la majoria de les coses que tenia les havia hagut d’abandonar, perquè no hi cabrien, i perquè hi arribava cansat després de nedar no menys de trenta piscines.

Els primers dies, era impossible que l’Oriol no li tornés al pensament. L’havia vist nedar tantes vegades que, quan es ficava a l’aigua, s’imaginava que el tenia al costat, que l’animava: «Vinga, pare, que ja només te’n falten deu». En comptes de rebutjar aquella presència fantasmagòrica, va creure que seria millor adaptar-s’hi.

Nedava amb l’Oriol al costat. Fins i tot ell mateix li deia coses. A vegades reprenia converses que no havien sabut acabar. Com la d’aquell dia que havia volgut llançar petards per la revetlla i ell no l’hi havia permès. Després li havia sabut greu. La seva mare no li havia deixat tenir mistos Garibaldi però ell n’aconseguia i els gratava contra una paret i espetegaven. «Potser no hauria hagut de tenir la mateixa por», es disculpava quan treia el cap de l’aigua per respirar. «A l’àvia tampoc li agradava que comprés regalèssia», hi va afegir.

Altres vegades el posava al corrent de les novetats. Ta mare diu que la tramuntana et canvia el caràcter i deu ser veritat, perquè ja no sembla la mateixa. Això de l’Olga no és tan fàcil com semblava, es veu que els seus òvuls no són tan bons com creien i estan pensant recórrer a la fecundació in vitro. El Jordi potser ho fa bé, però és molt pesat quan insisteix a dir-nos que hi ha una altra manera més efectiva. Què ens ha d’explicar de les llimes de níquel-titani que no sapiguem? Qui ho ha dit, que la punta rodona de la fresa de tungstè és més indicada en aquests casos?

Les insinuacions del Tomàs sobre la fi d’un cicle, que era com en deia, devien començar abans i tot que es vengués el pis, però el Marià no n’havia fet mai gaire cas. En això no havia canviat gens. Quan l’atabalaven més del compte, plegava una mica abans si podia i se n’anava a la piscina. Una tarda que havia estat força neguitós, després de comprovar les despeses que originava l’embaràs encara no assolit de l’Olga, cansat d’escoltar les paraules rectilínies del Jordi a la reunió mensual, es va aixecar de cop i volta i se li va escapar que se n’anava a nedar amb l’Oriol.

El Jordi va fer cara de pal, el Tomàs va assentir amb dissimulació comprensiva, i la Marta, l’endemà, com que ja n’estava al cas, li va preguntar com es trobava i si necessitava ajuda, perquè potser havia resistit tants cops que no s’havia adonat que l’estrès actua sense fer soroll però amb una eficàcia implacable. «T’ho dic de tot cor, Marià, perquè som amics i t’estimem molt, però al Tomàs li costa massa parlar de coses personals. Ens fas patir, ja ho saps, oi?». No, no ho sabia. Va demanar a què treia cap tot allò, i la Marta li va explicar què se li havia escapat la tarda anterior. «Això vaig dir? No ho sé, potser sí. Però no vol dir res. És molt normal que em recordi de l’Oriol quan nedo, oi?». Sí, era normal. I tant que ho era. Que es recordés de l’Oriol quan fos, a la piscina i fora de l’aigua, cada dia de cada dia, tots se’n recordaven. El problema no era la memòria, sinó el mal que li feia.

La idea es devia forjar en les converses còmplices del Tomàs i el seu fill, però el Marià no en va saber res fins que ja era una decisió ferma. La Marta l’hi va avançar, fent servir una altra vegada l’estratagema de recórrer a l’amistat per demanar-li que escoltés les idees que li volien exposar, suplicant-li que abans de negar-s’hi atengués amb paciència les seves explicacions.

Havien anat a dinar tots tres a un restaurant de la platja on tothom deia que l’arròs era extraordinari. Van seure a la terrassa perquè ja feia bo. El sol picava contra les ulleres de sol que duien i hi dibuixava reflexos de records evanescents. Els mateixos rajos traçaven enigmes opalins a les copes on els havien servit vi blanc sec, que era el que preferia el Tomàs. Era un pla quasi perfecte i el seu amic va ser l’encarregat de vendre-l’hi. No hauria calgut que s’hi esforcés tant. Si haguessin entès com havia canviat, sabrien que no s’hi podria oposar. Ja no podia. Feia molts anys que s’havia rendit.

Si traspassaven de manera legal la consulta al Jordi, i adquirien la condició d’empleats, els seus empleats, al cap de poc podrien sol·licitar una jubilació anticipada. Això els assegurava la pensió màxima, i el Jordi tindria l’oportunitat de recomençar. Aprofitaria l’avinentesa per canviar el domicili de la consulta. Havia pensat d’establir un acord amb dos companys d’estudis. «Mira, com vam fer nosaltres, oi?», va subratllar el pare del Jordi, mentre convencia el Marià que no posés pegues al seu intent de donar un cop de mà a l’hereu. Pels voltants del carrer Balmes seria més car, però també més profitós. Podrien tenir uns preus més d’acord amb el nivell de vida de la clientela. Aquesta paraula va sonar estranya a la boca del Tomàs, i la Marta se’n devia adonar, perquè el va interrompre per preguntar si algú volia l’escamarlà que ella no es menjaria, perquè ja n’havia tingut prou amb les gambes i les cloïsses. El seu marit va agafar l’escamarlà amb els dits i, mentre li arrencava el cap, va dir que a ells ja els havia passat el temps i que s’havien guanyat un descans. Es va ficar el cap de la bèstia a la boca, va xuclar amb un so golós i el va deixar al plat abans de repetir que s’ho tenien prou merescut.

Per això han despenjat l’orla. El Marià ja li ha dit que no la vol per a res. El Tomàs tampoc la vol, però li sap greu llençar-la i diu que se la quedarà. Amb una mà una mica tremolosa repassa la forma semicircular de la seva tonsura, com si amb aquest gest pogués guarir l’alopècia que l’ha provocada, i toca l’ase.

—Ja ho veus, Marià, vaig ser dentista per culpa teva, i vés a saber si el meu fill també ho és per la mateixa raó.

—És fill teu. Ja ho saps, allò dels testos i les olles.

—Sí, potser sí, però sempre diu que ho va decidir després de veure com treballaves. El vas impressionar —prova de fer-lo riure.

—Segur que sí. Coi, és trist deixar-ho.

—No, el que és trist és fer-se gran.

—No, fer-se gran és el que ens toca. Ja ho sabem. És contra les interrupcions, que no estem preparats.

El Tomàs sospita que parla de l’Oriol i prefereix deixar-ho córrer.

—M’ha dit la Marta que li ha comentat l’Anna Maria que encara no saps si hi aniràs. —Deixa l’orla damunt d’una cadira.

—Què vols que faci? Si penso alguna cosa i ho dic a algú, al cap de poc ja ho sap tothom.

—No és això, no siguis injust. Som amics. Amb qui vols que en parli?

—Sí que hi aniré.

—Molt millor. I ja ho saben?

—Encara no. Avui li telefonaré.

—La Marta fa dies que ho diu, que no t’hi negaries, que havia sigut només una rebequeria. Es pensa que ets una criatura.

—No en tenia ganes i ja està. A l’ajuntament, davant de tothom, amb una altra dona. No podien viure juntes sense fer tant d’escàndol?

—Tu no eres així, Marià, no eres conservador. O sí?

—No sé què vol dir aquesta paraula. I tant me fa, que l’Olga s’estimi una dona, l’hi respecto, de debò. El que em fa mandra és l’espectacle.

—Un casament és un casament, tots són iguals. El Jordi, això no t’ho he dit, eh, que la Marta em matarà, però diu que també es casa. Encara no se sap. És un secret.

—Em creia que els joves ja no es casaven, que en tenien prou de viure junts i firmar en un registre municipal.

—No t’ho creguis, ara torna a estar de moda. I n’hi ha molts que es casen per l’església.

—Això ja ho trobo al·lucinant. Una pila d’ateus que es casen amb un capellà i no tornen mai més a missa fins que han de batejar els fills i després els fan fer la primera comunió. Saps què em sembla? Patètic. —De seguida s’adona que ha fet servir la mateixa paraula que hauria triat la Teresa.

—Ho veus com ens hem fet grans? Quan no entenem els joves és quan ens hem d’enretirar. Tot el que et sembla patètic és el més normal per a ells, i ara que el govern ho ha fet legal…

—… tots a córrer. I l’Olga, dels primers. Ni tan sols la conec, aquesta dona que serà la seva dona. Sona estrany, oi? La dona de la meva filla.

—La Marta sí que la coneix. Diu que és encantadora.

—Segur que sí. Tothom és encantador.

—Està pensant si es compra un vestit, però com que ara hi haurà també això del Jordi ja li he dit que dos vestits no, que serem pensionistes. Però que no se t’escapi res, eh? M’ho promets? Ja t’ho direm oficialment quan…, quan sigui oficial.

—Es casa amb la seva dona, oi? La Natàlia.

—Sí, amb qui, sinó? Però ara ja han decidit que tindran fills.

—Van tard.

—I ella creu que és més segur si es casen. Pels nens.

—Pels nens que encara no tenen. Sí que és veritat que ens fem grans. No els jutjo, Tomàs, et juro que no els jutjo. Però no els entenc.

Quan surt de la consulta, passa per casa i agafa la bossa d’esport que fa servir, de color taronja, la mateixa que va quedar arraconada a l’espona del llit el dia que l’Oriol va sortir de casa per clavar una pallissa al xaval que havia atacat l’Olga. La foto del noi amb la torxa olímpica se la va endur l’Anna Maria a Girona.

De vegades, quan es despulla als vestidors de la piscina, es recorda que no es va voler despullar en aquella platja on el va dur la Teresa. Es posa el vestit de bany de pressa. Amb les xancletes als peus, camina sense gaire traça fins a la dutxa. Quan en surt, s’encasqueta la mena de closca de goma fosca que és obligatòria. Es tapa els ulls amb les ulleres i s’ajusta una mica la tira elàstica al clatell. Es fica a l’aigua a poc a poc. Respira fondo, s’enfonsa un moment, s’ajusta les ulleres per comprovar que no li entra aigua als ulls, clava les puntes dels peus a la paret i s’impulsa per agafar una mica d’embranzida. El seu crol no és gaire vistós, encara li costa aixecar prou l’avantbraç perquè el seu aspecte sigui el d’un nedador experimentat. Quan fica una mà a l’aigua, procura que els dits no se separin, per assegurar-se que fa la força adequada per avançar.

La Barcelona de les bates blaves i les escombraries que els gossos furgaven ja no existeix. El goril·la blanc de la ciutat ja és mort. No deixa ningú obsequis als guàrdies urbans. Hi ha platges on hi havia fàbriques i descampats. Hi torna a haver tramvies, però no són com els d’abans. L’únic que persevera, com un rellotge immutable, són les obres de la Sagrada Família. Com que no veurà com s’acaba aquesta basílica estrambòtica que visiten tants turistes d’arreu del món, no cal que s’hi afanyi. O sigui que neda sense pressa.

La piscina només té vint metres de llargària i no es fa gens pesat. Va fent i mentre es desplaça damunt de l’aigua treu el cap cada dues braçades per agafar aire, que expulsa quan torna a enfonsar el cap. Com de costum, l’acompanya l’Oriol, que li dóna ànims i escolta les seves explicacions. Avui té una notícia i no és pas poca cosa. Saps allò de deixar la consulta? Doncs ja està. Ja ho he fet. No hi tornaré mai més. Mai. Em sembla que a partir d’avui vindré a nedar cada dia. Així podrem parlar més sovint, què et sembla, Oriol? Al capdavall, no era tan mala idea jubilar-se, oi que no? Vinga, nano, que només en portem quatre. Ja saps que prefereixo anar de crol i tornar de braça, així em canso menys. Per què ho vas fer, Oriol? Ja ho saps, que t’hauríem tret d’allà. Per què ho vas fer? No em vas deixar ajudar-te. No vaig poder ni intentar-ho. No vas confiar en mi. Et vaig perdre quan no em vas creure. Ja ho sé, d’això no en podem parlar. Doncs va, que encara me’n queden vint. Què són, vint piscines? Què són, seixanta-dos anys? A quin any s’acabaran les obres de la Sagrada Família? Que potser hauries viscut per veure-ho?

Mentre el Marià neda amb el fantasma del seu fill i avança amb braçades calmes, al llit on s’ha anat a estirar després d’un mareig sobtat, la seva mare tanca els ulls per sempre, sis mesos abans d’arribar als noranta anys.