Ofrena

La festa d’aniversari s’havia acabat i tothom se n’havia anat menys el Marià i la Laura, que se’l mirava des d’una cadira, baldada de tant ballar. El Marià duia el tòtem a la mà.

—Potser hauríem de recollir tot això —va proposar.

—Ja ho farem demà, no t’amoïnis.

No hi va insistir. Se’n podia anar. Podia tornar a casa. A la casa on s’estava. La casa provisional. La casa del poble on tothom anava despullat.

El primer dia s’havia avorrit i el segon dia havia volgut tornar a casa. Els dies següents havia après a tenir companyia. La festa havia tingut l’efecte d’aconseguir que se sentís còmode.

Havien ballat, havien rigut, havien celebrat l’aniversari, i ho havien fet sense que ell trobés a faltar que ningú anés amb roba al damunt. Si li haguessin dit que celebraria el setantè aniversari amb una festa com aquella, no s’ho hauria cregut mai. La festa que havien improvisat un aprenent d’escultor, una moribunda i una dona amb les orelles perforades, amb gent que ja no es preocupava per l’aspecte del seu cos, sinó, si de cas, per la capacitat d’aquest cos d’encabir dintre seu alguna idea valuosa, com ara la pensada d’anar a buscar dues ampolles de cava, preparar un pastís de pastanaga o saltar-se els costums del poble i fer una mica de soroll.

Per això no va ser tan estrany que la Laura s’oferís a acompanyar-lo ni que, un cop van ser a la porta, li preguntés si la deixaria entrar una estona.

—Encara no t’he fet el meu regal.

—No cal, n’he tingut massa i tot —va contestar, una mica cansat i també esporuguit.

—T’agradarà —va dir la Laura—, ja ho veuràs.

Al cap de cinc minuts, l’home de setanta anys s’havia estirat al llit i la noia que duia dilatacions a les orelles li feia un massatge dels que ella sabia fer. Les seves mans, de tacte una mica cantellut, escampaven l’oli essencial pels omòplats, recorrien la columna vertebral, feien pressions diverses damunt dels ronyons i sobre els malucs.

Li agradava notar els dits d’algú damunt la seva pell esgotada. Feia tant de temps que no tenia aquesta sensació. Feia segles que no el tocaven. Se’n va adonar aleshores, de com era d’important aquest detall d’aparença insubstancial. Ser tocat. Estar viu perquè algú altre posa alguna part del seu cos en alguna part del teu cos. Sentir-se així el va fer ressuscitar.

Per això, quan la Laura va acostar les mans a les natges, va entendre que no era només una sensació agradable. Li regalava plaer. El plaer físic que havia desaparegut de la seva vida. El plaer del cos. El plaer autèntic de la vida. El plaer de saber que era vell però que encara no era un moribund.

Mentre els dits de la Laura s’entretenien als engonals, va pensar que tindria una erecció. Ho va desitjar. En va tenir tantes ganes que va fer un gest per posar-s’hi més bé. Li hauria agradat tant que ella li acariciés els testicles, que li agafés el penis amb tota la mà, que li passés un dit humit pel gland, que li proporcionés aquell plaer elèctric que havia oblidat. Era el regal més bell que li haurien pogut oferir i, al mateix temps, s’adonava que, en realitat, no rebia un obsequi sinó que era ell qui feia una ofrena, a la divinitat inexistent que fos, quan entregava el seu cos a les mans de la Laura i estava disposat a deixar que fes el que volgués, perquè ell ja no podia existir per a res més.

El sexe, un sexe irreal i només imaginat, el tornava a la vida. Vet aquí per quina raó es lliurava a una dona desconeguda amb forats a les orelles. Perquè necessitava saber que encara podia viure. Convertir-se ell mateix en una ofrena era l’acte que sempre havia refusat per la dèria de restituir el que faltava als cossos dels altres. L’ofrena de si mateix, i no la restitució dels altres, era l’única possibilitat de tornar a viure.